La tolerància a la frustació i la covid-19

Marta Fernández de la Reguera

La frustració és el procés emocional que s’experimenta quan un desig, un projecte o una necessitat no se satisfà o no s’assoleix. És a dir, és el que sentim quan volem fer una cosa i no podem fer-la o quan les coses no surten com nosaltres volem.

A la vida hi ha moltes situacions que estan fora del nostre control o influència i el desenllaç de les quals no depèn de nosaltres. Els humans hem construït una societat que satisfà les nostres necessitats bàsiques i hem pogut tenir la fantasia que tot estava sota control, cosa que ens allunyava en certa manera de la frustració, la incertesa i la vulnerabilitat que són inherents a la vida. Però la pandèmia de la covid-19 ens ha recordat que això era una fantasia, i hem pogut connectar amb la realitat i veure que no érem conscients de la quantitat de coses que no controlem.

Adaptació del cercle d’influència i el cercle de preocupació de Stephen Covey.

La il·lusió de pensar que podem viure sense frustració o controlant la situació perquè tot ens sortirà bé és una creença infantil (un desig que moltes vegades és inconscient) que anem deixant enrere a mesura que madurem.

Si bé la frustració és un sentiment habitual que tots sentim en diversos moments de la vida, la forma com la tolerem marca una gran diferència personal. L’important no és la frustració en si, sinó la nostra actitud davant d’aquesta i la manera com la gestionem.

La frustració és un procés emocional que sol tenir diverses fases. S’assembla a les fases d’un dol tal com les defineix Elisabeth Kübler-Ross, tot i que en la frustració la fase de ràbia sol ser més important. La frustració també es podria definir com un dol amb característiques especials.

Les fases més freqüents de la frustració són tres:

• Primera fase: sorpresa o negació. En el cas de la covid-19, aquesta fase és més difícil de passar si estàvem convençuts que la vida era segura i/o controlable per nosaltres i no n’admetem la part incontrolable. Quan estem en la fase de negació no podem creure’ns el que està passant, no veiem el perill, o esperem que tot es resolgui ràpidament. Tots hem vist polítics dirigents de països molt influents en aquesta fase. Quan hi ha una negació fa falta un temps més llarg per assumir la realitat, perquè no la veiem tal com és (la neguem) o neguem les seves conseqüències. Però com que la realitat no depèn de si la volem veure o no, al final s’imposa.
• Segona fase: sorgeix l’emoció de la ràbia. Aquesta és la fase més pròpia de la frustració. Aquí ja veiem la realitat, però ens sorgeix la rebel·lia, l’enuig: «Com és que jo no puc sortir al carrer?»; «Com és que els polítics no ho han previst/arreglat?»; en el cas dels nens, «Com és que jo no puc jugar amb els meus amics o anar a l’escola?». La frustració, en el cas de la covid-19, ens recorda la nostra vulnerabilitat i que depenem de les circumstàncies, del medi, dels virus, etc. Hi ha gent (sobretot nens) que s’encallen en aquesta segona fase i no passen a la tercera, la d’acceptació.

Generalment és en la infància quan aprenem a tolerar la frustració. Quan un nen és molt petit creu que el món gira al voltant seu. Vol satisfaccions immediates i no té la capacitat de pensar en els límits ni tampoc en les necessitats dels altres. Per això sent injust i terrible qualsevol frustració i li costa més passar a l’acceptació. Són nens que durant aquests mesos han sentit ràbia (contra la covid-19, contra els pares, contra els polítics que prenen mesures que els limiten, etc.) i ho han expressat com han pogut: en forma de rebequeria, pegant, cridant o bé plorant de ràbia (és important distingir el plor de ràbia del plor d’acceptació, més calmat i tranquil).

Per ajudar-los a passar de la ràbia a l’acceptació convé que els nens parlin, que expressin verbalment el que senten, i que nosaltres els escoltem amb empatia. I els serà més fàcil acceptar la realitat si els diem que nosaltres també volem recuperar la nostra normalitat però que no podem perquè hi ha un virus que ens pot emmalaltir i ens n’hem de protegir. Es tracta d’ajudar-los que, de manera natural, els vingui l’emoció de tristesa i, amb aquesta, l’acceptació consegüent.

• Tercera fase: tristesa i acceptació. La tristesa és l’emoció que ens sorgeix quan acceptem la situació. És important que no intentem animar els nens/nois quan estan en aquesta fase, que la tolerem sense espantar-nos (la nostra societat té por de la tristesa i procura no sentir-la) i que visquem la tristesa com una emoció necessària per tolerar la frustració. Solem necessitar un temps de tristesa/dol per acceptar tot això.

Tolerar la frustració en el cas de la pandèmia seria revisar la idea de nosaltres mateixos com a humans per veure’ns d’una forma més humil i realista i acceptar de bon grat i amb certa rapidesa les limitacions necessàries per protegir-se de la covid-19, la incertesa pel treball i per la salut, el fet de no poder fer el que voldríem, i el fet que som vulnerables a l’entorn.



Quan en la nostra vida passem amb facilitat per aquestes fases, podem dir que tenim una bona tolerància a la frustració i que ja hem assumit (de manera conscient o inconscient) que el món no gira al voltant nostre i que hi ha una part incontrolable en la nostra vida (a la qual cadascú assigna un sentit) que, en un nivell o un altre, influeix en els resultats. A aquesta part incontrolable alguns l’anomenen «sort» («He tingut bona/mala sort»), altres «atzar», altres «Déu» («L’home proposa i Déu disposa», «Si Déu vol…»), altres «vida» o «ciència» («La medicina em dóna seguretat»), altres «destí»…, però, l’anomenem com l’anomenem, madurem quan acceptem la incertesa i vulnerabilitat inherent a la vida.

Marta Fernández de la Reguera
Psicòloga especialista en psicoteràpia per l’EFPA
(Federació Europea d’Associacions de Psicòlegs)