L’adopció internacional: entendre una realitat

Cristina Sallés Domènech

L’adopció internacional és des de fa uns anys una realitat present en la societat catalana. Tanmateix, l’arribada d’infants adoptats en altres països ha plantejat la necessitat de noves intervencions professionals dins i fora de l’àmbit educatiu. Aquestes intervencions sovint posen de manifest una manca de formació específica, així com la importància de realitzar un treball interdisciplinari que permeti atendre i entendre correctament les necessitats d’aquests infants.

D’entrada no podem pensar que tots els infants adoptats tindran problemes, perquè no és així. Però tampoc podem pensar que el seu procés d’integració familiar, social o escolar serà igual que el de qualsevol altre nen. No hi ha dos nens iguals, com tampoc dos processos adoptius iguals. Així doncs, cal saber què diferencia els infants, saber quins són aquells aspectes que hem de tenir en compte, i observar amb especial atenció. L’objectiu d’aquest article és proporcionar elements de reflexió que permetin conèixer de més a prop quina és la realitat d’aquests infants i com aquestes experiències prèvies influeixen en el seu procés d’adaptació i de vinculació posterior.

Període preadoptiu

El primer que cal fer per poder entendre les característiques específiques dels infants adoptats és situar-nos en el període preadoptiu. Cal recordar, malgrat l’evidència, que tots els nens adoptables han estat prèviament abandonats o separats dels pares biològics i han passat a viure en una institució o en una família acollidora en espera de tenir una nova família. L’experiència vital que l’infant hagi tingut durant aquest període pot haver estat plaent i estimulant per al nen o pot haver estat marcada per les carències, els maltractaments o altres situacions negligents. En el primer cas, ha tingut uns referents més o menys clars i estables, que han cobert les seves necessitats bàsiques durant la primera infantesa i els ha permès crear vincles afectius, per la qual cosa és més probable que el nen tingui més facilitat per vincular-se afectivament en el futur i mostri més estabilitat emocional. En el segon cas, que malauradament acostuma a ser més freqüent, hi ha hagut carències estimulatives importants que es tradueixen en dificultats físiques, psíquiques, motrius…

El procés d’adaptació familiar

Massa sovint, la responsabilitat sobre el procés d’adaptació recau únicament sobre els infants. Si bé és cert que les seves experiències prèvies marcaran en gran mesura aquest procés, també ho és que el procés d’adaptació és bidireccional i que pares i fills hi prenen part. Les famílies adoptives també necessiten un temps d’adaptació a la nova situació, i la seva capacitat per ajustar les seves expectatives facilitarà o no el procés de vinculació.

Tornant a centrar l’atenció en els infants, cal tenir present que la vida en les institucions sovint ve marcada per una forta disciplina o per una manca de contenció emocional que genera força inseguretat als nens. Aquesta realitat, i la no-satisfacció de les seves necessitats bàsiques, fa que a la seva arribada puguin tenir conductes o actituds que sovint preocupen els pares i professionals, però que moltes vegades remeten quan l’infant viu en un entorn que li proporciona afecte i seguretat.

Tot seguit us presentem breument quines poden ser aquestes conductes.

Conductes que poden mostrar els infants durant el període d’adaptació

Pel que fa a l’establiment del vincle i les relacions socials, és freqüent que molts infants tinguin dificultats en aquest aspecte. La inseguretat i la desconfiança fan que alguns nens evitin el contacte físic amb l’adult; d’altres, en canvi, mostren una dependència o enganxament perllongats. A l’altre extrem d’aquesta introversió, trobem nens indiferenciats. Sovint la seva actitud es confon amb la d’un nen sociable i extravertit, però cal no potenciar aquesta manera d’actuar, ja que en la majoria de casos és un indicador de la manca de referents estables a la vida del nen.

Hem d’entendre que l’infant primer ha de construir vincles parentals per poder construir posteriorment vincles socials. La construcció d’aquests vincles passa per diferenciar les figures de referència, entendre els rols familiars i crear vincles estables que els permetin sentir-se segurs. Només així, el nen estarà preparat per desenvolupar-se en altres entorns més amplis, com l’escola.

Molt sovint, també, durant aquest període inicial d’adaptació es mostren extremadament obedients i moltes vegades es mostren excessivament autònoms, fruit de la forta disciplina a què han estat sotmesos durant el temps viscut al centre. En alguns casos, tenen una excessiva necessitat de fer-se veure per cridar l’atenció de l’adult i agradar i mostren actituds molt complaents.

Els canvis en els hàbits els poden generar dificultats en el dormir, menjar, bany… per això és important no introduir canvis que no siguin necessaris. Quan cal fer-ho, ha de ser de manera progressiva i donant temps al nen perquè els vagi assimilant.

La vida en un orfenat fa que la majoria de nens hagin patit falta d’atenció; així doncs, el plor, element fonamental de comunicació durant el primer any de vida, deixa de ser útil i de tenir sentit per a ells. La manca de resposta a les seves demandes fa que molt sovint siguin nens que no reclamen l’atenció de l’adult davant les seves necessitats, com pot ser el fet de tenir gana i no demanar menjar o fer-se mal i no plorar.

Un procés d’institucionalització perllongat pot provocar que el nen busqui la manera d’autoestimular-se i que mostri certes estereotípies. És important que aquestes vagin remetent, tot i que poden tornar a aparèixer en situacions d’estrès com la incorporació a l’escola o altres canvis.

Cal tenir present que alguns dels infants adoptats tenen certes actituds agressives vers ells mateixos o vers els altres. Sovint aquesta agressivitat també va desapareixent amb el temps a mesura que es van sentint més segurs. En alguns casos hi ha millores significatives quan els infants van adquirint vocabulari i poden expressar les seves necessitats. En molts casos la sobreestimulació que els provoquen els canvis fa que es mostrin inquiets i que puguin mostrar dificultats d’atenció.

Així doncs, cal que l’infant tingui TEMPS per poder adaptar-se a tots els canvis que li comporta l’adopció. La manca d’estimulació durant la primera infantesa pot generar dificultats en la salut, el creixement, l’establiment de vincles, els aprenentatges, el llenguatge… per molt petit que sigui l’infant en el moment de l’adopció. Però quan arriba a la nova família, a la nova escola, al nou país, necessita per damunt de tot ser atès des de la individualitat, amb la seva història i les seves característiques, per afavorir la seva adaptació, convertint la seva condició d’adoptat en un tret distintiu que conforma la seva identitat.

Cristina Sallés Domènech
Mestra i Pedagoga
Pedagoga de l’Equip d’adopcions de la Fundació Blanquerna
cristinasd@blanquerna.url.edu

Publicat en la revista Educat núm. 2
Descarrega’t el PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.