Conte com a recurs psicològic: “Adéu, mare”

No tinc mare. Bé, sí, sí que en tinc, però no la conec, viu al Marroc. Va marxar al cap d’una setmana d’haver nascut jo, ara fa deu anys, un cop recuperada del part. Al pare no li agrada parlar d’ella; fa temps li vaig preguntar per què no estava amb nosaltres i li van saltar les llàgrimes en qüestió de segons. Vaig optar per no preguntar més i quedar-me amb la intriga de si la mare és guapa o lletja, si té els cabells llisos o rinxolats, o si és valenta o té por a la foscor com em passa a mi. No suporto veure al pare trist, i ara fa mesos que tots els somriures que em fa són forçats i van acompanyats de carantoines amb la mà al meu cap. Alguna cosa no va bé, està preocupat i vull saber per què, ja sóc gran. Aquesta nit li ho pregunto.

Des de la cuina sento la porta d’entrada i vaig corrent cap al menjador.

—Hola, papa! Amb els cinc euros que m’has donat avui he comprat pa i ous. Fem junts les truites? —Ell no contesta, està pensatiu—. Papa! Papa!

—Estic fent papers perquè marxis d’aquí a quinze dies al Marroc amb la teva mare, i d’això, ni una paraula a ningú, m’has sentit?

Me’l quedo mirant, vull plorar però ja sóc gran.

—Però, papa… —no em puc moure, vull plorar, vull plorar, vull plorar!—, per sempre?

—No tenim diners, vaig deixar la feina per cuidar-te a tu, sinó em prenien la tutela i anaves directe a un centre d’acollida. D’aquí a tres setmanes hem de desallotjar el pis perquè no el puc pagar. Karim, m’ha sortit feina la temporada d’estiu, hauré de treballar nit i dia, i no pots estar tot el dia sol.

—Per sempre? —crido amb llàgrimes als ulls.

—No ho sé… —baixa la mirada.

Marxo corrent a l’habitació, m’estiro al llit panxa avall, començo a plorar com un nen petit i, donant cops de puny al coixí, crido reiteradament «jo no tinc mare!».

Estic cansat, no he dormit en tota la nit, no m’imagino la meva vida sense el pare, sense les guerres de coixins, sense les curses fins al port i sense les tardes de sofà. Aquesta és la meva, ara que estem sols a la classe amb l’Eva i ningú ens pot sentir. Si li ho explico, sé que no dirà res i m’ajudarà a no separar-me del pare. L’Eva m’estima, m’ajuda amb les matemàtiques i en tot el que necessiti, m’ajuda quan tinc problemes amb els companys i fa molts anys que em protegeix si em poso nerviós. No la tinc a casa, però sí a l’escola. Els mestres diuen que és la vetlladora, però per mi és com la meva mare, algun dia m’atreviré a dir-li-ho. Al seu costat em sento bé, estic feliç, i si marxo al Marroc tampoc la veuré més. Li ho he d’explicar.

No he pogut, i ara ja és massa tard. Estic al despatx de la directora esperant que vingui el pare a recollir-me. Quan estava a punt d’explicar-li-ho a l’Eva, ha aparegut en Quim a la classe per emportar-se una pilota, i m’ha fet tanta ràbia que m’hi he començat a encarar i hem acabat a cops.

—Bon dia —apareix el pare per la porta—. Tranquils, en Karim no us donarà més problemes, no vindrà més a l’escola. Adéu —m’agafa pel braç.

No entenc res, encara no han passat quinze dies! Demano auxili a l’Eva amb la mirada, quan arribo a la porta ella fa un parell de passos cap a mi, fa l’intent de cridar el meu pare…, però al final es posa la mà a la boca i em deixa marxar, mentre jo xiuxiuejo «adéu, mare». L’he perduda.

Fa quinze dies que sóc al centre d’acollida. En sortir de l’escola, el pare m’hi va portar. Em va explicar que quan guanyés alguns diners em vindria a buscar i tornaria amb ell a casa, que aquí estaria bé i que aquesta era l’única sortida que teníem per poder estar junts d’aquí a un temps. No suportava la idea de tenir-me lluny, i per això va decidir portar-m’hi. Em ve a veure dos cops per setmana i d’aquí a tres minuts el tindré aquí, perquè avui toca visita. Baixo content les escales, obro enèrgicament la porta de la saleta de visites i veig l’Eva, que es posa de peu. Corro cap a ella i l’abraço ben fort, mentre penso «sí, sí que tinc mare».

Judit Montoliu Delgado
Mestra d’Educació Especial
jmontol2@xtec.cat

Article inèdit.

5 comentaris a “Conte com a recurs psicològic: “Adéu, mare”

  1. Quin conte tan bonic i alhora tan trist! És una historia que passa a més llars de les que ens imaginem! Moltes gràcies Judit! Crec que aquest conte és part important de tu, una pròpia experiència! Si has estat per un moment la mare de Karim, tots dos us heu dut un regal únic! I si no ha estat així, has aconseguit plasmar l’essència de la historia. Felicitats!

  2. Judith felicitats!
    Un conte molt emotiu i real. Pell de gallina.
    No paris d’escriure que ho fas molt bé!
    Gràcies

Respon a Lluis Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.