L’enriquiment de la classe de psicomotricitat mitjançant grups heterogenis

Josep Rubiol Capdevila

La psicomotricitat és una pràctica motriu, però, què entenem per “motriu”? Hi ha autors que defineixen la motricitat com “la capacitat de moviment”. No obstant això, no deixa de ser una definició molt general. J. M. Arráez Martínez (1998, pàg. 25) ens en proposa una altra, però encaminada cap a una tendència fisiològica molt clara: “des del punt de vista fisiològic, es pot dir que la motricitat és la capacitat que tenen els centres nerviosos per provocar la contracció muscular que permet el desplaçament i els moviments de l’home i dels éssers vius”.

Les paraules, amb el pas del temps, poden sofrir canvis com l’adhesió de prefixos i/o sufixos, i “motricitat” té diverses derivacions, dues de les quals (i potser les més importants) són “sociomotricitat” i “psicomotricitat”; es tracta de dos mots que s’han anat estenent amb freqüència dins de l’educació física i altres àmbits. També hi ha autors que destaquen la capacitat de produir canvis motrius (per exemple, el desenvolupament de les capacitats físiques bàsiques o les habilitats físiques bàsiques) mitjançant el treball de la psicomotricitat. J. Le Boulch (1990, pàg. 18) diu que “la ràpida evolució de les ciències de l’home en el transcurs de les últimes dècades, així com també els avenços de la medicina psicosomàtica, van demostrar que era esperançador pretendre educar de forma integral el comportament motriu. En tots els casos la reeducació psicomotriu permet obtenir resultats bons, i a vegades espectaculars”.

En l’etapa d’educació infantil, el nou currículum estableix que s’ha d’afavorir el desenvolupament de les capacitats i la seva interrelació. S’ha de permetre als nens créixer integralment com a persones en el món actual, adquirint uns aprenentatges progressius que continuaran en l’etapa d’educació primària i fins a finalitzar l’educació obligatòria (Decret 181/2008 del DOGC). Aquestes capacitats es desenvolupen entorn de quatre eixos principals: 

1. aprendre a ser i a actuar d’una manera cada vegada més autònoma,
2. aprendre a pensar i a comunicar,
3. aprendre a descobrir i a tenir iniciativa, i
4. aprendre a conviure i a habitar el món.

En una societat com la nostra, definida per alguns com la societat de la informació, el mestre ja no es veu com un simple erudit del saber, sinó que hi ha molts altres espais, figures, moments i/o situacions en què els nens poden aprendre. D’aquí se’n desprèn la justificació principal de la nostra manera d’organitzar els nens d’educació infantil: d’una forma heterogènia (unint en una mateixa classe alumnes de les tres edats) i que possibiliti l’ensenyament i l’aprenentatge recíprocs. És ben cert que en aquestes edats els alumnes estan en ple desenvolupament de moltes capacitats i, sobretot, de les habilitats motrius, així com també dels esquemes i patrons motrius bàsics (caminar, córrer, saltar, girar, enfilar-se, llançar, rebre…); també és cert que hi ha molta diferència entre els alumnes de tres anys i els de cinc i quatre; però deixant de banda tot el que poden ser handicaps organitzatius, o fins i tot dificultats de preparació d’una mateixa sessió de psicomotricitat per a un grup tan heterogeni, mirem tots els avantatges que comporta l’organització de l’alumnat de forma heterogènia: a tall d’exemple, els alumnes de tres anys, i fins i tot els de quatre, es fixaran en la forma com els de cinc anys es desplacen, es relacionen, llancen, reben, etc., i ja que la imitació serà un dels mètodes d’aprenentatge dels propis alumnes, els de tres i quatre anys podran imitar els de cinc per tal de realitzar aquells jocs, destreses motrius i exercicis que siguin favorables per a l’assoliment de les fites de l’activitat psicomotriu; d’aquesta manera pretenem avançar amb l’ensenyament i l’aprenentatge de l’exploració de noves formes de moviment, d’espai, d’autonomia i d’iniciativa personal.

Segons el Decret 181/2008 del DOGC, la finalitat de l’educació infantil ha de ser “contribuir al desenvolupament emocional i afectiu, físic i motor, social i cognitiu dels infants”; per tant, per tal d’aconseguir aquest objectiu, vull destacar la psicomotricitat, el moviment, allò motriu i, en definitiva, tot el que el nen pot fer amb el seu cos. Així, la psicomotricitat aportarà molt tant a les capacitats com a les diferents àrees de l’educació infantil, tot i que el veritable enriquiment dels ensenyaments psicomotrius resideix en els grups heterogenis, que permeten que els nens sempre tinguin models a seguir per tal d’experimentar i relacionar-se.

Objectius plantejats

1. Ser més autònoms gràcies a la disposició del grup i les seves característiques.
2. Fomentar la iniciativa personal.
3. Disminuir els nivells de conflicte entre iguals.
4. Establir relacions afectives amb nens de diferents edats.
5. Solucionar les situacions-problema amb l’ajut dels companys i no només del mestre.
6. Afavorir l’adaptació del nen a la realitat social.
7. Comprendre les limitacions i les virtuts dels nens de tres, quatre i cinc anys, tant en el camp cognitiu com en el físic i motriu.
8. Incentivar el treball d’equip, la col·laboració i la cooperació entre companys.
9. Fomentar la inclusió d’aquells alumnes que en un moment determinat de la seva evolució motriu tenen algunes dificultats.
10. Conviure amb un grup de persones d’edats diferents.

Recursos emprats

L’organització d’aquest projecte comporta una reestructuració de tot el que estigui vinculat amb l’alumnat que gaudeixi d’aquesta proposta organitzativa de treball. No cal dir que la motivació, les ganes i el treball per part del mestre, almenys al principi, seran molt més grans que en grups d’edat homogènia, ja que la preparació d’aquestes sessions exigeix que es pensi en jocs i activitats que tinguin una riquesa motriu apta per a les tres edats, és a dir, que els de cinc anys no s’avorreixin amb l’activitat i que els de tres puguin arribar a assolir-la, tant en el camp  cognitiu com en el motriu.

Per això, els recursos per a aquest projecte seran, a part dels que pugui implicar qualsevol sessió de psicomotricitat, una bona programació didàctica amb propostes de sessions i activitats originals, significatives, i que representin reptes per a tots els alumnes, tant per als petits com per als grans.

Cal tenir en compte i considerar com a recurs l’equip directiu que ha d’aprovar i donar el vistiplau al projecte, així com també els tutors de cada grup classe. Amb ells s’ha d’acordar l’horari i la pròpia organització dels alumnes.

Descripció de l’activitat

Un cop feta aquesta contextualització pel que fa a la nova organització d’aula, al nou currículum d’educació infantil i a la realitat social que estem vivint, podem comprovar com el que ens demana la nova Llei Orgànica d’Educació (LOE) i, en el cas de Catalunya, la Llei Educativa de Catalunya (LEC), la nostra proposta organitzativa compleix perfectament tots els paràmetres; i no només es limita a complir-los, sinó que intenta extreure’n tots els beneficis aportant allò que altres formacions no poden a causa de la impossibilitat d’interrelacionar-se i interaccionar amb grups heterogenis pel que fa a l’edat dels alumnes. La nostra proposta fomenta i incideix significativament en la primera capacitat que marca el currículum (“aprendre a ser i actuar d’una manera cada vegada més autònoma”), ja que els alumnes tenen l’oportunitat d’interaccionar entre ells fent que els petits siguin més autònoms gràcies als grans, i viceversa, actuant de maneres diferents: uns per imitació i els altres per intentar ajudar o tenir cura de companys que en un principi són més dèbils que ells. Si valorem la segona capacitat (“aprendre a pensar i a comunicar”) veurem com, a causa de les diferències d’edat, el pensament ha d’anar molt més enllà, ja que algunes activitats tindran una dificultat creixent per tal d’afavorir les tres edats. Quan observem la tercera capacitat del currículum (“aprendre a descobrir i tenir iniciativa”) podem comprovar que als més petits la iniciativa els serà fomentada pels més grans i que aquests hauran de treballar-la per tal d’ajudar els més petits. Finalment, la quarta capacitat (“aprendre a conviure i habitar el món”) ens remet a preguntar-nos el següent: en la societat que estem vivint, a part de a l’escola, on més hi ha una diferenciació per edats? A la feina…?, a la cua del cine…?, en una botiga…?, enlloc! Per tant, creiem que amb aquesta activitat els nostres alumnes sabran comprendre millor la convivència entre persones de diferents edats, el treball en equip i el fet d’habitar el món. Així mateix ens ho diu el Decret 181/2008 en els objectius tercer i quart: “3. Sentir que pertany a grups socials diversos, participant-hi activament i utilitzant els hàbits, actituds, rutines i normes pròpies. 4. Aprendre amb i a través dels altres, gaudir de la relació i integrar-se en el grup tot establint relacions afectives positives amb actituds d’empatia i col·laboració i intentant resoldre conflictes de manera pacífica”.

No volem defensar que aquest canvi en l’agrupació dels alumnes sigui o hagi de ser l’únic possible per poder assolir les capacitats, per treballar les àrees o inclús per desenvolupar els objectius marcats per la LOE i la LEC; simplement volem difondre i transmetre una idea duta a terme a l’escola.

Avaluació

Els resultats de l’avaluació d’aquest projecte no es podran constatar a curt termini: els seus fruits es recolliran a mitjà i llarg termini. No obstant això, podem concretar que l’avaluació es realitzarà mitjançant l’observació directa i sobre unes escales descriptives que permetran plasmar els resultats en funció de les relacions entre els alumnes de diferents edats (o bé quan aquests alumnes passin a cursos superiors i l’organització ja no sigui heterogènia, sinó homogènia, almenys pel que fa a l’edat). S’avaluen criteris d’autonomia de l’alumnat, d’iniciativa personal, de convivència, i de relacions inter i intrapersonals, i es realitzen sociogrames (entre altres eines que es puguin utilitzar puntualment, com ara diaris).

Metodologia

La metodologia de les sessions de psicomotricitat a peu d’aula no canviarà gaire, o millor dit, no hauria de canviar gaire respecte a qualsevol classe de psicomotricitat amb grups homogenis. La veritable riquesa d’aquest projecte organitzatiu és la participació simultània de nens de les tres edats en el mateix joc i en la mateixa tasca (en el nostre cas, tasca motriu). En aquest projecte no es pot concebre ni un sol moment la separació per edats; hem de provocar que interaccionin nens de les tres edats en la mateixa tasca, al mateix moment, al mateix espai, i que persegueixin la mateixa fita. Només d’aquesta manera afloraran totes les interrelacions entre petits i grans, només així aconseguirem –permeteu-me l’expressió– un plus d’autonomia i d’iniciativa personal, només així assolirem els objectius marcats pel projecte de l’enriquiment de la classe de psicomotricitat mitjançant grups heterogenis.

Conclusions

Hem de ser conscients que en aquesta etapa és imprescindible que els nens sentin que tenen un lloc en el seu entorn i que hi confien; per això cal acollir-los i acceptar-los íntegrament amb estima, conèixer-los i comprendre’ls des del respecte i l’afectivitat, i assegurar les relacions de confiança i la creació de vincles amb les persones adultes i els companys propers, tal com ens ensenyen els professionals encarregats del Curs d’Educació Emocional de PrisMa (2009) quan ens diuen que “les emocions complexes les anirà adquirint en la mesura que es vagi desenvolupant, gràcies a les interaccions que realitzarà amb l’entorn i, fonamentalment, amb la figura del vincle”. Per aquest motiu, creiem que l’heterogeneïtat de l’edat dels alumnes farà que aquests vincles siguin diferents dels que es poden crear dintre d’un grup d’iguals: seran més complexos i a la vegada més rics.

Els companys i les persones adultes de l’entorn proper són part essencial d’aquest procés. L’intercanvi amb ells, la comunicació, l’empatia i la representació donen informació i ofereixen altres punts de vista que permeten ampliar i ajustar el raonament propi i construir de manera conjunta un coneixement més adaptat al context: aprendre compartint amb els altres, tinguin o no la mateixa edat.

Els mestres de psicomotricitat actuaran com a facilitadors d’un entorn i d’uns reptes que creïn expectatives per a l’alumnat, a través de jocs que tinguin interès i significat i els proporcionin les mateixes oportunitats d’aprendre, independentment de l’edat, el sexe, l’habilitat, l’origen sociocultural i els coneixements previs (que han de ser inherents a qualsevol classe de psicomotricitat, tant si s’empra aquest tipus d’agrupament com si no).

Caldrà donar al cos la importància que es mereix i promoure el joc com a activitat natural de l’infant d’aquesta etapa, una activitat que li permetrà integrar espontàniament l’acció amb les emocions i el pensament, afavorint el seu desenvolupament personal i social. Ja abans d’iniciar el segon cicle d’educació infantil, els infants elaboren, d’una manera informal, intuïcions sobre el món que els envolta; l’escola ha de connectar amb els interessos i les actituds que manifesten, aprofitant la seva curiositat i entusiasme per fer que aquest coneixement viscut creixi d’una manera cada vegada més estructurada i rica.

Josep Rubiol Capdevila
Escola Ginesta de Lleida
jrubiol@xtec.cat

Bibliografia

• ARRÁEZ MARTÍNEZ, J. M. Motricidad, autoconcepto e integración de niños ciegos. Granada: Universidad de Granada (1998).
• LE BOULCH, J. La educación por el movimiento en la edad escolar. Barcelona: Paidós (1990).
• PRISMA. Curs d’Educació Emocional (EDEM). Girona (2009).
• GENERALITAT DE CATALUNYA. Decret 181/2008, de 9 de setembre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle de l’educació infantil, dins Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (2008).

Publicat en la revista Educat núm. 10
Descarrega’t el PDF