La igualtat… des de la diferència

Montserrat Garcia Pons

El cicle pedagògic, començant pel d’educació infantil, és un espai únic d’investigació que mereix ser atès amb cura per la figura del coordinador. Les funcions implícites en les tasques diàries de la coordinació pedagògica, normalment no expressades en els documents oficials, poden acabar essent l’ànima d’una bona organització i funcionament escolar.

Equip de mestres

Escriure sobre la meva experiència com a coordinadora pedagògica del cicle d’educació infantil de l’escola pública Riu d’Or de Santpedor em permet comunicar i fer extensives les funcions que he hagut d’anar assumint i duent a terme al llarg d’aquests dos últims cursos per tal d’incentivar un bon ambient de treball.

Veritablement, el context escolar on treballo és únic, irrepetible, però tot i això penso que hi poden haver idees en aquest article que puguin servir d’ajuda a altres docents que exercitin aquest rol dins de la seva escola.

He tingut la gran sort de treballar amb un grup de mestres que majoritàriament eren de la plantilla definitiva del centre, cosa que afavoreix un marc de treball més clar pel que fa a metodologies de treball a les aules, ja que tenim païdes unes bases d’organització i funcionament: la participació activa de les mestres, el sentiment de pertànyer a un grup de treball, i la flexibilitat implícita en els plantejaments, és a dir, tot allò que recolza unes bones condicions de treball humà.

Hi ha hagut petits canvis de mestres de diferents nivells, però no s’han fet notar gaire, perquè l’estabilitat de plantilla genera menys inseguretats i temors. Conseqüentment, l’acció tutorial és més eficaç des d’un principi del curs escolar.

Els mestres definitius amb anys d’experiència aporten una credibilitat pedagògica que facilita el traspàs d’informació que normalment és extens. A vegades, el mestre que acabada d’aterrar s’atabala perquè el reguitzell informatiu continu i comprimit dels primers dies d’arribada que ha de tenir en compte per situar-se a l’escola és més que dens; per això es va crear un dossier per aula/classe per tal de facilitar la resolució de dubtes o de poder tenir clares normes i criteris de funcionament, en el qual es podia fer una lectura ràpida dels horaris, del calendari, de la normativa de l’escola, dels acords de cicle, del llistat i agrupament d’alumnes, dels materials característics de cada nivell, dels informes adreçats a les famílies, de les pautes de les entrevistes a les famílies, del guió de la reunió amb pares i mares, etc.

Viure i conviure a l’escola en un ambient relaxat, distès, obert i respectuós no és fàcil d’aconseguir si no hi ha un treball bàsic de reflexió personal del docent cap a la perspectiva educativa que l’envolta. I a això s’ha d’afegir l’actitud personal que li és implícita i el seu creixement maduratiu com a persona.

Per complir les meves funcions de coordinadora pedagògica, jo em miro el grup de mestres talment com un grup d’alumnes, des de la lent de la diversitat, perquè encara que no es vulgui s’ha d’anar una mica més enllà de la tasca pròpiament dita de relació docent. Cadascú de nosaltres té un mapa de ruta d’interrelació amb els altres: les nostres grans capacitats (de cooperació, d’acompanyament, de constància, de creativitat), virtuts (generositat, alegria, sentit de l’humor, sensibilitat, sentit pràctic), il·lusions, desitjos i càrregues (ansietats, pors, defenses). Conèixer la persona, el mestre/a, facilita una bona dinàmica del grup/cicle, i no n’hi ha un/a de millor o pitjor, cadascú és com és.

En els cicles hi ha d’haver espais de conversa per poder aportar les idees pròpies; cadascú té les seves visions (equivocades o no, però són les seves visions), i ha de poder expressar els seus sentiments i emocions sense tenir por de ser jutjat, tot al contrari. Les aportacions d’un docent poden ser reconduïdes sense que aquest deixi de sentir-se un individu dintre d’un grup que comparteix experiències similars, i això ocasiona una força interna d’energia creadora.

Estem en una societat diversa i plural on no hi ha homogeneïtat de criteris, per això la dinàmica dels cicles ha de ser àgil per tal que tothom es pugui sentir escoltat i valorat, cosa que requereix un exercici de gestió per part del coordinador.

Cada docent és diferent però igual en condicions d’opinió respecte a la resta; per tant, els coordinadors hem de tenir cura de no envair el que és aliè per imposar allò propi, de no repetir-nos gaire, d’aprofitar-nos dels “eureka!” que sorgeixen improvisadament, d’aprofitar més els punts que ens uneixen que els que ens separen. Hem de prendre decisions pràcticament cada setmana; aleshores, ha d’existir una rutina consultiva i democràtica en el si del cicle.

Parlar és molt sa perquè parlar dels problemes ajuda a transformar els sentiments en paraules. Encara que hi hagi membres del grup que prefereixin ometre la seva opinió perquè els resulta més senzill seguir callats…, s’hauria de poder evitar aquesta actitud de “mantenir-se al marge” de les decisions, perquè limiten la construcció de pensaments i la generació d’idees. Penso que hem d’estimular els components del cicle a buidar, a proposar, a analitzar… Ara bé, no es pot forçar ningú perquè es comuniqui.

Controlar les nostres emocions també pot resultar difícil en un moment donat: com comprendre els altres?, com encarar el que ens està passant…? Hem d’anar cap al que volem. Són situacions que conviuen en el grup i que limiten o potencien energia positiva. El coordinador ha de poder veure un nus de possible o d’autèntic conflicte i intentar desfer-lo reconduint el discurs cap a allò que és susceptible de millora, sense defugir el tema que amoïna i anant cap a la proposta d’alternatives, cap al consens o la majoria àmplia d’opinions. Cal desmarcar-se del problema per anar cap a la solució.

Tot s’ha de coure en el seu espai i temps, en el temps del cicle, perquè quan és hora de portar a claustre la presa de decisions del grup, aquesta es presenta amb la seguretat d’haver arribat a punts comuns, tot i les divergències o incoherències que s’hagin expressat mentre es cuinava la decisió. Decisió que pot ser encertada o no però, pactada i debatuda.

Alumnes

El professorat ha de tenir present com a referència l’alumne, les habilitats que li són pròpies, sobretot quan es debaten activitats d’aprenentatge procedimentals. A educació infantil les diferències evolutives són realment un aspecte que pren una rellevància notòria, ja que no té res a veure l’alumnat que comença P3 amb el que inicia P5, per exemple.

Els mestres eduquem grups d’alumnes heterogenis respectant la individualitat de cadascú però alhora partim de la homogeneïtat de les característiques evolutives generals com a marc de referència que ens indica que hem de destinar estratègies i recursos davant de limitacions que poden ser obstacles per a un bon creixement harmònic.

La responsabilitat de la tutoria d’un grup classe amb alumnes tan heterogenis és d’un nivell altíssim; es fa difícil estar a l’alçada de les circumstàncies amb cada un d’ells per poder-los oferir de forma permanent respostes de qualitat. La formació permanent i el treball en equip són un bon trampolí per vèncer les complexitats diàries a què ens veiem sotmesos els docents. He observat que no és que educar l’alumnat sigui cada vegada més difícil, sinó que a mesura que passa el temps el professorat està més format per adonar-se que cada infant pot ser un repte en ell mateix. L’ampliació de recursos i estratègies ens permet reaccionar més ràpidament davant de situacions noves. Cal dir que les situacions imprevistes, adverses i d’allò més originals es donen tot sovint als contextos escolars, de manera que per a la tasca docent sovint s’han de tenir habilitats pròpies d’un malabarista.

L’aula és una xarxa ben complexa on el mestre ha de ser un excel·lentíssim gestor per saber situar l’alumnat a més d’ajudar-lo a avançar dins de les seves limitacions. A aquest treball de base s’ha d’afegir el treball de coordinació interdisciplinari amb altres professionals per tal de portar a terme estratègies i recursos similars (la resta de professorat que intervé, la família, l’equip psicopedagògic, el pediatre, l’equip directiu, etc.). El fet d’imaginar que els companys de l’escola són al teu costat i poden col·laborar amb tu en els entrebancs que sorgeixin afavoreix un ambient de tranquil·litat per a la pròpia autoestima que convida a comunicar per trobar solucions compartides.

Paral·lelament, la relació dels tutors amb les famílies és pal de paller en el sistema educatiu. Acompanyar en el creixement educatiu d’un fill és una tasca bonica i difícil. Tot i que al parvulari és molt fàcil crear mecanismes d’intercanvi d’informació del seguiment dels alumnes perquè el contacte és diari i sovintejat al llarg de la jornada escolar. La comunicació entre la família i l’escola es circumscriu en diferents espais/temps segons el contingut a tractar, sovint en les entrades i les sortides de l’escola, on som presents més d’un mestre. En aquest context és rellevant que els pares percebin bon ambient en el grup docent, perquè així assumeixen el treball d’èxit humà i professional entre el professorat, la qual cosa representa un bon aliat per tal que la comunicació sigui més eficaç, fluida, etc., i es visqui amb confiança i complicitat. Automàticament, aquesta cura per al manteniment del canal comunicatiu la reben els alumnes en positiu per al seu creixement.

Estil educatiu

Un estil educatiu democràtic implica anar més enllà de la pròpia feina de mestres, perquè se sacseja la humanitat de la nostra professió. Manejar les nostres emocions, els nostres interessos, les nostres necessitats, és ben difícil; per tant, podrem ajudar els infants a manejar les seves emocions si no hem fet un treball d’introspecció personal i de retruc si no fem un bon treball d’equip docent?

Un estil permissiu o un estil autoritari es porten a terme perquè han estat viscuts i experimentats en pròpia pell des del moment de néixer, i s’han integrat fins a la medul·la perquè s’han incorporat des del bressol, de manera que difícilment es poden dissoldre si no som conscients de formar part del nostre model educatiu. L’entorn afavoreix que s’enquistin o bé que s’obrin portes alternatives: talment una construcció que requereix afegir i treure peces d’emocions que poden destorbar un pensament-edifici democràtic.

Jo crec en la capacitat transformadora de l’equip des del respecte personal. La transformació no arriba caiguda del cel, sinó que requereix un treball conscient d’eliminació de fronteres entre el meu pensament i el de les persones amb què treballo.

Som crítics amb el nostre treball del dia a dia? Ens autoavaluem? Modifiquem les nostres conductes per millorar el nostre benestar i el dels nostres alumnes? L’autoavaluació és una activitat que dóna suport a l’estil democràtic i ajuda a prendre contacte amb la serenitat que requereix l’admissió de l’error. Automàticament, genera altres idees de perfil positiu i constructiu.

Funcions del coordinador del cicle

Crec que hi ha uns objectius que no es contemplen per escrit i que són tan importants com els que els que consten en un pla anual de centre o pla d’actuació:

  • Transmetre positivitat, de tal manera que evitem el discurs catastrofista de l’educació. Cal incentivar la informació positiva i arraconar a l’ombra el negativisme que a vegades es vol imposar. La conseqüència de tenir una visió positiva ens porta a valorar cada mestre de l’equip docent i alhora el grup. Si un es troba satisfet, amb ganes de retrobar-se o reunir-se amb els altres encara que tingui ganes de queixar-se d’alguna cosa, té la possibilitat de ser escoltat més que no pas “sentit” per la resta del grup.

  • Transmetre confiança en el treball que es porta a terme en cada aula, en cada nivell, en el conjunt del cicle. Cal presumir d’optimisme i d’automotivació.

  • Acceptar l’equivocació. A mesura que un reconeix els propis errors davant dels altres, contagia en els altres la idea que l’error és un element de canvi, de transformació, i que ens humanitza i ens fa menys exigents. Això no vol dir perdre la capacitat de superació i anar una mica més enllà sense perdre la il·lusió per construir escola.

  • Identificar què mereix esforç. Hi ha activitats que es porten a terme curs rere curs que no es qüestionen perquè agraden i funcionen; en canvi, hi ha temes de controvèrsia pedagògica que s’han d’aclarir o projectes que més que individuals poden tenir perfil de cicle educatiu. Hem de treballar sobre hàbits, sobre rutines, sobre activitats que defineixen l’escola; a partir d’aquí podrem prendre millor les decisions innovadores sense arribar a ser molt autoexigents, marcant petites fites que ens regalin un bon efecte rebot d’un treball ben fet, d’un treball que ens ha divertit amb harmonia grupal.

  • Establir vincles no només professionals, sinó també afectius, quan es treballa en grup. Això, dins d’aquest àmbit de treball, permet superar millor els obstacles, tolerar millor les frustracions, que no pas en un treball individual, cadascú en la seva aula i reclòs en els seus propis somnis. Ara bé, requereix un esforç.

  • Manifestar la capacitat d’admiració per a uns i altres. Expressar les virtuts de cada membre facilita la convivència, apuja l’autoestima personal i augmenta la seguretat personal de grup de treball.

  • El cicle necessita regles per a què funcioni, no deixa de ser una organització grupal de treball pedagògic decisori dins de l’escola. Per a facilitar la convivència ha d’haver unes normes (puntualitat d’obertura i de tancament, informació prèvia del que es treballarà, torns de paraula, organització de grups de treball en funció del tema a gestionar, prendre acta i fer les esmenes que calguin de les anteriors, etc.).

  • Ser pacient. A ser pacient, se n’aprèn esperant. La comunicació és molt senyora, necessita temps i sovint és enemiga de les presses. Per coordinar diferents ritmes de pensaments de resolució de decisions, etc., cal potenciar l’espai i el temps d’expressió de cada membre del grup i arribar al consens, des del debat serè. Cal parar atenció al discurs de cada membre per tal d’evitar els efectes interferents que provoquen algunes opinions, més invasives que d’altres en el temps. La dinàmica millora quan es restringeix la hipoteca de la paraula. El sentit de l’humor ajuda molt a descongestionar.

  • Mantenir una actitud de control davant dels conflictes. És a dir, mantenir una creença de superació, imaginar la possible solució, expressar-la, compartir-la amb el grup, ajuda a tirar endavant i a no deixar-se vèncer per la pressió externa que pot generar el “problema”, encara que la solució que ens ve al cap sigui una barbaritat, fa que el grup pensi, creï alternatives. En resum, cal donar l’oportunitat de sortir d’una zona còmoda de decisió passiva i amb l’ombra del pessimisme al darrere.

  • Organitzar processos de treball vol dir planificar la reunió amb antelació. Depenent de l’ordre del dia, es pot articular la feina en gran grup o en petits grups. Fem la proposta, però si hi ha qui té una idea millor, escoltem-la.

  • Valorar les activitats portades a terme com abans millor per tal de millorar l’objectivitat, per repetir-les si ens han agradat, per aparcar-les o per refer-les.

  • Facilitar la feina als altres escoltant-los. Això no vol dir resoldre la feina que pertany a cadascú; a vegades vol dir poder parlar d’allò de què no sempre tenim temps per parlar, de les nostres il·lusions, dels nostres fracassos… La vida personal també té lloc a l’escola, la nostra vida no es parteix per la meitat (ara sóc mestra, ara sóc mare, ara sóc filla…). La persona se situa en diferents contextos i plànols d’acció en un temps i en un espai humà molt complexos. Penso que ser i fer de mestre a vegades representa una xarxa de connexions humanes amb la qual és tan difícil tractar que hem de poder facilitar l’actitud empàtica del cilindre vital sistèmic de cada persona que treballa amb infants i al nostre costat.

  • Parar l’orella, escoltar en temps d’esbarjo les impressions sobre temes que es poden obrir i que ja estan oberts. Fer això ens pot orientar, donar pistes, reconstruir el propi pensament; en definitiva, un moment no concebut a priori per a la reflexió professional ens pot ajudar a perfilar decisions futures amb més sentit de la realitat i facilita la coherència del nostre pensament. És una actitud estratègica per a la planificació de la rellevància que han de prendre certs temes de l’ordre del dia de la reunió de cicle.

  • Fer servir el correu electrònic. Amb el correu electrònic la informació arriba de forma quasi immediata a totes les persones interessades. És fantàstic! Ens estalvia temps per prendre decisions importants i algun mal de cap imprevist, i deixant els temes més destacats per ser tractats en reunió. Els correus electrònics ens treuen angoixa, ja que ens permeten alliberar-nos de les petites informacions que a vegades han d’arribar a una part del grup. S’eviten les anades i vingudes de missatges a mitja classe o les corregudes pels passadissos perquè… “ai!, que no li vaig dir que avui vindria…”. Va molt bé fixar un dia de la setmana per als enviaments.

  • Mantenir una visió general de l’escola. Cal tenir una visió àmplia i no acotada al cicle de parvulari, per exemple, per informar dels diferents treballs o projectes dels diferents cicles educatius, dels esforços que realitzen els altres companys per portar a terme projectes o jornades monogràfiques, o de les dificultats d’intervenció educativa amb un alumne disruptiu.

  • Compartir amb l’equip de coordinació pedagògica i l’equip directiu objectius comuns de millora educativa, intentant oferir solucions a conflictes d’escola que ens permetin avançar. Cada coordinador aporta la seva part al conreu transversal escolar tenint en compte a qui representa, però en un moment donat ha de poder posar-se en el lloc de l’altre. És molt més gran el que ens fa semblants que no pas el que ens diferencia. En aquests espais de trobada podem tenir les oportunitats de dir-nos allò que ens agrada dels diferents cicles, gràcies a la qual cosa evitem caure en la temuda competitivitat que fereix… I, com sempre, les comparacions són odioses; arraconem-les.

 

Mestra de reforç

És important per al cicle de parvulari que la mestra de reforç ocupi el càrrec de coordinadora pedagògica, perquè aquest requereix una visió àmplia d’alumnes i de mestres. Quan el càrrec es gestiona alhora que es comparteix la tasca de tutoria de grup d’alumnes, resulta més feixuc i s’han de fer renúncies d’acompanyament als mestres.

La mestra de reforç va i ve d’una aula a l’altra, entra i surt, cosa que li proporciona un coneixement ampli de maneres de fer, de tarannàs personals dels mestres, de característiques d’alumnes i de grups classe…, i això és valuós per poder donar un cop de mà als tutors, que tenen una visió més distant i més objectiva quan hi ha un problema.

De dilluns a divendres, curs rere curs, amb el alumnes de tres anys “Els Cargols”, els de quatre anys “Els Coloms” i els de 5 anys “Els peixos” aprenem a treure banyes quan cal, a volar i a nedar; aprenem a conviure junts en el gran repte del respecte compartit, des de la igualtat i la diferència. Dubto que les lleis ens facin canviar maneres de ser i de fer.

Des d’aquí vull enviar una dedicatòria als meus companys d’escola, de cor gran i generós, que em faciliten la tasca encomanant-me les seves il·lusions per pensar i analitzar la millor manera de crear un bon ambient de treball que repercuteixi en la salut física i emocional de tota la comunitat educativa.

Bibliografia

  • ALBALADEJO, M. La comunicació més enllà de les paraules. Què comuniquem quan creiem que no comuniquem. Barcelona: Graó (2007).
  • DÍEZ, A. El líder interior: la inteligencia emocional y el coaching aplicados a tu vida. Barcelona: Granica (2007).
  • PUIG RIBAS, M. L’organització del treball en equip a l’aula, dins Revista Guix núm. 292 (2003).

 

Montserrat Garcia Pons
Mestra d’Educació Infantil i Primària a l’Escola Pública Riu d’Or de Santpedor
Logopeda col·legiada núm. 08/3553
mgarc254@xtec.cat

Article inèdit

4 comentaris a “La igualtat… des de la diferència

  1. Els professors som un pilar essencial en l’aprenentatge i creixement personal dels alumnes. Cada alumne és un món, i cada mestre és un món.
    Em sento molt satisfeta de dir que hi ha hagut professors que m’han influenciat molt positivament a la meva vida. Ara puc dir que no és una feina fàcil. Crec que la gràcia i l’agilitat d’un bon mestre és la capacitat d’adaptar-se a les necessitats dels seus alumnes i de saber transmetre el missatge als receptors de la millor manera, com la d’un coordinador de cicle.
    Estic d’acord que per tal de poder dur a terme una bona activitat docent, ha d’haver una bona comunicació i comprensió entre l’equip docent. Quan no hi ha cohesió interna, es reflecteix en la dinàmica escolar i com sempre, l’alumnat és el principal receptor.

    Montserrat, has posat paraules als meus pensaments.

  2. El/la mestre/a és pels infants un model significatiu, que junts amb els seus pares i altres adults, contribueixen a fomentar el desenvolupament psicosocial del nen/a cap a l’edat adulta. Per mi, un dels millors exemples, on podem observar com els infants aprenen de la imitació dels seus models educatius i on es posa de manifest la importància del paper d’aquests rols, és quan observes a un/a nen/a fent diferents jocs simbòlics com; o “¿per què no juguem a pares i mares”? Tots algun cop hem jugat això, ¿no? Cada un jugava de la seva manera reflectint el seu pensament i/o deixant al descobert la seva personalitat entre altres aspectes, i alhora experimentant amb el grup d’iguals l’acte-conseqüència.
    No és fàcil descriure com hauria de ser el model ideal de l’educador, i menys com coordinar un equip pedagògic, perquè cada persona som d’un pare i d’una mare. Però penso que potser ho resumiria tot en què sobretot hi ha d’haver un caràcter molt vocacional en aquesta professió. Aquesta vocació farà aparèixer la superació personal, ganes de formar-te i/o transmetre-ho als alumnes. Hem de tenir clar que en els mestres recau una gran responsabilitat, l’infant destinarà la major part del dia a l’escola, l’espai on aprendrà un mapa de ruta d’interrelació (com diu la Montserrat Garcia), on no només aprendrà uns continguts teòrics sinó que també esculpirà una part de la seva personalitat, desenvoluparà la seva autoestima, resoldrà conflictes amb els seus iguals… aprenentatges que seran majoritàriament guiats per la figura del mestre/a.
    Quan a l’aula (sobretot de parvulari) veiem un grup molt heterogeni, no és d’estranyar que aparegui una complexitat en la tasca del mestre/a, on busca respectar i/o oferir a l’infant una Zona de Desenvolupament Pròxima individualitzada. Oferir aquesta resposta amb qualitat no sempre serà possible per diversos motius i requereix una complexitat on el professional haurà de saber veure cap a on vol que l’alumne/a arribi o cap a on creu que pot arribar (tenint com a punt de referència la normalitat). És important definir uns objectius i pensar que per poder ajudar a l’infant sovint necessitarem la coordinació amb altres professionals que poden estar dins o fora del centre escolar. Coordinar aquesta, tasta requereix que el professional a part de tenir vocació i empatia, ha d’estar altament qualificat per entendre quines són les dificultats de l’infant, que poden ser molt diverses i per diferents factors: biològics, psicològics o socials.
    Crec que l’escola Riu d’Or té una gran sort de tenir com a coordinadora pedagògica a una terapeuta en la comunicació, capaç de tenir una visió ampla que va més enllà de l’educació, oferint també la logopèdia com a visió sanitària.
    Gràcies Montserrat per aquest article. Gràcies per regalar-nos el teu afany per transmetre la teva professió i sobretot gràcies per la teva gran vocació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *