Llet, puré, carn picada… i parla

Marta Rabasseda Sànchez

Llet, puré, carn picada… Sí, heu llegit correctament la secció de la revista: Logopèdia. No es tracta, doncs, d’una nova secció de receptes culinàries, ni aquests aliments conformen l’última recepta sucosa de més èxit del moment. Del que sí que es tracta és de respondre a un seguit d’interrogants referents a l’alimentació infantil i la logopèdia i, sobretot, de veure com una alimentació adequada influeix directament en l’adquisició de la parla de l’infant.

És evident que l’alimentació és clau en el desenvolupament i creixement global de l’infant en els seus primers anys de vida. Entre altres coses, aquesta alimentació ha de satisfer necessitats nutritives i ha de prevenir i/o tractar bons hàbits alimentaris, immunològics, etc. Per aquest motiu i molts altres, organitzacions mundials, comitès i associacions d’àmbit europeu i nacional [1] marquen quines són les pautes nutricionals per cobrir les necessitats fonamentals dels infants.

Del que potser no es parla tan sovint, i que està directament relacionat amb aquest preàmbul, és de la implicació que té el tipus d’alimentació en el desenvolupament de la parla. El perquè de donar importància a l’alimentació és senzill: la prevenció de futurs trastorns de la parla o, com els anomenem entre professionals, dislàlies.

Com s’alimenta un infant? Hi ha una edat per a cada aliment? Quina relació hi ha entre la llet, el puré i un trosset de pollastre? Què pot passar si no s’introdueixen els aliments en el moment idoni? Què tenen en comú menjar i parlar? Poden manifestar-se trastorns de parla a causa de mals hàbits? És una alteració habitual?

Començarem pel principi: l’infant, quan neix, està programat, sàvia naturalesa, per sobreviure, i uns dels reflexos vitals per a l’èxit d’aquest objectiu són la succió i la deglució. Succionar o xuclar és el primer que ha de fer l’infant per alimentar-se i perquè la lactància (natural [2] o artificial) triomfi. Per aquest motiu, l’anatomia oral del nadó està dissenyada per prendre llet. En aquesta etapa, la laringe de l’infant està més elevada, la qual cosa permet separar el tracte respiratori del digestiu de manera que es pugui donar aquest tipus d’alimentació en una posició jacent. Aquest moment alimentari esdevé una complexa coreografia de coordinació dels moviments de succió, deglució i respiració, i s’hi veuen implicats els llavis, el paladar, la llengua, la mandíbula i les galtes. Aquests són els òrgans compromesos en l’alimentació, que posteriorment seran necessaris també per parlar. La força que van prenent els llavis des dels inicis permetrà als infants emetre un dels seus primers sons. Provem-ho: ajunteu els llavis i feu que surti l’aire. Què sona? /m/ i /p/, oi?

El nadó, a mesura que creix, es fa un expert en xumar, i la velocitat que pot agafar quan s’alleta és esfereïdora; m’aturo un moment en aquest punt tan veloç per introduir un aspecte a tenir en compte: un dels motius que porten moltes famílies a persistir en patrons alimentaris infantilitzats és: “Menja ràpid, que no tinc temps!”.

A mesura que el nadó creix, la laringe se separa i va descendent. A més, la positura de l’infant li permetrà prendre altres mires. Aquest és el moment per començar a complementar la lactància amb altres aliments de textura diferent.

El nadó és capaç de menjar

Cap als sis mesos, aproximadament, l’infant és capaç d’asseure’s per si sol, i, vaja, quina coincidència! (o potser no), aquest és el moment que l’OMS [3] marca per introduir el “beikost”, que coneixem com a alimentació complementària o sòlida [4]. Les indicacions d’alimentació durant els primers anys de vida han de tenir en compte tant els requeriments nutritius per l’edat com les característiques de maduració i desenvolupament dels diferents sistemes (neuromuscular, gastrointestinal, immunològic, etc.). D’aquesta manera s’estableix una transició gradual que va des de la lactància fins a una dieta sòlida. I encara un altre apunt al respecte: el desenvolupament de l’alimentació, tot i que depèn de la integritat de les estructures i de la maduració de l’infant, és una progressió apresa de comportaments.

Així doncs, fins als sis mesos l’infant prendrà només llet, líquid. Als set apareixeran els primers intents de mastegar i el reflex nauseós de la llengua, fonamental per a la introducció de purés, que li permetrà escopir tots aquells trossets que no està preparat per ingerir. Per tant, mares, pares, educadors, educadores: l’infant està programat per sobreviure, és el primer que no es vol ennuegar i el seu cos està preparat per evitar-ho. Deixem-lo que evolucioni! Pel que fa al desenvolupament del llenguatge, concretament de la parla, en aquest moment l’infant realitza balboteig i pràctiques d’articulació de sons semblants als dels adults.

Entre els set i els dotze mesos serà capaç de menjar purés, aliments triturats i aquell menjar que pugui agafar amb els dits (com ara carn picada, verdures cuites tallades, arròs, pa, etc.). Les noves textures alimentàries li permetran alhora mossegar i mastegar, fer moviments laterals de la llengua i moviments dels aliments cap a les dents. Aquests moviments, com ja podeu anar intuint, estan implicats en la producció d’alguns dels sons de la parla. Fem una altra prova: si apropem la llengua cap a les dents i fem sortir un xic d’aire, podrem comprovar que sona /t/ o /d/.

El nadó és capaç de menjar aliments que puguin agafar amb els dits

Dels dotze als vint-i-quatre mesos l’infant ha de ser apte per fer moviments de masticació rotatoris i tenir estabilitat a la mandíbula. Això li permetrà beure líquids en tassa i, per tant, elevar l’àpex de la llengua per empassar i coordinar-ho amb la respiració. Arribats a aquest punt, l’infant passarà de menjar purés i trossos de verdura tallats a menjar trossets de pollastre, per posar un exemple, o el que és igual, a menjar el mateix que la resta de la família. Si hi parem atenció, ens adonarem que a aquesta edat l’infant també té prou maduresa per ser capaç de produir les primeres paraules intel·ligibles.

Així doncs, podem comprovar que existeix una estreta relació entre els patrons d’alimentació i la parla. El principal punt en comú és que comparteixen els mateixos òrgans o estructures anatòmiques. Els moviments que es fan servir per menjar són la base per al desenvolupament de l’aspecte motor de la parla. Com hem vist a l’inici d’aquest article, els moviments de succió, deglució i masticació són patrons generals de moviment que, posteriorment, s’aniran especialitzant. Només alguns d’aquests seran seleccionats, refinats i utilitzats per produir sons articulats.

L’infant que realitza un canvi d’alimentació adequat afavorirà el bon desenvolupament de la musculatura i disminuirà les probabilitats de tenir algun problema per articular els sons de la parla.

Com i quan els qui tinguin cura del nadó introdueixin els aliments serà fonamental, si no podem parlar de la possibilitat de l’aparició d’interferències en el desenvolupament de l’estructura oral. Malauradament, aquest és un fet cada cop més freqüent, degut a una alimentació infantil tova: els infants prenen aliments molt triturats fins a edats molt avançades i l’acció de la musculatura és mínima. Per tant, el seu aparell articulador pot convertir-se en disfuncional per immadur i, en alguns casos, fins i tot poden aparèixer dislàlies.

L’alteració de la parla o dislàlia funcional és deguda a un mal funcionament dels òrgans articulatoris (llengua, llavis, paladar…; us sonen?) que provoca dificultats per a construir o pronunciar adequadament certs fonemes o grups de fonemes. L’infant no fa servir de forma exacta, precisa ni adequada algun d’aquests òrgans a causa dels mals hàbits adquirits, esmentats anteriorment. I què ens cal per parlar? Doncs moure de forma exacta, precisa i adequada l’òrgan implicat, per produir el so que volem i no pas un altre.

Podem trobar infants amb boques hipotòniques, amb poca força, amb manca de precisió i/o moviment de la llengua, etc. Recordem que el desenvolupament de la parla està relacionat amb el desenvolupament de les funcions del moviment. En la mesura que el nen vagi perfeccionant i controlant els seus moviments, millorarà el seu llenguatge.

Infants amb boques hipotòniques

Aquest tipus d’alteració és la que trobem més habitualment a les aules d’Educació Infantil i Primària, ja que l’edat d’aparició se situa en les primeres etapes del llenguatge oral (dels 3 als 6 anys). La família i l’escola tenen un paper determinant en la seva prevenció i detecció; l’eficàcia en la intervenció depèn, en gran mesura, de la seva detecció precoç, ja que aquesta alteració té un pronòstic molt favorable.

Acabaré citant José Barrena [5], logopeda i mestre:

Un nen que no parla, no comprèn correctament o no sap expressar-se segons correspon a la seva edat, és una persona encaminada al fracàs escolar, doncs el llenguatge és el millor vehicle per aprendre a aprendre.

Posem fil a l’agulla?

Marta Rabasseda
Logopeda, especialitzada en llenguatge escrit i comunicació
marta.rabasseda@prisma.cat

  • [1] FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació); Comitè de Nutrició de l’Acadèmia Europea de Pediatria, Comitè de Nutrició de la Societat Europea de Nutrició i Gastroenterologia Pediàtrica (ESPGAN).
  • [2] Anatòmicament i fisiològicament es recomana la lactància materna davant l’artificial. Els òrgans estan adaptats entre ells i al moviment. Recomanació de l’OMS i societats pediàtriques.
  • [3] OMS (Organització Mundial de la Salut). Fons de les Nacions Unides per la Infància (UNICEF).
  • [4] L’alimentació complementària (beikost) o sòlida són tots els aliments que s’introdueixen en la dieta del nen a més de la llet, tant si són sòlids com líquids, fins i tot l’aigua.
  • [5] José Barrena González, llicenciat en Psicopedagogia, mestre d’Audició i Llenguatge.

Publicat en la revista Educat núm. 3

2 comentaris a “Llet, puré, carn picada… i parla

  1. En principi no tindria cap motiu per dubtar de les afirmacions que fa l’autora. A més està clar que són benintencionades i que la mou un encomiable afany d’ajudar.
    Malgrat tot sóc escèptic. Molt. I no només perquè al llarg dels anys he vist innombrables casos de nens i nenes amb problemes similars i, això no obstant, patrons d’alimentació ben diferents. I també a l’inrevès.
    Però el que em sembla definitiu és l’absència de cap estudi rigorós que aporti dades que abonin la seva tesi. No ens acostumarem mai a deixar de donar per cert el que creiem sense disposar d’evidència que ho avali?

    1. Gràcies per la crítica constructiva, Ramon. Efectivament, cadascú pot tenir una experiència diferent, i des de PrisMa creiem que tots els punts de vista són oportunitats per créixer i ampliar mirades. No dubtis que compartirem amb l’autora de l’article el teu comentari. 🙂

Respon a Ramon Àvalos Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.