Conte com a recurs psicològic: “El regal”

Fa mitja hora que estic panxa enlaire mirant el sostre brillant de la meva habitació. Realment, és un dels més macos que he vist mai amb disset anys que tinc. Gràcies al pare, la mare i la Jana, ara fa tres anys que, cada dia, abans d’anar a dormir tinc l’univers a les meves mans. M’imagino corrent muntanyes, somio en atrapar la lluna i m’il·lusiono quan em veig abraçant les estrelles, però al mateix temps em desfaig entre llàgrimes quan m’adono que les meves nits són pura fantasia i, a més, mai les podré explicar a ningú.

Tot i ser festiu, la mare sempre es lleva d’hora; només espero que avui, com que és Nadal, em vingui a buscar abans de fer la seva rutina diària, perquè li he de donar un regal que vàrem fer amb l’àvia. L’àvia es va assegurar de col·locar-lo ahir al vespre sota el meu coixí perquè li pogués donar a la mare tan bon punt em despertés avui. Sento passes; si no ve ràpid em desesperaré, començaré a cridar i despertaré tot el veïnat. Menys mal que els veïns em coneixen de sobra i saben que els meus crits són inofensius: quan estic content crido, quan estic enfadat crido i quan he de demanar alguna cosa també crido; és l’única manera que tinc de comunicar-me amb el món.

Una ràfega de llum m’enlluerna i em fa tancar els ulls a l’instant. Faig un petit so perquè la mare no es pensi que encara dormo i em deixi aquí una hora més. Tinc controlat el regal, el puc agafar bé amb la mà dreta. La mare entra, obre la persiana, em mira contenta al mateix temps que diu “hou hou hou”, i es llença sobre meu per petonejar-me tota la cara. Encara tinc el regal controlat, l’agafo amb la punta dels dits índex i polze. La mare es queda quieta mirant-me somrient. Jo no faig cap expressió amb la cara, no sigui que em desconcentri i se m’escapi el regal. Però just en el moment que el vull treure de sota el coixí, la mare em gira de cop i em dóna una abraçada com sol donar-me-les quan està en un estat de felicitat descomunal. No! No pot ser! El regal m’ha patinat dels dits i s’ha quedat sota el coixí! Començo a cridar, la mare s’espanta, s’aixeca del llit i m’acaricia la cara perquè em tranquil·litzi, però no puc. Ho comença a provar tot per esbrinar què em passa: em canvia el bolquer, em vesteix, em dóna un got d’aigua, em renta la cara, i és quan m’asseu a la cadira de rodes que desisteixo de cridar. El regal ha quedat amagat i ja m’és impossible agafar-lo. La mare es queda contenta perquè callo, i es pensa que finalment ha esbrinat el que em passava, i jo em dono per vençut. Com li explico a la mare que té una sorpresa sota el coixí, si l’únic que puc moure amb facilitat són els ulls? Quan estic trist, opto pel silenci.

La mare sempre va amb el somriure dibuixat, i, aquest cop, per culpa meva, potser li canviarà el rostre quan vegi que al costat de l’arbre no hi ha regals per a ella i no pugui evitar pensar “És vint-i-cinc de desembre i no m’han deixat regals”. Sort que l’àvia vindrà a dinar i d’aquí a unes hores el meu mal humor canviarà i la mare tindrà el regal que es mereix. La paràlisi que m’acompanya no em permet fer gairebé cap moviment amb el cos; molts cops penso “per què m’ha tocat a mi?”, però em passa ràpid, perquè la mare em cuida, em fa feliç. Quan tingui el seu regal a les mans, em mirarà i veurà que els ulls em brillen, i ella sap que quan em passa això li estic dient que l’estimo. És una dona forta, però avui estic segur que li lliscarà més d’una llàgrima de felicitat per la galta.

Judit Montoliu Delgado
Mestra d’Educació Especial
jmontol2@xtec.cat

Article inèdit.

4 comentaris a “Conte com a recurs psicològic: “El regal”

  1. Nina que bonic ! M´agrada per que tot i sent dur el que explicat es d´una dolçor que només les mames de nens especials podem sentir crec , i es així com els que estem tot el dia amb els nostres fills o alumnes descobrim el mon d´els desitjos muts , sonric i penso ¿ qui es el mestre aquí ? Per que no hi ha ningú que et pugui ensenyar millor molts valors que mai apren molta gent , abraçada enorme a una mestre de mestres 😉

  2. Gràcies per donar veu als que no poden i per fer visibles els seus sentiments a les persones que no els sabem interpretar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *