Josep Rubiol Capdevila
L’entrada en vigor de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació i dels dos decrets que la despleguen, el Decret 102/2010, de 3 d’agost, d’autonomia dels centres educatius i el Decret 155/2010, de 2 de novembre, de la direcció dels centres educatius públics i del personal directiu professional docent atribueixen als centres educatius una autonomia que fins ara requeia en mans dels serveis centrals d’Ensenyament, sobretot quant als àmbits pedagògic, organitzatiu i de gestió de recursos. Podem assegurar que hi ha hagut un canvi de paradigma pel que fa a aquesta autonomia dels centres educatius públics. Però, estan els centres educatius preparats per assumir aquesta autonomia? El personal “docent” (i no pas directiu) és competent per assimilar tot el que comporta aquesta normativa? D’on surten els líders pedagògics, els líders organitzatius i els líders en gestió de recursos humans?
Pel que sembla, en matèria de gestió de personal, l’objectiu principal dels dos decrets és desplaçar la responsabilitat administrativa a les direccions dels centres. De fet, la gestió dels centres públics és responsabilitat de la direcció de cada centre públic i, en conseqüència, el director del centre públic és responsable de l’organització, funcionament i administració del centre, n’exerceix la direcció pedagògica i és cap de tot el personal (LEC, 142.1), i està habilitat per intervenir en l’avaluació de l’activitat docent i de gestió del personal del centre (LEC, 102.4).
Algunes de les competències de les direccions dels centres públics en matèria de lideratge i gestió del seu personal es poden agrupar en els àmbits d’actuació següents:
- Plantilles docents dels centres:
– Proposar requisits o perfils addicionals de titulació o de capacitació d’alguns llocs de treball.
– Proposar al Departament la plantilla de personal del centre i les modificacions successives.
- Provisió de llocs de treball:
– Intervenir en els procediments de concurs específic i de provisió especial.
- Cap de tot el personal:
– Aplicar la normativa sobre les faltes d’assistència i puntualitat no justificades.
– Imposar sancions disciplinàries per faltes lleus.
– Assignar responsabilitats de direcció, gestió i coordinació docent.
– Assignar la jornada especial.
– Participar en l’avaluació de tot el personal del centre.
- Nomenaments:
– Nomenar els responsables dels òrgans de gestió i coordinació i proposar l’assignació dels seus complements retributius.
– Seleccionar el personal docent per cobrir substitucions temporals.
- Altres competències:
– Adoptar mesures organitzatives provisionals en un procediment disciplinari.
– Proposar l’assignació de complements retributius als òrgans de direcció i de coordinació.
– Dirigir i gestionar el personal del centre per garantir que compleix les seves funcions.
Per tant, el director del centre públic és el principal responsable de l’autonomia de gestió del personal del centre. Per aquest motiu, i dintre de les seves funcions de lideratge de persones i equips, li correspon dirigir i gestionar el personal del centre per garantir que compleix les seves funcions, la qual cosa comporta, si escau, observar la pràctica docent a l’aula i controlar l’actuació dels òrgans col·lectius de coordinació docent de què s’hagi dotat el centre, així com també intervenir en l’avaluació de l’activitat docent i de gestió del personal del centre i deduir les valoracions corresponents. Tot un veritable canvi de professió; jo que em pensava que havia estudiat per ser un bon mestre…
De la pregunta “són els docents els recursos humans de l’escola?” a “l’escola com a organització que aprèn i s’avalua”
Des del moment que a l’escola (entenent l’escola com aquell equip de persones que la fan possible, i no pas com un simple edifici on van i vénen alumnes) se li atribueix una autonomia fins aleshores totalment inexistent, cal preguntar-se qui liderarà, gestionarà i organitzarà aquest equip humà. La normativa ho diu ben clar: el director o directora. Però, aquest director, no s’ha format per ser docent? La docència també implica lideratge de recursos humans? Magisteri és una escola de negocis que forma persones per a aquest lideratge?
Longàs (2007) ho explica molt bé dient que
[…] l’escola com a organització respon més a les formes de ser professional docent que a les necessitats dels escolars, fins al punt que ni queda clar en la praxi, ni en el discurs professional, que els mestres i professors es considerin ni vulguin ser considerats recursos humans de l’escola.
La llibertat de càtedra que cada mestre es pren, l’individualisme en el treball, la por de l’observació externa i la seva corresponent avaluació per avançar, entre altres factors, són alguns dels inconvenients que es detecten dintre dels centres educatius perquè els docents esdevinguin els veritables recursos humans de l’escola. El sistema tampoc afavoreix aquest treball en equip; per intentar “ascendir” no et premia amb més hores de classe i la corresponent remuneració, sinó que ho fa deixant-te ocupar llocs en l’equip directiu, la qual cosa comporta una disminució de les hores amb alumnes i un augment de sou mínim. Això denota que com més hores de classe fa un mestre, que sense anar més lluny és la raó de ser de la nostra “existència”, menys responsabilitats té, és a dir, més ras és el seu càrrec. I això, sumat al baix plus econòmic que se li adjudica, fa que moltes direccions de molts centres públics no tinguin ni la motivació per formar-se ni es vegin com a veritables líders que generin processos de canvis a una escola encarcarada i amb pocs canvis substancials des de fa molts anys. S’ha de donar un valor estratègic al lideratge dels centres educatius i permetre uns sistemes de gestió més moderns, flexibles i innovadors sense renunciar que l’escola sigui un espai de foment de la cultura i de les relacions socials per tal d’aconseguir, en la societat en què vivim (multicultural, amb “soroll informatiu”, amb avenços tecnològics frenètics, etc.), una bona cohesió social i integració de les noves generacions en la pròpia vida. Quan aquest lideratge de persones i equips humans aconsegueixi alinear els valors de l’escola amb els valors de la societat, llavors, com a organització, serem imparables.
Garriga (2007) expressa aquesta última idea quan diu que
L’escola com a sistema o subsistema obert interacciona necessàriament amb l’entorn, en rep demandes confuses, diverses, contradictòries, obligatòries i moltes més.
Per això defenso que l’escola no pot ser una illa al mig del mar. Els centres educatius han d’interaccionar amb la societat, si més no, amb l’entorn més proper. Amb aquesta continuïtat educativa han de ser la peça clau que aporti aquell valor afegit al poble, al barri o fins i tot a la ciutat. A la vegada, i atesa l’autonomia que els atorga la llei, els centres educatius han de ser transparents i responsables dels seus resultats davant la societat, efectius, eficaços i eficients. Per aconseguir això hem de “fer bandera” del que diu Warren Bennis: que “ningú de nosaltres és tant intel·ligent com tots nosaltres”. L’augment d’aquesta autonomia dels centres escolars ha de ser l’element central per a la dinamització dels sistemes educatius per tal que s’ajustin i s’adaptin a aquesta resposta singular, específica i pròpia de cada escola segons el seu context i les seves característiques, que seran diferents de les de l’escola de la vora. Hem de tenir molt present que el nexe d’unió per aconseguir aquesta autonomia no pot ser altre que la bona formació (i continuada) dels líders que hauran d’impulsar aquest canvi. En conseqüència, i com diu Garriga, “el factor clau d’èxit per transformar les organitzacions escolars requereix la professionalització directiva”.
I davant la necessitat de canvi per aconseguir aquesta fita, cal cercar la coherència en un lideratge que disposi de credibilitat per conduir el nostre equip humà pels camins de l’autonomia i la participació. Per fer-ho, serà necessari dipositar en els professionals de l’organització prou confiança per delegar responsabilitats i aconseguir la fita comuna que tingui l’organització escolar, tot deixant de banda el sentiment de “tirar del carro” i passant a la potència dels “equips 4x4”.
Conclusions
L’autonomia dels centres educatius, el lideratge i la gestió dels equips humans són els reptes de la nova generació de directius escolars. L’assumpció de noves competències i l’avaluació de la seva gestió seran els eixos que hauran de fer progressar l’escola d’avui per al demà. Per tot això, ara més que mai, i per tal que el projecte de direcció pugui ser reconegut i/o assumit per la resta companys del claustre o de l’equip directiu, haurà d’estar ben comunicat per tal que tothom se’l pugui fer seu. D’aquí es desprèn que un directiu escolar necessàriament haurà de saber comunicar bé, de manera assertiva, donant peu a l’empatia i també posant-se al lloc dels altres. Ara les accions ja no es fan perquè vinguin donades des de serveis centrals o perquè algú digui que s’han de fer així, sinó que tots els docents tenen veu i vot en quasi totes les decisions escolars; el director n’ha de ser el veritable impulsor, però no ho podrà tirar endavant sense comptar amb la resta del personal. Per aquest motiu hem de tenir capacitats comunicatives i alhora hem de saber escoltar el que comuniquen els altres. Aquest exercici només serà possible mitjançant la tasca col·laborativa i cooperativa de tot el personal que forma part del claustre de professorat.
BIBLIOGRAFIA
- Diversos autors. Escola Catalana núm. 468, monogràfic sobre lideratge a l’escola (2011).
- GARRIGA, J. L’escola com organització que aprèn i s’avalua, dins J. Riera i E. Roca, Reflexions sobre l’educació en una societat coresponsable pàg. 99-122. Valls: Cossetània Edicions; Edu21 (2007).
- GENERALITAT DE CATALUNYA. Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació, dins Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 5422, pàg. 56589 (2009).
- GENERALITAT DE CATALUNYA. Decret 102/2010, de 3 d’agost, d’autonomia dels centres educatius, dins Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 5686, pàg. 61485 (2010).
- GENERALITAT DE CATALUNYA. Decret 155/2010, de 2 de novembre, de la direcció dels centres educatius públics i del personal directiu professional docent, dins Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 5753, pàg. 82840 (2010).
- LONGÀS, J. Són els docents els recursos humans de l’escola? Reflexions per a la revisió de la gestió de personal en el sistema educatiu, dins J. Riera i E. Roca, Reflexions sobre l’educació en una societat coresponsable pàg. 123-154. Valls:, Cossetània Edicions; Edu21 (2007).
Josep Rubiol Capdevila
Escola Les Arrels, Mollerussa
jrubiol@xtec.cat
Article inèdit