Giuseppa Lulli
Les emocions necessiten ser escoltades, reconegudes, acceptades, gestionades, expressades. Sovint no ens permetem viure-les globalment (amb la ment i el cos), un procés que és fonamental per evitar bloquejos corporals, energètics, emotius i mentals.
En aquest article vull centrar-me en una de les emocions principals: la ràbia. Per Alexander Lowen (1993), la ira (excés de ràbia) no és el mateix que la còlera: la còlera, com una altra manifestació de la ràbia, és una reacció d’alliberament que està dirigida a eliminar una força que actua en contra del subjecte, i un cop aquesta força és eliminada o neutralitzada, la còlera s’aplaca. Un bon exemple és la còlera que mostren els nens quan els seus moviments estan bloquejats per mitjà de la força: quan s’alliberen d’aquesta força, la còlera desapareix.
La vertadera ràbia es limita a ser proporcional a la provocació: és una contestació a un atac. Per això un insult verbal no provoca una lluita immediatament i la ràbia desapareix davant les disculpes. Es pot voler respondre a l’ofensa utilitzant la violència física, però la càrrega d’aquesta reacció està determinada pel grau de perill i, en el cas dels nens, també pel seu nivell de desenvolupament evolutiu (egocentrisme, consciència i control del propi cos).
Per contra, la ira no és proporcional a la provocació, és excessiva. Ni tan sols s’aplaca quan se n’elimina la causa: continua fins a esgotar-se. La ira és més destructiva que constructiva. Pot derivar d’una ofensa més greu sorgida en un temps precedent (probablement en la infància) en què es va reprimir la reacció. Si s’elimina la repressió i es pren consciència de l’ofensa, la reacció esdevé ràbia (emoció que ens avisa que algú està sobrepassant algun dels nostres límits) i llavors la ira desapareix. El treball terapèutic bioenergètic consisteix en això.
La ràbia és una emoció que en principi ens permet reaccionar davant d’un esdeveniment de forma congruent amb les sensacions que tenim, respectant la nostra percepció de la realitat i mantenint el respecte per nosaltres mateixos; d’aquesta manera és com deixem circular l’energia pel cos.
Treballant en col·legis d’infantil i primària he pogut observar com els nens es relacionen amb la ràbia. El grup que generalment ens preocupa més a les escoles és, per raons òbvies, el dels alumnes que l’expressen amb comportaments agressius i violents cap a les persones, cap a les coses i cap a ells mateixos; en molts casos es tracta de nens que manifesten la ràbia amb una intensitat diferent de l’habitual.
Hi ha nens que s’allunyen de la situació de conflicte i descarreguen la tensió expressant la ràbia amb produccions verbals i pegant cops de peu i de puny a alguns objectes; aquests casos preocupen perquè donen un mal exemple als altres nens. També n’hi ha que reprimeixen la ràbia tot d’una per substituir-la per la tristesa i la pena; aquests revelen que són incapaços de prendre consciència de la ràbia, o bé es podria pensar que intenten ser rebutjats inconscientment a causa d’influències familiars i socials. Potser han après que d’aquesta manera obtenen, en comptes d’una reprimenda, atenció per part dels altres nens o dels adults. Però a vegades l’alumne en qüestió pot rebre rebuig i desaprovació quan la seva incapacitat per reclamar atenció el porta al victimisme, que és una posició que tampoc està ben vista ni acceptada perquè crea bloqueig, inseguretat, impotència, autoestima baixa, renúncia, inactivitat i problemes a l’escola, que precisament és un context on es faciliten l’activitat del subjecte i els seus processos d’aprenentatge.
Altres nens reprimeixen la ràbia disfressant-se amb l’alegria o amb la serenitat de qui expressa que tot va bé, que no passa res. Són alumnes pacífics, angelicals, simpàtics, fins que un bloqueig els porta a la somatització, i llavors el sistema escolar i familiar s’enfronta amb un altre tipus de problema, ja que aquests nens tenen dificultats per participar en el procés d’aprenentatge.
No oblidem que una màscara no és tant el que representa com el que transforma, és el que s’escull no representar. Com un mite, una màscara nega tant com afirma, no està feta només del que diu o creu dir, sinó també del que eludeix (Lévi-Strauss, 1981).
Tot això revela una incapacitat d’escoltar la ràbia, de reconèixer-la i d’acceptar-la, però, sobretot, de viure-la.
Podem educar els nens perquè detectin la ràbia, la reconeguin, l’anomenin i la comuniquin (“estic enfadat”) i perquè busquin estratègies per resoldre conflictes interpersonals per mitjà d’una comunicació eficaç. Però què passa amb l’emoció? Expressar la ràbia no és simplement un acte verbal, perquè la ràbia està tancada en el cos en forma de tensió muscular a la part superior de l’esquena, a la zona de les ales, i produeix un bloqueig energètic (Lowen, 1993). Cada tensió muscular crònica bloqueja la consciència, l’expressió i el domini emocional d’un mateix.
Quin és el context (i el moment) en què el nen pot aprendre a viure la ràbia? Quan la pot expressar amb el cos i descarregar-la per evitar bloquejos energètics, emocionals i mentals que li impedeixen desenvolupar completament la seva intel·ligència emocional?
He presentat el cas de la ràbia, però aquesta anàlisi pot servir també per a altres emocions de l’ésser humà, com la por o la tristesa.
La bionergètica explica que mitjançant l’estructura corporal es poden definir els bloquejos energeticoemotius i que treballant sobre la cuirassa es pot arribar a facilitar el desbloqueig d’aquests punts. Amb el treball corporal ajudem els nens a escoltar aquest bloqueig, comprendre’l i afluixar-lo.
En la societat actual cada vegada es presta més atenció al cos. Ja des de petits, els nens practiquen activitats físiques i modelen un cos flexible; ho notem en els nens i adults que practiquen, per exemple, arts marcials (aikido, taitxí, judo), ja que en ells el bloqueig muscular és menys evident, encara que pugui ser més profund i energètic. Llavors, podem trobar nens i adults que semblen relaxats i flexibles però que amaguen un bloqueig profund a escala corporal, energètica i/o emocional.
Els nens són futurs adults que encara tenen dificultats per escoltar-se, per reconèixer-se, per comunicar-se, però, sobretot, per viure i per gestionar les seves emocions.
Els treballs educatius que no s’obliden de la relació cos-ment faciliten el desenvolupament de la intel·ligència emocional en el nen i l’ajuden a ser amo de les seves emocions.
Giuseppa Lulli
Conferenciant, Formadora i Coach holístic ecològic
Escriptora del llibre Ecología personal. Improve your life
Bibliografia
- Lévi-Strauss, C. La vía de las máscaras. Edición revisada, aumentada y prolongada por tres excursiones. México: Siglo XXI (1981).
- Lowen, A. Bioenergética. Terapia revolucionaria que utiliza el lenguaje del cuerpo para curar los problemas de la mente. México: Diana (1993).
Publicat en la revista Educat núm. 15
Preocupen els nens que l’expressen violentament i són els que els mestres gastem més energia en gestionar però també estan els que no l’expressen mai. Com ajudar-los a expressar aquest malestar?
Cert, tan importants són les conseqüències d’una emoció explosiva com d’una altra que provoca conductes passives o amagades… Potser la clau de tot plegat sigui l’Educació Emocional, oi? Aquesta permet dotar els nostres infants d’estratègies inter- i intrapersonals per a un bon equilibri cognitiu i emocional.
Tal com ens diu Rafael Bisquerra, l’educació emocional és la resposta a la necessitat social de desenvolupar competències emocionals i, sens dubte, el nostre paper com a professionals de l’educació esdevindrà un factor clau per tal d’acompanyar el nostre alumnat en el seu desenvolupament emocional i afavorir que puguin afrontar millor els reptes que es plantegen en la vida quotidiana.
Per si és del teu interès, et deixem l’enllaç al nostre curs “L’Educació Emocional dins el Currículum Escolar”: https://www.prisma.cat/cursos/educacio-emocional-curriculum-escolar