L’aprenentatge cooperatiu: una experiència amb ressò

Mireia Salvador Comas – Griselda Arrey Palomino

L’article que us presento a continuació és una reflexió sobre les vivències que m’ha aportat l’aprenentatge cooperatiu en aquests dos darrers anys. Per refrescar una mica el tema, l’aprenentatge cooperatiu és “l’ús didàctic d’equips reduïts d’alumnes per aprofitar al màxim la interacció entre ells amb la finalitat de maximitzar l’aprenentatge de tots” (Introducció a l’aprenentatge cooperatiu, de Pere Pujolàs, octubre del 2009).

1. Contextualització

El que presento a continuació no és la panacea per a tots els problemes de l’ensenyament, ni la solució màgica per millorar el rendiment de l’alumnat, ni el gran invent del segle XXI, però sí que és una gran manera de sistematitzar la interacció constant entre els alumnes, un mètode prou bo per donar continuïtat a una forma d’ensenyament i amb eines molt funcionals per avaluar-ne tot el procés.

Així doncs, mans a l’obra!

Contextualització dels fets: l’escola es troba a la població de Manlleu, a la comarca d’Osona (Barcelona).

És una escola pública nascuda el 2004 i inaugurada el 2008 que compta amb dues línies (amb excepció dels cursos de P4 i tercer, que tenen tres línies) i que comprèn des de P3 fins a sisè amb un total de 480 alumnes. Els alumnes d’aquest darrer curs són els protagonistes d’aquest article i dels quals més endavant us faré una ressenya.

L’escola, adaptada a la realitat del seu context, rep un índex important d’alumnes immigrants. Aquest fet dóna un gran enriquiment cultural a l’escola i alhora fonamenta la inclusió que la caracteritza.

L’escola, gràcies a la seva localització geogràfica, ubicada en un extrem de la població, gaudeix d’unes vistes privilegiades a causa de la seva forma arquitectònica i de la seva situació.

Heus aquí tres fets que ho il·lustren: davant mateix de l’escola comença el camí del Poquí, passeig que fan molts manlleuencs (i camí perfecte per anar amb els alumnes a conèixer l’entorn més proper i immediat); des de l’escola també es tenen vistes de la població (bona imatge per estudiar-ne els trets característics i els barris) i a més es pot veure tot el sistema muntanyós que personifica i dóna tanta singularitat a la comarca d’Osona (com el Montseny i el massís del Cabrerès, entre d’altres), gran marc que permet comprendre, dibuixar i posar cara a la fisonomia de la comarca; i, en darrer lloc, està situada en una zona poc transitada i alhora de fàcil accés, fet que afavoreix les entrades i sortides de l’escola i, per descomptat, permet gaudir d’un ambient tranquil i agradable.

Pel que fa als protagonistes de la història, el grup classe de sisè, els vaig conèixer l’any anterior, el setembre del 2010, quan ells iniciaven cinquè de primària.

Em van assignar la seva tutoria quan vaig arribar com a mestra nova en aquella escola, després d’una xerrada amb la directora, actualment mestra de l’escola.

Aquella xerrada va marcar un abans i un després en els propòsits que es planteja i que vol dur a terme qualsevol mestre abans d’iniciar un curs escolar.

Per començar, exposo les característiques que defineixen aquella classe de sisè com a grup i que, alhora, crec que els fan tan singulars:

  • El grup està compost per un total de 25 alumnes, dels quals 7 són nenes i 18 són nens.
  • 16 dels 25 alumnes, tot i haver nascut a Catalunya, són procedents dels països àrabs, de Romania, d’Hongria i de Sud-amèrica.
  • Un alumna és d’ètnia gitana.
  • La resta d’alumnes, 4 nens i 4 nenes, són de procedència autòctona
  • 3 alumnes es van incorporar a finals de quart, 14 hi són des de P4, i la resta, uns 8 alumnes, s’han anat incorporant gradualment al grup classe en el transcurs de primària. Hi ha uns 5 alumnes que també, en aquest transcurs dels anys, han marxat a altres escoles per motius diversos.
  • Pel que fa a les necessitats educatives, hi ha 4 alumnes diagnosticats amb PI (Pla Individualitzat en totes les àrees i dissenyat individualment per a cada alumne), 2 alumnes amb pla de treball (pla específic de treball per a un alumne en una sola àrea seguint, però, els mateixos objectius marcats per a tothom), 2 alumnes que assisteixen a l’aula d’educació especial, 3 alumnes que assisteixen a l’aula d’acollida, i 1 alumne amb un trastorn agressivocompulsiu.
  • El nivell acadèmic, en general, és baix.

Amb més detall, i pel que fa a les relacions interpersonals existents entre els alumnes, val a dir que eren gairebé nul·les i amb una escassa pinzellada d’habilitats socials, tot i l’esforç i treball que els anteriors tutors i mestres hi havien abocat, que no és poc, doncs crec que sense aquest munt d’hores dedicades el grup encara estaria més per sota d’una tolerància educativa.

Tenien unes relacions molt tenses enter ells i els costava moltíssim treballar en grup a causa dels conflictes personals i de la seva diversitats d’aprenentatges, de manera que el treball en grup acabava resultant poc profitós i reintentar-ho comportava molts inconvenients. Crec que l’únic que compartien realment era l’espai, res més.

Així doncs, gairebé no s’havia pogut treballar en grup a causa tant de les complexitats individuals com de les complexitats com a grup.

Un exemple de tot això és el sociograma que es va fer a inicis de cinquè. En ell es recullen clarament les males relacions existents entre els alumnes i també es fa visible quins eren deixats totalment de banda i en quins requeia tota la negativitat del grup.

Aquest fet va ser el motiu pel qual em vaig decidir a aplicar l’aprenentatge cooperatiu com a forma d’ensenyament-aprenentatge a l’aula, ja que no es pot concebre un ensenyament sense valors morals ni habilitats socials que ajudin a la bona entesa i connexió dins un mateix espai.

L’aprenentatge de continguts, per si sol, és buit d’ingredients i mancat de qualsevol valor si no s’acompanya d’un aprenentatge humanístic enriquit i guisat amb valors plurals, socials i morals.

Estic convençuda que és així com podem aconseguir una bona recepta d’educació i un futur competencial per a aquests minyons que cada cop ho tenen un pèl més difícil dins aquesta societat tan canviant i consumista.

Aquest va ser el repte que em vaig proposar i la recepta que vaig pensar que els ajudaria a estimar-se a si mateixos i a estimar els altres: compartir i aprendre cooperativament. No era feina fàcil, ni tampoc una alquímia, però amb il·lusió, ganes i, en el fons, una gran necessitat de canviar per part d’ells, es podia aconseguir un repte millor que superés aquella situació. N’estava segura.

Si aconseguia fer fructífers els talents i les capacitats que tenien tots i cadascun d’ells, també ells podrien aconseguir ser responsables del seu jo i sentir-se realitzats amb el seu saber ser, saber estar i saber fer.

2. Objectius que volia assolir amb el treball

Ara que estem situats en el temps i en l’espai, passaré a exposar els objectius que d’allà van sorgir.

Amb mancança d’habilitats socials (confirmades per un sociograma i amb unes setmanetes de classe) i amb grans desnivells d’aprenentatges (resultats de les proves inicials i diagnòstiques de cinquè) vaig començar a pensar què havia de fer i com podia millorar la situació, sempre tenint clar quin era l’objectiu final:

  • Donar-los eines per ser autònoms i uns principis bàsics de tolerància, respecte i enardiment personal, tot guisat a foc lent amb un aprenentatge cooperatiu que els permetés practicar i aprendre per aconseguir, potser, algun dia, una aula inclusiva on conviure amb alumnes competencials. I, en conseqüència, aprendre a aprendre a viure en i amb societat.

Gran objectiu, és clar… Però primer calia fer-ne trossets xiquets i anar aconseguint fites petites per, amb el temps, i completant el puzle, aconseguir la finalitat tan anhelada.

I, és clar, més específicament, tenia clar que volia aconseguir…:

  1. Potenciar a totes hores, no només a la de tutoria, les habilitats socials, l’educació emocional, i tots aquells valors que els ajudessin a integrar uns principis amb què cadascú s’identifiqués. Això els ajudaria a ells, però també a l’aula com a grup i a mi com a guia.
  2. Que fossin autònoms però alhora cooperessin junts, tot i les seves diferències. El fet de practicar, i no només entendre i aprendre, els ajudaria a buscar solucions i estratègies als seus problemes i/o conflictes interiors i a responsabilitzar-se dels seus propis actes.
  3. Assolir, de manera individual, una millora en l’autonomia.

Amb aquests tres objectius, prou grans i voluminosos, ja estava ben servida. Si me n’hagués proposat més, hauria perdut el rumb de cap a on volia anar, i si n’hagués descartat algun, llavors hauria estat inviable, doncs crec que no es pot concebre una aula on es cultivi l’aprenentatge sense tres principis bàsics: saber interaccionar amb habilitats socials, entendre que tots som diferents (i l’enriquiment que això produeix), i aprendre a aprendre.

També em calien molta paciència i perseverança per donar un tomb a la situació i aconseguir els meus propòsits. Però ser mestra, crec, no és només tenir molta cultura i saber-la transmetre (que ja és prou important), sinó que crec que és anar més enllà. És creure en ells i en les seves possibilitats i demostrar-los cada dia les petites però grans millores que han fet. Això els motiva a somniar amb els reptes.

Lògicament, per aconseguir tot això també era necessari un altre factor: cohesionar tot el grup per anar tots en la mateixa direcció. Però, la veritat, en aquells moments tot semblava una utopia.

I amb tota aquesta situació emergent, vaig decidir pujar al tren del cooperativisme!

Després d’haver-me format en el tema i amb sis anys d’experiència en l’aprenentatge cooperatiu, vaig decidir començar la primera fase a l’octubre del 2010. El “no” ja el tenia, el “sí”… es podia aconseguir.

3. Explicació del procediment que he seguit per implementar l’aprenentatge cooperatiu

Tenint clar el què i el perquè, havia de pensar en el com, és a dir, en quin sistema o tècnica seguiria per aconseguir-ho. Ho tenia clar! El desenvolupat pel programa CA/AC (Cooperar per aprendre / Aprendre per cooperar) en el marc del projecte PAC.

És un conjunt d’actuacions, agrupades en tres àmbits d’intervenció, dissenyats per introduir l’aprenentatge cooperatiu dintre de les aules, transformant a poc a poc l’estructura de l’activitat que hi predomina, […] individualista o competitiva, cap a una estructura cada vegada més cooperativa.

Pere Pujolàs, Introducció a l’aprenentatge cooperatiu (2009)

Els àmbits d’intervenció són:

  1. Àmbit A: inclou totes les actuacions relacionades amb la cohesió de grup per aconseguir que, a poc a poc, els alumnes d’una classe prenguin consciència de grup, es converteixin cada vegada més en una petita comunitat d’aprenentatge.
  2. Àmbit B: comprèn les actuacions caracteritzades per a la utilització del treball en equip com a recurs per ensenyar amb la finalitat que els nens, treballant d’aquesta manera, aprenguin millor els continguts escolars.
  3. Àmbit C: són les actuacions encaminades a ensenyar als alumnes, d’una forma explícita i sistemàtica, a treballar en equip a més d’utilitzar, de forma regular, aquesta forma d’organitzar l’activitat a l’aula.

És clar que tot això ho amenitzaria amb els fruits que vaig extreure fent reciclatge i que van marcar un abans i un després en el saber fer de mestra i sense els quals no concebo la progressió del saber:

  • El projecte Escolta’m. Tutoria personalitzada del doctor Francesc Imbernon.
  • La taxonomia d’objectius educatius de Bloom com a eina clau per estructurar i aprendre el procés d’Andrew Churches.
  • La educación encierra un tesoro. Informe per a la Unesco de la Comissió Internacional sobre l’Educació per al segle XXI, presidida per Jaques Delors.
  • I el coaching com a metodologia que cobreix el buit existent entre el que un és i el que un vol arribar a ser i a fer.

Així doncs, amb tots els ingredients a mà i preparats per al seu ús, vaig iniciar la metodologia de l’aprenentatge cooperatiu.

3.1 Àmbit A

En primer lloc vaig reunir tots els alumnes i me’ls vaig endur a un raconet del pati, sota l’ombra d’un arbre, aprofitant que en aquella hora tothom estava a classe treballant i alhora perquè res ni ningú ens distragués. El silenci regnava al pati. Eren el lloc i el moment perfectes per anunciar les meves proposicions.

(Per cert, això m’ha fet recordar un gran llibre pedagògic que val la pena llegir-se: Bajo la sombra de este árbol.)

Els vaig explicar què pretenia i què esperava d’ells i els vaig demanar si ells també ho volien, si ells també creien que era necessari un canvi en el grup classe per tirar endavant i per estar més bé amb ells mateixos. No els vaig enganyar, i també els vaig comentar que no seria un camí fàcil i que no teníem assegurada la victòria. Que el fracàs també era una possibilitat, però que si no ho intentàvem mai sabríem si realment ho haguéssim aconseguit. I, si no ho aconseguíem, estic convençuda que pel camí aprendríem moltes altres coses.

Els vaig dir que estava convençuda que si anàvem en aquesta direcció, amb el temps començarien a estar a gust amb ells mateixos i que tindrien més a prop la possibilitat de plantejar-se reptes i assolir-los. Finalment, els vaig dir que confiava plenament en ells i amb l’èxit que, segur, assolirien; perquè el fet d’avançar un sol pas ja significava un èxit.

Només els demanava una cosa: que tots reméssim en la mateixa direcció i units; només així ho aconseguiríem.

Després d’aquella xerrada, vaig deixar passar uns dies per veure quina reacció els havia causat. El fet és que estaven estranys. No cridaven ni es pegaven, i ni tan sols es buscaven les pessigolles. Senzillament se’ls observava sobtats pel que els havia dit.

Un grupet de nens i nenes es van acostar a mi i em van transmetre amb paraules la il·lusió que els faria que la classe canviés, que seria molt bo, però que també creien que seria molt difícil d’aconseguir, per no dir impossible. També van comentar-me que aquell o l’altre no ajudarien i que per culpa d’ells no ho aconseguiríem.

Eren d’esperar tots aquests comentaris (i tots aquells que es callaven), però almenys ja havia aconseguit que donessin dues voltes al tema i que hi rumiessin. Aquest era el punt de partida.

Per observar quina cohesió mantenia el grup (l’àmbit A) vaig preparar-los unes dinàmiques mitjançant les quals podria anar observant de quin peu coixejaven i com podria començar a intervenir. Vàrem fer el blanc i la diana, l’entrevista, la pilota, la maleta, el món de colors i, en últim lloc, el grup nominal.

Varen sorgir problemes, discussions, baralles, crits, malestar, males cares i algun mal rotllo més, però de tot això se’n va treure fruit sense que gairebé ni ens n’adonéssim. Perquè cada vegada es barallaven menys, cada vegada volien més jocs, perquè cada vegada veien el forat menys negre i el cel més clar. Cada vegada veia més calma i més somriures. Van ser uns moments fantàstics!

Amb aquestes il·lusions passaven i s’esfumaven els dies i les setmanes.

L’última dinàmica, el grup nominal, tot i la seva complexitat, va posar en ordre els nostres sentiments i va unificar les nostres il·lusions. Es podia dir que començava a ser un grup cohesionat.

Per mi, aquesta va ser la prèvia a l’àmbit B.

Entusiasmats i envalentits per haver superat la primera fase, els nens estaven inquiets i impacients per iniciar l’àmbit B. Val a dir que tothom que entrava a la classe comentava el neguit que impregnava la classe de sisè.

No calia córrer, les presses mai són bones, i calia assaborir totes i cadascuna de les victòries, alhora que calia recordar on havíem arribat i des d’on havíem iniciat el camí. Ja situats, i després d’estar un mes treballant l’àmbit A, vaig decidir fer un pas més.

Tocant ja de peus a terra i amb la injecció d’adrenalina que portaven a sobre tots els nens, els vaig anunciar el pas següent.

3.2 Àmbit B

Per iniciar aquest àmbit calia distribuir la classe en grups cooperatius perquè a estones hi començarien a treballar.

Aprofitant que havien fet grups per la dinàmica del grup nominal, vaig fer un esbós en una llibreta de com quedarien els grups. Hi vaig estar una bona estona. Després, ho vaig consultar amb els companys i especialistes que tenien un contacte més directe amb el grup classe. També és gràcies a ells i al treball en equip que sorgeix el “potser sí” o el “segur que ho aconseguim”.

Finalment, vaig convèncer-me que aquells grups cooperatius marcarien l’abans i el després en la trajectòria de la història d’aquella classe. Per sort, no anava equivocada i així va ser. Tot i que el final era molt incert, a la classe es respirava un altre aire, i només per això ja valia la pena haver començat.

Després de muntar els grups cooperatius, i de canviar l’aspecte físic de la classe, els vaig explicar en què consistien les estructures cooperatives simples: activitats organitzades de forma cooperativa per introduir l’aprenentatge cooperatiu.

Cada grup, per torns, va plasmar en un full com entenia cada estructura. Aquell full, aquella comprensió dels fets, passaria a ser una de les dues parts del seu decàleg; l’altra seria el quadern d’equip, del qual parlaré més endavant.

Vàrem iniciar la pràctica de les estructures impregnant les programacions de classe amb la seva metodologia. Per introduir un nou tema, per extreure’n conclusions, per fer treballs en grup, per fer tasques quotidianes sota el compromís dels càrrecs, per repassar un control, o senzillament pel simple plaer de la lectura.

Vàrem començar amb les més fàcils d’assimilar: “parada de 3 minuts”, “llapis al mig”, “el número” i “un per tots”; després vàrem treballar amb “la substància”, el “foli giratori” i la “lectura compartida”; i en últim lloc, vàrem treballar el “jigsaw” i el “TGT”.

Lògicament, no els van agradar totes. Ens vàrem quedar amb les més funcionals per a ells i amb aquelles amb què s’ho passaven més bé. Vàrem utilitzar, un altre cop, el grup nominal per decidir quines faríem servir.

De mica en mica i pas a pas va ser com es va anar implantant la metodologia de l’aprenentatge cooperatiu a la nostra aula. I així va ser com ells, els nens de sisè, es van anar amarant de la metodologia cooperativa, amb la pràctica i amb la satisfacció de veure que el dia a dia rutllava més i millor. També de veure que estaven més entusiasmats per aprendre i amb més ganes de tirar endavant aquell compromís.

No va ser, però, del tot fàcil. Van sorgir emocions, ressentiments i conflictes amb el jo i amb els iguals. Hi havia dies que mostraven una sensibilitat extrema i per qualsevol situació s’exaltaven o es posaven a la defensiva. Lògicament, aquests fets formaven part del procés, doncs no pot existir l’avenç sense la confrontació amb els principis d’un mateix ni el contacte que es produeix quan t’exposes al món que t’envolta.

Varen passar més dies i més setmanes. I el temps ajudava, de mica en mica, a posar cada cosa en el seu calaix i cada emoció amb la seva definició.

A poc a poc, començava a veure’s la llum d’aquells tres objectius que m’havia proposat feia ja uns quatre mesos. El fruit començava a sortir. Aquells menuts estaven canviant. Ells ho notaven i jo també. En parlàvem a totes hores o senzillament quan volíem. S’estava convertint en un fet natural i habitual a la nostra classe.

Cap als volts de febrer, vaig decidir iniciar l’àmbit C, el treball en equip com a contingut a ensenyar. La intenció: forjar una petita comunitat educativa.

3.3 Àmbit C

Per iniciar aquest tercer pas, vaig explicar als alumnes què era i com funcionava el quadern d’equip, de quines parts constava, i la importància que tenien totes i cadascuna d’elles. Els vaig explicar com ho duríem a terme i vàrem posar fil a l’agulla.

Es podria definir el quadern d’equip com un conjunt de dinàmiques de grup i estructures per ensenyar i reforçar de forma sistemàtica les habilitats socials i cooperatives, impregnant els acords i les impressions en un dossier.

Per a l’elaboració del quadern d’equip calia fer diferents passos:

  • Primer, busca un nom, una frase o senzillament un dibuix que il·lustrés la seva filosofia d’actuar com a grup dins la classe. No va ser feina fàcil, però ho varen aconseguir.
  • El segon pas consistia a, entre tots els membres de l’equip, descriure com veien la resta dels companys de l’equip.
  • En el tercer pas s’establia quins càrrecs i funcions realitzaria cada membre de l’equip i quines normes serien les que portarien el timó en el seu dia a dia.
  • En el quart pas, els alumnes acordaven els propòsits grupals i personals a què es comprometien.
  • I en últim lloc, i no menys important, hi havia el diari de sessions. En aquest apartat, el secretari (un dels càrrecs) havia d’anar escrivint amb el consens de tot l’equip com havia anat una activitat en concret, un dia de treball, o simplement com havien solucionat els problemes que havien tingut.

També vàrem acordar quina temporalització tindria cada càrrec i quant de temps es mantindrien els grups cooperatius. Es van establir dues setmanes per a cada càrrec i un mes i mig per canviar de grup cooperatiu.

Després d’una setmana, ja teníem escrita i acordada la segona part del decàleg, el quadern d’equip.

Després d’haver explicat el propòsit, el procés i la metodologia, calia anar observant com es desenvolupava tot el procediment: com anava el dia a dia, quines complicacions sorgien i com s’organitzava cada equip per sortir-se’n.

No es va deixar tota la feina en mans d’ells. Ells hi posaven les ganes i la responsabilitat d’intentar-ho fer bé i potser, assolir un gran repte; això ja era molt. Des de l’inici de pensar que es podria treballar a l’aula mitjançant l’aprenentatge cooperatiu, es van posar en marxa tot un seguit d’actuacions per tal d’afavorir i treballar les habilitats socials i l’educació emocional. Una manera d’aconseguir que cada nen viatgés al seu interior per comprendre’s, meditar i realitzar un exercici d’autocrítica.

Amenitzats per la filosofia que anteriorment he esmentat, i intentant portar-ho a terme de manera sistematitzada, fèiem jocs i dinàmiques de cos a cos, reflexives, espontànies, preparades, etc., que donessin peu al sorgiment d’emocions. Quan sorgien, s’acostava l’objectiu del viatge interior i llavors era quan parlàvem de reconèixer les emocions, d’entendre per què les tenien, i d’aprendre com podien expressar-les i com podien actuar en el cas de que fossin negatives. Els estàvem facilitant una gran eina per solucionar els seus propis problemes, per posar cara i ulls als conflictes i encarar-s’hi perquè sortissin victoriosos els dos bàndols.

Es van necessitar moltes i moltes hores perquè cadascú aprengués a utilitzar aquestes eines tan valuoses. Tothom sap que la teoria és molt fàcil i la pràctica es més difícil. Els mestres, ho teníem molt clar, però cal que els alumnes s’adonin també de què hi guanyen. I això només ho podia demostrar el temps i l’esforç de cadascú per aconseguir-ho.

Varen passar els dies, les setmanes i els mesos. I els grups cooperatius van anar rotant. Cada vegada els veia més contents, més animats, més responsables i valents. Dia rere dia comprenien millor el concepte de l’empatia, de l’esforç i de l’autonomia. I cada cop resolien millor els problemes.

Tant, que vàrem aconseguir estar setmanes amb una harmonia plena de pau i tranquil·litat.

A la classe, fèiem ús d’una bústia on tiràvem cartes i les llegíem a l’hora de tutoria i que ens ajudava a manifestar les emocions i els sentiments. Una mestra m’havia donat la idea, i la veritat és que em quedo esparverada de com una caixa de cartró pot donar tan de si.

Fins i tot, de tantes que n’hi havia, vàrem decidir col·leccionar-les enganxant-les en cartolines grans. Ara s’ha convertit en un gran llibre d’emocions que llegeixo i rellegeixo sovint mentre recordo com els alumnes van arribar a canviar i la gran estima que els tinc.

Vam aconseguir ser una petita comunitat d’aprenentatge on cada nen, amb les seves tradicions i conviccions i amb ple respecte pel pluralisme, va aconseguir una superació de si mateix.

Allò que semblava impossible es va tornar possible. La meva intenció, però, no quedava resolta. Calia que aquesta millora fos duradora i no fugaç.

Al cap d’un any de seguir amb l’experiència, vaig adonar-me que estava equivocada, que no seria efímer allò que van aprendre. Els nens de sisè van aprendre a conviure junts perquè així ho va mostrar la responsabilitat que van aportar tots i cadascun d’ells.

4. Instruments o eines per avaluar l’aprenentatge cooperatiu

Com a instruments d’avaluació, les persones que van compartir aquests dos anys amb ells ja va veure els canvis. Tothom estava orgullós d’aquella classe. Tota la comunitat educativa havia manifestat aquell canvi en positiu. I quan se’ls ho comunicava, ells s’omplien de satisfacció i se’ls dibuixava un somriure gegant a la cara.

Però calien resultats palpables, demostrables; dades quantitatives de tot allò.

Per aconseguir-ho, es van realitzar dues comparatives de diferent temàtica des d’inicis de cinquè fins a finals de sisè:

  • Comparativa de les notes dels alumnes de l’avaluació diagnòstica de cinquè amb les competències bàsiques de sisè.
  • Comparativa dels sociogrames amb un any de diferència.

Per una banda, obtindríem resultats de les millores cognitives de cada alumne. I per l’altra, observaríem quins canvis s’havien produït en les relacions interpersonals del grup classe. Dos bons exemples per observar la funcionalitat de l’aprenentatge cooperatiu.

No sense menys mèrit, valoro com a instrument d’avaluació el “saber estar” de què gaudíem a la classe. La tranquil·litat de parlar, enraonar, riure i xerrar sentint la veu de tots i sempre des del respecte i la tolerància. Aquest fet no és un indicador quantitatiu però sí moral, perquè és una gran satisfacció saber que tots aquells esforços no han quedat en res i que ells ara estan més a gust amb si mateixos.

5. Conclusions

I quines conclusions se’n poden extreure, de tot això? Moltes i variades, i cal mencionar-les.

En l’àmbit de les relacions, i com s’observa en els sociogrames, havien millorat notablement les relacions interpersonals a l’aula. Es feia evident que els mals rotllos i la mala convivència s’havien esfumat.

I en l’àmbit acadèmic, i partint dels nivells que tenien a l’inici de cinquè, els alumnes havien millorat significativament en els seus aprenentatges.

Ara cal recordar l’objectiu que en un inici em vaig proposar i comprovar si s’ha assolit. L’objectiu era facilitar als alumnes les eines necessàries, a través de les habilitats socials i l’educació emocional, per aprendre junts i de forma cooperativa i amb responsabilitat, assolint una millora en l’autonomia i en la competència d’aprendre a aprendre, per aprendre a viure en i amb la societat.

Crec que els exemples exposats, junt amb tot allò que hem viscut els que hem compartit aquest temps amb ells, són una bona mostra de l’assoliment d’aquest objectiu.

Per la meva part, i com a conclusió personal, he obtingut una bona collita de tots els aspectes humans que han despertat i ressorgit en els meus alumnes, com l’amistat, l’estima i la confiança. I com diu una gran amiga, sense aquests aspectes l’ésser humà no pot avançar. Per tant, han avançat, han crescut personalment i emocionalment, i jo me’n sento molt orgullosa.

També us diré que no tot han estat flors i violes. Hi ha hagut aventures, però també desventures. El que ha representat per mi passar de la teoria a la pràctica, de retruc també m’ha causat patiment, angoixa, desànim, sorpresa, incomprensió, soledat, etc. Situacions, fets i moments que s’han anat superant. Primer pel gran equip de mestres que m’acompanya i que m’ha recolzat i m’ha ajudat a aixecar-me quan les meves forces es debilitaven, i en segon lloc perquè creia en aquest projecte, perquè crec que tot i la utopia que podia existir en un principi, hem cregut en el gran potencial de tots ells. Perquè, senzillament…, me’ls estimo.

I per part dels alumnes, de tota l’explosió de sentiments que han mostrat durant aquests dos anys, menciono textualment alguns dels escrits que han fet per a la bústia o en el diari de sessions:

  • “Gràcies a la gent que ha estat allà quan ho he necessitat i que m’estima: la família, els profes i els amics. M’heu donat moments d’amor, tristos, difícils, contents, de ràbia, feliços i de companyia.” S. L. dedicant la carta al grup classe..
  • “Nenes de la classe: aquest curs ha estat molt diferent, us estimo, m’he sentit més unida a vosaltres, em sento nova, com si tot hagués canviat… Us estimo molt, no us ho podeu imaginar, sou tan diferents, heu canviat de ser unes nenes petites a ser grans…” A. C. dedicant la carta a les nenes.
  • “Us dono les gràcies per ser tan bon companys durant el temps que hem estat junts, i m’ho he passat molt bé, i sempre sereu els meus amics…” A. H. dedicant la carta al seu grup cooperatiu.
  • “Coordinador, necessites millorar i recolzar més els teus companys; portaveu, necessites millorar més la comunicació i animar els companys.” D. P. al diari de sessions, com a secretari del grup Fotbol.
  • “Senyo, et voldria demanar perdó… perquè el que s’ha fet ja està i no puc tirar endarrere… Intentaré comportar-me bé, no contestaré i faré els deures… Si em dónes una oportunitat l’aprofitaré.” K. B. dedicant la carta a la tutora.
  • “Avui en general ha anat molt bé perquè hem treballat cooperativament i no hi ha hagut cap baralla. Ens falta millorar el silenci i el torn de paraula.” Secretari del grup Quien Madruga Dios le Ayuda.
  • “[…] ens has ensenyat a conviure junts, a superar totes les penes, tristeses i alegries. Després de tot això ja som un equip… Ara ja podem dir que ho hem aconseguit i que la nostra barca ja sap on va perquè tots remem al mateix ritme i ja té segur on vol anar. Ara ja tots tindrem una nova vida, tot i que serà difícil perquè no ens tenim els uns als altres.” A. H. dedicant la carta al grup, l’últim dia de classe.

I, en darrer lloc, parafrasejo Jaques Delors:

Davant dels desafiaments del futur, l’educació és un instrument ideal perquè la humanitat progressi cap a uns valors moralment democràtics, racionals i que mirin cap al progrés.

I és ben cert que, a través de l’educació que els hem donat, han rebut l’instrument ideal per progressar i mirar endavant, mirar cap al progrés.

L’ensenyament s’ha de centrar en un procés permanent d’enriquiment de coneixements i de capacitats tècniques; però també, i per sobre de tot, de l’estructuració privilegiada de la persona i de les relacions entre individus, entre grups i nacions i sense cap discriminació.

I, un cop més, es pot demostrar que amb l’aprenentatge cooperatiu els nens milloren el seu saber estar interior i, derivades d’aquí, les relacions amb els iguals. I que aquest és el punt de partida per millorar l’empatia, l’autonomia i el creixement personal i cognitiu.

Per tant, el suc que puc extreure de les conclusions d’aquests dos anys de treball cooperatiu i dels resultats que se’n deriven és ben dolç. Em quedo amb una agradable pau interior mesclada amb un orgull immens cap al grup de sisè pel gran pas, ferm pas, que han aconseguit acomplir.

6. Perspectives de futur

Filosofies com l’aprenentatge cooperatiu donen molta rellevància al fet de donar a l’alumnat eines com l’adquisició d’habilitats socials, l’autonomia o la responsabilitat. Sense aquestes eines, és força difícil concebre un ensenyament funcional i competencial.

Les vivències i experiències com la de l’aprenentatge cooperatiu fan palpable que aprendre és una doctrina que no té fi i que, per sort, no només són els nens els que aprenen alguna cosa nova cada dia.

Com més flexibilitzem el sistema amb innovacions pedagògiques (comunitats d’aprenentatge, TIC, recursos digitals, etc.), més ajudarem els alumnes a integrar-se en la societat canviant en què vivim i convivim.

Viure una experiència pedagògica amb tan bons resultats com aquesta és el fruit de creure amb afany i convicció en la nostra tasca d’ensenyar, i a sobre ofereix la gran satisfacció i privilegi de veure des de primera línia com creixen i aprenen a caminar les futures generacions.

I ara ja sí, en darrer lloc, tinc molt clar que penso repetir l’experiència de l’aprenentatge cooperatiu, que, de fet, no és altra cosa que una oportunitat gegant per aprendre a conviure amb els altres i preparar-se així per conviure amb civisme i democràcia entre la humanitat.

Així doncs, animo tots els mestres que encara no hagin provat d’implantar l’aprenentatge cooperatiu a l’aula a viure l’experiència de treballar amb grups cooperatius i amb petites comunitats d’aprenentatge.

No és feina fàcil, però a mitjà i llarg termini aporta notables millores a l’aula. I, alhora, tens l’avantatge d’enriquir-te amb vivències difícils d’oblidar.

Mireia Salvador Comas
Griselda Arrey Palomino
Escola Quatre Vents de Manlleu
griseldaarrey@hotmail.com

Article inèdit.

Un comentari a “L’aprenentatge cooperatiu: una experiència amb ressò

  1. Em sembla un article molt il.lustratiu, ja que ens deixa clar als que ens dediquem a l’ensenyament que les coses es poden canviar.
    Vaig tenir la sort de poder fer alguns cursos de formació amb en Pere Pujolàs, i haig de dir que a l’escola ens va ser de gran ajuda.
    M’agrada la idea que en un sol curs, la gent es posi molt les piles i tingui ganes de tirar endavant una feina complicada, amb un grup potser també no gaire senzill de treballar a primera vista.
    Felicitats per l’experiència i gràcies per compartir-la.

Respon a Montse Mas Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada