El mètode per projectes i els seus avantatges per a l’aprenentatge

Israel Aarón Molina Vázquez

Tenint en compte la rellevància que ha adquirit en l’actualitat el mètode per projectes dins del procés d’ensenyament-aprenentatge en el sistema de batxillerat del Govern de Ciutat de Mèxic, en aquest article faré un plantejament de com ha estat aplicat a l’assignatura d’història.

Sistema de batxillerat del Govern de Ciutat de Mèxic

El sistema del batxillerat incorpora el model educatiu per competències centrat en l’aprenentatge, el qual es desenvolupa a través de tres components: filosòfic, conceptual i psicopedagògic.

  • Filosòfic: implica donar resposta al “per a què” de l’educació del segle XXI. En aquest sentit, es pretén formar subjectes integralment desenvolupats que mostrin assoliments competents i pertinents amb la problemàtica social per tal que promoguin el desenvolupament de la societat. Considera que tots els éssers humans tenen un gran potencial susceptible de ser desenvolupat quan mostren interès per aprendre, de manera que se sustenta en els quatre pilars per a l’educació d’aquest mil·lenni que proposa Delors (1997): aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure i aprendre a ser.
  • Conceptual: el model educatiu es fonamenta en la teoria de l’educació basada en competències des d’un enfocament holístic que emfatitza el desenvolupament constructiu d’habilitats, coneixements, actituds i valors que permetin als alumnes adaptar-se i respondre adequadament als canvis i reclams socials. Les competències impliquen saber conèixer, saber fer, saber conviure i saber ser.
  • Psicopedagògic: aquest component emfatitza una pràctica educativa centrada en l’aprenentatge, la qual transcendeix de la docència centrada en l’alumne i en l’ensenyament. El paper de l’alumnat i del docent adquireix un sentit nou. Els alumnes construeixen l’aprenentatge a través de la interacció amb la informació i assumeixen una actitud crítica, creativa i reflexiva que els permet anar aplicant el que aprenen als problemes quotidians, per la qual cosa se’ls considera autogestors del seu propi aprenentatge.

El coneixement en l’acció requereix l’actitud d’investigació, concebuda com una forma vivencial i pràctica de conèixer que facilita la capacitat de dubte, cerca, aventura i reflexió permanent i sistemàtica a través de la pregunta reflexiva entorn a múltiples interrogants, fenòmens i situacions. D’aquesta manera, en els processos d’ensenyament-aprenentatge sempre hi haurà una pregunta que exigirà resposta. La pregunta, resumida així, es converteix en l’arma predilecta contra la rutina, aquest enemic ocult però poderós que aguaita constantment la tasca pedagògica. Per això, les estratègies pedagògiques crucials han de tenir sempre present l’assoliment, la qual cosa implica:

  • Detectar la rellevància i pertinença dels continguts que s’aprenen.
  • Evitar el fraccionament tradicional dels coneixements i facilitar la seva integració.
  • Estimular, facilitar i provocar l’autonomia personal de l’alumne.

El tema de la relació entre competència, aprenentatge i avaluació ha tornat a colar-se al centre de l’escena i és possible tornar a mirar les formes com l’avualuació pot complementar dos requeriments necessaris: avaluar la competència i tenir un efecte beneficiós sobre el procés d’aprenentatge. En essència, l’assoliment esperat és el que es desitja obtenir de l’alumnat en el seu procés formatiu i que s’expressa en l’acompliment, ja sigui teòric, pràctic o teoricopràctic. L’assoliment aconseguit és el resultat, el que ja és una realitat. Per tant, l’avaluació compararà fins on els assoliments esperats es converteixen en assoliments aconseguits. Els indicadors d’assoliments són evidències sobre les aptituds de l’alumnat. Des d’aquesta perspectiva, com hem de concebre l’avaluació? “Avaluar és comprendre.” Però, comprendre què? En l’avaluació basada en competències, els professors emeten judicis fonamentats en una varietat d’evidències que demostren fins on un estudiant satisfà els requisits exigits per un estàndard o conjunt de criteris. Una avaluació integrada o holística es caracteritza pel fet que està orientada a problemes, és interdisciplinària, cobreix grups de competències, exigeix habilitats analítiques i combina la teoria amb la pràctica.

Mètode per projectes

El mètode per projectes pot ser vist des de diversos enfocaments: com a mètode d’instrucció, com a estratègia d’aprenentatge i com a estratègia de treball. Independentment de l’enfocament des del qual s’apliqui, es caracteritza perquè professors i alumnes realitzen una tasca en grup sobre temes reals, seleccionats segons els seus interessos. L’aprenentatge basat en projectes ha estat investigat i aplicat pel doctor David Moursund, expert internacional en la utilització de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) dins de projectes d’aprenentatge, qui ha proposat l’ús curricular d’aquest.

ImatgeEl mètode per projectes implica formar equips integrats per persones amb diferents perfils, àrees disciplinàries i cultures que treballen junts per realitzar projectes per solucionar problemes reals. Aquestes diferències ofereixen grans oportunitats per a l’aprenentatge i preparen els alumnes per treballar en un ambient divers i global.

Perquè els resultats de treball d’un equip que segueix el mètode per projectes tinguin èxit, es requereix un disseny instruccional definit, rols també definits, i fonaments de disseny de projectes. Es tracta d’un model d’aprenentatge en el qual els alumnes planegen, implementen i avaluen projectes que tenen aplicació en el món real més enllà de l’aula de classe. Aquest model té les seves arrels en el constructivisme, que va evolucionar a partir dels treballs de psicòlegs i educadors com Lev Vigotsky, Jerome Bruner, Jean Piaget i John Dewey.

En el mètode per projectes el docent actua com a facilitador, ja que ofereix als alumnes recursos i assessorament a mesura que realitzen les seves investigacions. Però el professor no constitueix la font principal d’accés a la informació. El professor busca els anomenats “moments per a l’aprenentatge” i hi actua, la qual cosa sovint implica reunir tota la classe per aprendre i discutir sobre una situació específica que un alumne o equip d’alumnes ha trobat. El professor aprèn junt amb els seus alumnes i així els demostra que l’aprenentatge es fa durant tota la vida.

Durant el projecte, els estudiants poden rebre avaluació formativa (retroalimentació) d’ells mateixos, dels seus companys, dels seus mestres i d’altres fonts. Aquesta retroalimentació els ajuda a entendre com es realitza un producte final de bona qualitat.

Cal assenyalar que els passos per fer projectes són:

A) Inici

  • Defineix el tema. Facilita una discussió amb tota la classe.
  • Estableix programes, objectius parcials i mètodes d’avaluació.
  • Identifica recursos i requisits previs. Programa una classe per discutir “com es pot definir i desenvolupar un projecte complex?” o bé “com s’obtindrà, per realitzar el projecte, el coneixement nou que requeriran els alumnes?”.
  • Estableix els objectius del projecte i conforma els equips. Discuteix la freqüència i localització de les reunions.

B) Activitats inicials dels equips

  • Planificació preliminar. Es comparteixen coneixements sobre el tema i se suggereixen possibles projectes per a l’equip.
  • Especificació del pla de treball. Es divideix el projecte en components i s’assignen responsabilitats.
  • Retroalimentació per part del professor i revisió del pla basant-se en la retroalimentació.

C) Implementació del projecte

  • Assegura’t que els alumnes completin les tasques i objectius parcials un a un. El pla de treball ha de dividir el projecte en una seqüència de tasques, cadascuna amb la seva programació i meta.
  • Els membres dels equips prenen part en l’aprenentatge col·laboratiu i en la solució cooperativa dels problemes.
  • Es farà tant una autoavaluació com una avaluació mútua entre els membres dels equips. El professor també avaluarà i donarà retroalimentació.
  • Avança cap a l’acabament. Un projecte té com a resultat final un producte, una presentació o una interpretació dirigida a una audiència específica.

D) Conclusió des de la perspectiva dels estudiants

  • Revisió final. Es completa el projecte i es poleix el producte, presentació o interpretació final.
  • Avaluació final. Es presenta el treball acabat en la forma acordada. Generalment hi participa tota la classe junt amb el professor, qui ofereix retroalimentació constructiva.
  • Tancament. Individus i equips analitzen els seus productes, presentacions o interpretacions finals recolzant-se en la retroalimentació rebuda.

E) Conclusió per part del professor

  • Prepara’t per al tancament. Facilita una discussió i avaluació general del projecte a classe.
  • Fes un registre de les teves notes. Reflexiona sobre el projecte: sobre allò que ha funcionat bé i sobre allò que s’ha de millorar per a la pròxima vegada que ho facis servir en una classe.

Aprenentatge de la història

He tingut en compte que l’aprenentatge es presenta com un ens objectiu, real, és a dir, que un cop processada la informació, podem verificar l’aprenentatge a partir dels resultats externs. No obstant això, alguns psicòlegs cognoscitius plantegen que la persona construeix significat a partir de les seves pròpies experiències. Es tracta d’una posició que intenta explicar com l’ésser humà adquireix coneixements i com modifica allò que coneix. A partir d’aquests plantejaments, s’assumeix que per ensenyar i aprendre història, la persona…

  • Ha de construir els seus coneixements i no rebre-ho construït. La construcció pot ser guiada o bé facilitada si es troba normalment ubicada a l’entorn social que permet organitzar esdeveniments o instruments per a l’adquisició del coneixement.
  • Ha de tenir en compte que allò conegut no és una còpia de la realitat, sinó una construcció a partir d’aquesta realitat observada a través dels sentits; no es basa en estructures preformades en la persona, però no descarta les possibilitats perceptives de cada ésser, les seves característiques biològiques, la seva capacitat d’atenció.
  • Construeix a partir de la realitat, a través d’una intensa interacció durant la construcció.
  • Es recolza en teories psicològiques, en particular en aquelles que atenen les diferències individuals.
  • Aborda aspectes del coneixement, la seva generació, canvi, i producció a partir de la realitat o entre persones.

Avantatges per a l’aprenentatge de la història

Aquest model ofereix molts avantatges al procés d’aprenentatge, ja que promou que els alumnes de l’assignatura d’història pensin i actuïn segons el disseny d’un projecte, elaborant un pla amb estratègies definides, per donar solució a un interrogant i no només per complir objectius curriculars. En ser un treball conjunt, permet que s’aprengui des de la diversitat i estimula el creixement emocional, intel·lectual i personal mitjançant experiències directes amb persones ubicades en diferents contextos. Alguns dels principals beneficis que aporta aquest model a l’aprenentatge són:

  • El desenvolupament d’habilitats de col·laboració, de planificació, de comunicació, de presa de decisions i d’administració del temps per construir coneixement.
  • La potenciació de les habilitats per solucionar problemes i l’establiment de relacions d’integració entre diferents disciplines.
  • Construeix a partir de la realitat, a través d’una intensa interacció durant la construcció.
  • L’augment de la motivació i de l’autoestima.
  • L’aprenentatge pràctic de l’ús de la tecnologia.

A manera de reflexió

Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) ofereixen eines que ajuden a superar barreres de llenguatge, de distància i d’horaris. Tecnologies com ara llocs web, fòrums de treball, videoconferències, missatgeria instantània i correu electrònic permeten als equips realitzar la feina i tirar endavant els projectes. Serà important tenir una actitud oberta i positiva cap a les TIC. Així, el fet de treballar per projectes l’àrea d’història amb l’alumnat generarà:

  • El desenvolupament de competència. L’objectiu del projecte és augmentar el coneixement i habilitat dels alumnes en una disciplina o àrea del contingut interdisciplinari.
  • La consolidació de les habilitats d’investigació i l’increment de les capacitats mentals d’ordre superior (capacitat d’anàlisi i de síntesi).
  • Que els alumnes aprenguin a autoavualuar-se i a avaluar els altres, així com a responsabilitzar-se del seu propi treball i esforç.
  • El desenvolupament d’un portafolis d’evidències de treball. El projecte requereix que els alumnes realitzin un producte, una presentació o una funció d’alta qualitat.
  • Que els alumnes treballin en idees importants. El projecte s’ha d’enfocar en idees que siguin importants i en temes que tinguin continuïtat i rellevància.

Bibliografia

BRUNER, J. La educación, puerta de la cultura. Madrid: Visor (1997).

CHADWICK, C.; ANTONIEJEVIC, N. Estrategias cognitivas y metacognición, dins Tecnología Educativa núm. 7, vol. 4, pàg. 307-321 (1982).

DELORS, J. La educación encierra un tesoro. París: Santillana; Unesco (1997). Disponible a www.unesco.org/education/pdf/DELORS_S.PDF (consulta: 09/10/2014).

GARDNER, H. Inteligencias múltiples Barcelona: Paidós (1995).

MARTORELLA, P. Enseñanza de conceptos, dins J. Cooper [coord.], Estrategias de enseñanza, pàg. 229-278. México: Limusa (1998).

Israel Aarón Molina Vázquez
Instituto de Educación Media Superior del Distrito Federal (IEMS-DF), México, D. F.
imovaz@hotmail.com

Article inèdit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.