El cos sempre parla, malgrat la distància i les mascaretes

Jordi Sedó

Quina repercussió té el contacte en la nostra societat pel que fa a la comunicació? Quin impacte té una expressió facial quan ens relacionem? Quina importància tenen els gestos dins la nostra conducta? Vol dir alguna cosa una distància amb la persona amb qui estem? I la mirada…, què implica mantenir-la o desviar-la? I si a més de tot això afegim un nou paradigma de “no contacte” i “mascaretes” en les nostres relacions a l’escola o institut?

La conducta no verbal està formada per les manifestacions conductuals i comportamentals que van més enllà del llenguatge oral, és a dir, per com reaccionem als estímuls a través dels canals no verbals. Aquests canals són l’expressió facial, els gestos, la proxèmica (distància), la prosòdia emocional i el parallenguatge, l’hàptica (contacte), l’aparença, i l’oculèsica (mirada). Tots aquests canals es posen en acció quan una persona parla, sigui infant, jove, adolescent o adulta.

La Lia està dreta amb els braços i les cames ben rectes. Les mans amb els punys tancats i amb força. Les celles les té abaixades i juntes, els ulls un xic tancats, els llavis serrats, la barbeta una mica arronsada amunt, i les fosses nasals dilatades. El cap té certa inclinació cap avall. Es manté a una distància molt curta de la Jin, molt curta, les cares estan tan i tan a prop que sembla que es toquin. La mirada d’una està clavada en la de l’altra. Aquest situació descriu un moment molt factible en la nostra realitat educativa. Sí, un moment en què hi ha una expressió facial d’ira i uns gestos que corroboren aquesta emoció. La mirada, la distància i el “quasi” contacte quadren amb el que està expressant la resta del cos.

Les emocions són el desencadenant de moltes de les expressions no verbals que mostrem. Aquest fet és bàsic, ja que si entenem que el nostre alumnat expressa les seves emocions i nosaltres només hem de llegir-les a través del seu cos, entendrem el gran avantatge que tenim. Les emocions parlen a través del cos, de la cara, dels ulls. Ho fan quan m’apropo o quan m’allunyo, quan et toco o quan et rebutjo. Per molt que vulguem dominar el nostre cos davant d’una emoció, aquest sempre, sempre, sempre s’expressa per algun dels seus canals, i ho fa sense que en siguem conscients.

Tornem a la Lia. Què succeiria si no es pogués tocar amb la Jin? Què passaria si hagués de mantenir la distància de seguretat que algú totalment extern a les seves emocions ha pautat? I si a més hagués portat mascareta? Doncs potser la Lia, moguda per aquesta emoció tan intensa d’ira, hauria traspassat igualment aquesta distància. Potser, amb la mascareta posada, la Mar, que vigilava, no hauria interpretat l’expressió d’ira prou ràpid per intervenir a temps.

Les noves normes que estem assumint com a escola ens afecten, i molt: tenim integrats uns registres conductuals que responen a la nostra cultura (i a la del nostre alumnat), i les mesures que hem de prendre modifiquen les pautes de comunicació no verbal.

Arribats a aquest punt, què fem? Doncs, com sempre, seguir endavant aprofitant els nostres coneixements i la nostra capacitat d’adaptació.

Parem atenció al llenguatge no verbal:

• Fem ús de la lectura global del cos, llegint amb més detall els canals que no queden afectats en una situació comunicativa. Per exemple, davant una possible expressió facial que no vegem clara degut a l’ús de la mascareta, haurem de fixar-nos en altres canals com els gestos o el parallenguatge per corroborar què transmet la persona en qüestió.
• Siguem més curosos en l’observació i anàlisi de la conducta no verbal:
  • Pel que fa a les expressions facials, haurem de llegir la part superior de la cara (els ulls i les celles).
  • Pel que fa als gestos, com sempre mirant d’entrada la globalitat, ens fixarem en si són d’apropament, de retirada, d’expansió o de contracció.
  • Uns braços que es creuen o que estan oberts o unes cames que es giren (que volen fugir o marxar) ens aportaran moltíssima informació.
  • El contacte l’haurem de valorar segons si es tracta d’un grup de convivència o no. Si no pot haver-hi contacte, és evident que ens haurem de fixar en altres canals.
  • Si fem les salutacions amb el colze, pensem que hi ha altres maneres de saludar amb altres formats, com ara mirant als ulls i posant-nos la mà al cor.
  • La prosòdia i el parallenguatge passen a tenir molta importància. Tot allò que dic va associat a com ho dic. L’entonació, el volum i el ritme seran importantíssims tenint en compte que amb la mascareta, d’una banda, l’interlocutor no veu la meva boca i, d’altra banda, el volum d’allò que dic es distorsiona i minva.

I, per acabar, un petit apunt sobre les videoconferències que segurament haurem de realitzar. Primer de tot hem de tenir presència, ser-hi en cos i ànima. La il·luminació ha de ser correcta i des de diferents punts. Si els braços es veuen, millor, ja que la gesticulació mentre parlem aporta veracitat, frescor i dinamisme. I, finalment, intentem parlar amb una prosòdia que animi, que agradi, que expressi tot allò que estem transmetent o sentint.

Els nous temps ens donen la possibilitat d’aprofitar la comunicació no verbal i els seus canals. Si el que ens falta són coneixements, cerquem-los. Tenim la capacitat de fer-ho!

Jordi Sedó
Mestre d’educació especial
Màster en anàlisi de conducta no verbal i detecció de mentides

Si voleu aprofundir en aquesta temàtica i trobar més recursos didàctics, podeu consultar la trobada en línia gratuïta que ens va oferir en Jordi Sedó durant el confinament: https://www.prisma.cat/trobades-en-linia-ferreros-sedo.

En Jordi Sedó és autor d’un curs de PrisMa (www.prisma.cat) reconegut pel Departament d’Educació: QUAN EL COS PARLA. ANÀLISI I ESTRATÈGIES DE COMUNICACIÓ NO VERBAL (40 hores).