Posicions i emocions

Mestres i educadors ens hem d’enfrontar, en l’entorn escolar, amb conductes desajustades o inadequades per part dels alumnes. Diàriament vivim situacions conflictives, sovint difícilment controlables per part del professorat. Els estudiants, quan arriben als centres educatius, no només ho fan amb els llibres i els llapis, sinó que també porten la càrrega de les seves experiències personals. En alguns d’aquests alumnes, es pot donar la situació que el pes d’aquestes vivències sigui molt feixuc, ja que els nens, igual que els adults, porten la seva biografia dins la motxilla.

Les primeres relacions afectives creen un vincle amb l’adult (principalment amb la mare, però també amb el pare, els germans i la resta d’adults cuidadors), que inevitablement modelarà les futures relacions interpersonals i socials de l’infant. Un vincle desajustat en la primera infantesa pot comportar problemes de relació en el futur. En la pràctica diària com a educadors, ens podem trobar amb nens que destaquen per mantenir un comportament inadequat. Aquestes conductes són diverses segons la manera com cada infant hagi assimilat les seves carències del vincle. Així, podem observar un ampli ventall conductual, des d’actituds introvertides i evitatives fins a comportaments oposicionistes i desafiadors.

Amb relació a les conductes d’oposició i desafiament amb què ens trobem molts professionals de l’educació, i molt especialment els de l’etapa secundària, considero que és important tenir en compte una idea, fonamental per poder gestionar professionalment el comportament provocador: es tracta de posicions en contra del món adult i de la societat en general, i si les patim nosaltres és perquè, ens agradi o no, en som representants als ulls dels alumnes. Dit d’una altra manera, “no és res personal”.

Si els mestres, els professors i els educadors tenim en compte que el mal comportament té un origen antic i forma part d’una reacció lògica a l’experiència viscuda, podrem gaudir d’una perspectiva més lúcida i evitar deixar-nos arrossegar pel remolí emocional en el qual, sens dubte, es troba immers l’alumne disruptiu.

En qualsevol cas, fer front a aquestes situacions no és tasca de l’educador en solitari. És essencial que hi participin activament la institució escolar, la família, la comunitat i els serveis socials, intervenint de forma directa i responsable davant la problemàtica que s’exposa. Des d’aquest punt de vista de l’actuació en xarxa, proposo tres eixos per a la intervenció dels comportaments violents i disruptius:

      • La millora de la qualitat de vida de totes les persones que interaccionen en el procés.
      • L’establiment de procediments alternatius (comunicació, negociació, mediació) com a forma d’expressió dels conflictes i l’ansietat.
      • La no acceptació de la violència amb independència de qui sigui l’agressor.

I, referint-nos més concretament a la figura de l’educador, la independència emocional (és a dir, la capacitat de gestionar les emocions pròpies sense deixar que les dels altres ens determinin) serà crucial a l’hora d’afrontar en primera persona les violències dels alumnes. Aquest “distanciament” permet dur a terme una tasca més objectiva i ens serveix també per preservar la pròpia estabilitat. El recolzament mutu dels diferents professionals i l’establiment ferm d’uns límits que l’infant ha de respectar facilitaran aquesta comesa.

Xavier Horta
Educador social
Gestió formativa de PrisMa
gestio@prisma.cat

Publicat en la revista Educat núm. 1
Descarrega’t el PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *