Coaching i dificultats en la lectoescriptura

Francesc Sedó Capdevila

Aquest article és un extracte de la ponència “Una eina per acompanyar alumnat amb dificultats de la lectoescriptura: el coaching”, que vaig realitzar el passat 11 de novembre dins les III Jornades PrisMa sobre la intervenció i acompanyament en les dificultats de lectoescriptura.

L’objectiu de la ponència (i, per tant, també d’aquest article) és presentar el coaching com una metodologia que ajuda i aporta estratègies per millorar l’aprenentatge de la lectoescriptura en l’alumnat i que enriqueix la tasca dels professionals de l’educació a partir d’eines d’acompanyament centrades en el treball sobre l’autoestima i les fortaleses dels infants amb aquestes dificultats. Al mateix temps, el coaching proporciona una autoreflexió per al docent i l’ajuda a trobar les seves fortaleses i recursos per donar el suport necessari a aquests alumnes i a les seves famílies.

Ara, per uns moments, imaginem que tornem a la nostra infantesa i acabem d’arribar a l’escola. Hi entrem, anem cap a la nostra aula i, després de desitjar-nos “bon dia” i seure a la nostra taula amb la resta de companys, esperem l’inici de la classe. Avui la mestra ens explica que llegirem una breu frase d’un poeta d’un país molt llunyà. Un poeta de la regió de Bengala, a l’Índia. La mestra va passant per cada taula i ens reparteix el text següent:


La majoria dels alumnes que comparteixen l’aula amb nosaltres llegeixen perfectament aquesta frase. Els escoltem sorpresos: “la llum, on és la llum? Encén-la amb el foc ardent del desig!”… Sembla que això és el que diu el text, però nosaltres no podem llegir-ho. No podem desxifrar tot aquest garbuix de ratlles i símbols que ens ha repartit la mestra.

Què està passant!? Ens és ben igual que la mestra expliqui que és el poema número 27 del recull poètic Gitanjali escrit ja fa gairebé un segle per Rabindranath Tagore. En el nostre cap només hi té cabuda la preocupació, el desconcert… “Però on hi diu tot això?”, “quines lletres més estranyes!!”, “no me’n surto!”, “no sé llegir-ho!”

La llum, on és la llum?
Encén-la amb el foc ardent del desig!

Ben segur que aquesta llum a què fa referència el poema és la que cerquen moltes criatures que tenen dificultats de lectoescriptura. Sovint tenen el desig i l’ànsia d’entendre les grafies que se’ls presenten. Es deuen preguntar:

  • On hi diu tot això?
  • Què puc fer?
  • Per què no ho entenc i en canvi la resta de companys sí?
  • Què em passa a mi?
  • L’hi comento a la mestra…?, o m’espero a veure si ho puc llegir més endavant…?

Tots aquests interrogants, entre molts altres, són els que es pot plantejar l’infant que no entén el que la majoria de companys ja llegeixen. Davant aquesta situació, els docents tenim un desafiament important.

  • Quin és el nostre paper?
  • Com podem ajudar aquest alumne?
  • Què podem fer per tal que se’n surti?
  • De quina manera li podem fer costat?

Per respondre a aquests interrogants que us acabo de formular, us presento el coaching, una metodologia d’acompanyament que defuig aconsellar i pautar l’altre. Una manera general de definir-lo és com una metodologia que recolza la persona amb el propòsit que assoleixi les seves fites i/o objectius. John Whitmore, coach de gran trajectòria àmpliament reconeguda, ens diu:

El coaching consisteix a alliberar el potencial d’una persona per incrementar al màxim el seu desenvolupament. Consisteix a ajudar-lo a aprendre en lloc d’ensenyar-li.

Whitmore, 2003

Viviane Launer i Silviane Cannio complementen aquesta definició que acabo de citar reforçant la idea que “es tracta de fer que l’altre aprengui per ell mateix i no pas fer-li empassar un coneixement exterior” (Cannio i Launer, 2008).

I crec que és amb aquesta idea (que l’altre trobi el seu mecanisme d’aprenentatge) que el coaching pot aportar llum a l’alumnat amb dificultats en la lectoescriptura. El paper del docent serà el d’acompanyar l’alumne en aquest difícil camí que està agafant: donar-li suport, acollir els seus dubtes, escoltar-lo, i confrontar-lo amb la seva realitat perquè cerqui estratègies i recursos propis per trobar-hi solució.

El coaching és hereu de l’art de la maièutica, una disciplina filosòfica desenvolupada a l’antiga Grècia per Sòcrates. Sòcrates establia un diàleg basat en preguntes amb el seus deixebles perquè ells trobessin les seves pròpies respostes, perquè forgessin les seves pròpies opinions. D’una forma semblant, el coaching parteix d’aquesta premissa: cadascú té la seva veritat i només li cal que algú l’ajudi a descobrir-la.

En el cas particular de l’alumnat amb dificultats de lectoescriptura, el docent desenvolupa el rol del coach i fa les preguntes adients per tal que l’alumne s’adoni de tot el que pot fer per solucionar el seu problema i creixi. Així, mitjançant el suport i les preguntes del docent, l’alumne amb dificultats pot examinar les seves creences (tal vegada limitadores) i canviar de perspectiva per assolir el seu objectiu: aprendre a llegir i escriure sense dificultats.

Però com es pot aplicar més concretament tot això dins una aula amb altres alumnes? Què ha de fer el docent?

Per mi, és difícil concretar-ho amb accions i receptes. Penso que cadascú, a partir del seu tarannà i la seva responsabilitat envers la tasca, troba la manera de fer-ho. Tot i això, els principis que regeixen el coaching aporten estratègies, habilitats i propostes metodològiques per ajudar i proporcionar recolzament a aquest alumnat.

El coaching parteix de la base que quan algú vol realitzar un canvi que depengui de si mateix, el pot fer sempre que tingui els recursos i la motivació necessaris per assolir-lo. En el marc de la lectoescriptura, estic convençut que l’alumnat amb dificultats té ganes d’aprendre i d’entendre el que llegeix. O sigui, que vol fer un canvi però potser no té clar quins recursos pot utilitzar. Per entendre com es troba un alumne en aquesta situació, fixem-nos en els estadis de l’aprenen-tatge que ens proposa John Whitmore (2003).  En el cas particular d’aquests alumnes, es poden exposar de la manera següent:

  • ESTADI 1: l’alumne és inconscient i incompetent. No sap llegir però tampoc creu que tingui cap necessitat d’aprendre’n, ja sigui perquè pensa que encara no és prou gran o perquè ha trobat altres mecanismes per suplir la seva mancança. Encara no ha descobert que és necessari.
  • ESTADI 2: l’alumne és conscient i incompetent. Ha pres consciència del fet que no sap llegir, que no entén el conjunt de grafies que se li posen al davant. Aquest és l’estadi en què el docent pot apropar-se a l’alumne i iniciar una intervenció emprant el coaching. En descobrir que no ho sap fer i veure que és necessari desenvolupar la competència lectora i que a més a més la majoria de companys ja ho estan fent, tindrà la necessitat de variar aquesta situació. L’alumne vol canviar!
  • ESTADI 3: l’alumne és conscient i compe-tent. A poc a poc l’alumne s’ha responsabilitzat de la situació que està vivint i amb l’acompanya-ment del docent troba els recursos necessaris per fer front al seu objectiu de millora. El docent i la família han d’estar al costat de l’infant escoltant-lo, animant-lo, etc. No és un estadi immediat: requereix temps, esforç, paciència.
  • ESTADI 4: l’alumne és inconscient i com-petent. Aquest és el darrer estadi: l’alumne ja ha interioritzat el procés de lectoescriptura, ja sap llegir i escriure!

El coaching es pot aplicar a l’alumnat que estigui en els estadis 1 o 2.

Un exemple de l’estadi 1 és aquell alumne que ja “hauria de llegir” si el comparem amb la resta d’integrants del seu grup però que encara no ho fa i, tot i això, no és conscient de la necessitat d’aprendre a llegir. Ha desenvolupat altres estratègies per suplir aquesta mancança, però aquestes estratègies només li serviran a curt termini. La nostra tasca serà animar-lo i fer-li prendre consciència de la importància de la lectura, encaminant-lo cap a l’estadi 2, l’estadi en què l’alumne és conscient que no sap llegir i que ho necessita. L’alumne ha de descobrir que la lectura és important per continuar aprenent i per avançar en el seu desenvolupament.

Aquí és on aplicar la metodologia del coaching té molt de sentit. L’alumne té un objectiu: vol aprendre a llegir.

La intervenció del docent anirà encaminada a ajudar l’alumne a marcar-se una fita per millorar en la seva destresa lectora. Això ho pot fer seguint l’esquema de les fases de la conversa coaching:

  1. Objectiu: preguntar a l’alumne què vol aconseguir (en aquest cas, resoldre les seves dificultats de lectoescriptura).
  2. Realitat: explorar com està vivint el seu problema amb la lectoescriptura.
  3. Opcions: fer-li explorar quins són els seus recursos per fer front a les dificultats. Què ha provat, què no ha provat, què li ha funcionat, què està disposat a fer…
  4. Compromís: construir un pla d’acció per assolir l’objectiu.

Aquesta actuació del docent es fonamenta en una conversa: una conversa en què el docent escolta, acull i acompanya l’alumne; el deixa parlar; i li va fent preguntes perquè es responsabilitzi del canvi que vol iniciar. Aquí pren una importància cabdal l’habilitat de l’escolta activa (aquella manera d’escoltar centrada plenament en l’altre, defugint el judici previ, l’elaboració de respostes anticipades, l’alliçonament i els consells). És l’escolta que s’espera perquè l’alumne trobi el camí cap al seu objectiu, ja que reforça i confronta les opcions que aporta l’alumne i l’anima a actuar, cercant l’adquisició de compromisos i temporitzant les accions a emprendre. Es treballa des de l’empatia i fent prendre consciència a l’alumne del fet que és ell qui té les eines i recursos que necessita per posar-se en marxa.

A més de la conversa de tu a tu en què l’alumne exposa la seva problemàtica i explora amb l’ajut de les preguntes del docent-coach el millor mitjà per enfrontar-la, el coaching també aporta eines de creixement personal. Això implica que el docent ha de creure en el canvi del seu alumne, l’ha de veure capaç de poder superar el problema i, per tant, s’ha de comprometre a fer-li seguiment i donar-li suport.

Es treballa l’autoestima de l’alumne: se li ha de fer veure que és capaç de realitzar correctament moltes coses. L’autoestima és tenir una imatge positiva d’un mateix, estar satisfet de com s’és (Bisquerra, 2009).  Constitueix una peça imprescindible en la construcció de l’autonomia personal, per considerar-se competent per fer front als desafiaments bàsics de la vida i per sentir-se mereixedor de la felicitat.

Un manera de fomentar l’autoestima i l’autoconfiança de l’alumne és estar present, fer-li notar que el tenim en compte i que valorem el que fa bé (ja que dins el nostre rol a l’aula nosaltres som un model).

Per traslladar tot això dins l’aula es poden seguir dos enfocaments:

  • Treball personalitzat fora de l’aula: en aquest cas, el docent ha de cercar espais per entrevistar-se amb l’alumne i emprar la metodologia coaching. Ha de vertebrar una conversa a partir de les premisses descrites anteriorment amb l’objectiu que l’alumne prengui consciència de la necessitat de canvi i se senti recolzat pel docent.
  • Acompanyament dins l’aula: és una tasca molt més subtil que el treball personalitzat, però tan important o més. Es tracta de fer notar a l’alumne que se’l té present, que es valora el que fa, que se l’acompanya en el seu procés d’aprenentatge.

Per concloure aquest article vull remarcar que aquesta metodologia, el coaching, està al servei del creixement i desenvolupament responsable de l’alumnat. Busca un apropament alumne-docent, ja que en un espai de confiança i de benestar és quan l’aprenentatge pren for-ça i esdevé plenament significatiu. En aquests casos en què l’alumne ha perdut part de la seva confiança en ell mateix i se sent insegur respecte a la seva capacitat, és de vital importància que se senti recolzat en el seu aprenentatge.

Francesc Sedó Capdevila
Coach i Formador
francescsedo.wordpress.com

BIBLIOGRAFIA

  • BACH, E.; DARDER, P. Sedueix-te per seduir. Barcelona: Edicions 62 (2004).
  • BISQUERRA, R. Psicopedagogía de las emociones. Madrid: Editorial Síntesis (2009).
  • CANNIO, S.; LAUNER, V. Prácticas de coaching. Madrid: LID Editorial Empresarial (2008).
  • WHITMORE, J. Coaching. Madrid: Paidós Ibérica (2003).

Publicat en la revista Educat núm. 11
Descarrega’t el PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *