L’empatia, la motivació i la creativitat: ingredients essencials a l’hora de dissenyar contextos d’aprenentatge significatius

Maria Josep Martínez Garrote

La nostra tasca docent té com a màxima fita contribuir al desenvolupament integral (personal, intel·lectual, emocional, social i cultural) dels alumnes. Partint d’una visió holística de l’educació, hem de tenir en compte tant els aspectes cognitius com els emocionals.

Sense cap dubte hem d’atendre a les maneres de sentir dels nens, d’actuar, de relacionar-se amb el món, amb ells mateixos i amb els altres. Així doncs, des de la vessant socioemocional, l’empatia, la motivació i la creativitat són els ingredients essencials a l’hora de dissenyar contextos d’aprenentatges significatius per tal de formar éssers reflexius, actius, creatius, amb esperit crític i sentit cívic que els moguin a procurar el benestar comú per tal d’aconseguir un món més humà i més feliç.

L’empatia manté obertes les vies de comunicació

Les habilitats emocionals i socials fonamenten la construcció de l’edifici personal i afectiu de l’infant i l’ajuden a establir relacions interpersonals més adients, fructíferes i d’èxit. S’aprenen en les experiències de la vida, del dia a dia, des de ben petits.

L’escola és un microcosmos on es teixeixen xarxes intensíssimes de relacions. Hi vivim les emocions, i l’empatia és una habilitat que potenciem perquè manté obertes les vies de comunicació i, per tant, afavoreix el diàleg, la col·laboració, l’aprenentatge i la convivència.

empatiaEn aquest fet de compartir diari hem d’anar proveïts d’un avituallament imprescindible: saber escoltar (i el recíproc, saber ser escoltats). Però cal remarcar que hem de saber escoltar no només amb les orelles, sinó també amb tots els sentits i tots els llenguatges. Hem de saber interpretar tots els indicadors lingüístics i corporals que ens proporcionen subtils i valuoses informacions. Hem de saber llegir què hi ha darrere el gest, el to de veu… I hem de tenir present que fins i tot el silenci és part rellevant del diàleg i aporta un significat important.

L’empatia és un element cabdal de la intel·ligència emocional [1]. Posar-nos a la pell dels altres, identificar-nos amb les seves emocions i sentiments, ens fa construir vincles i relacions i, en definitiva, ens enriqueix com a persones, perquè ens permet compartir experiències, vivències i aprenentatges.

Hem de nodrir la nostra pràctica educativa amb atenció, afecte i cura cap als infants. El valor de les paraules i de la conversa ha d’anar acompanyat amb la mirada tendra i la rialla reconfortant. Cal crear una atmosfera acollidora i confortable on l’empatia sigui el bàlsam guaridor que enforteix, anima i tranquil·litza per tal que l’infant tingui seguretat emocional per expressar els seus anhels i les seves necessitats i on sigui capaç de gestionar l’autoestima, l’autocontrol i l’amistat, és a dir, on aprengui a ser. De fet, el saber no es pot separar de l’afectivitat. En l’acció educativa, adults i infants van fent camí els uns amb els altres, i cal que en aquest acompanyament ens fem ressò d’aquestes paraules aristotèliques: «educar la ment sense el cor no és educació en absolut».

La motivació és la porta d’accés al coneixement i a l’aprenentatge

Els infants tenen la capacitat de sorprendre’s davant qualsevol element i/o fet de la realitat que als adults ens sembla obvi. La canalla va interactuant amb el seu entorn i el va coneixent amb sorpresa i entusiasme.

Lmotivacioa nostra acció educativa ha d’anar encaminada a estimular el gust per aprendre, la set i el goig per conèixer, perquè aprendre aporta plaer i satisfacció. Hem d’afavorir i avivar la curiositat dels petits.

En aquest acompanyament, ens adonem que l’art d’ensenyar és l’art d’ajudar a descobrir conjuntament. En el dia a dia a l’aula, per una banda, el mestre està en un aprenentatge constant del seu magisteri, en una reflexió i replantejament de la seva pràctica educativa. Per una altra, els infants busquen el perquè d’allò que els envolta amb la seva tendència il·limitada a preguntar i a sorprendre’s en el seu actiu i continu descobriment del món a cada mirada i a cada pas.

Amb aquesta díada (adult-infant) cap a la recerca, tant l’educador com l’aprenent tenen uns papers definits, ja que l’educador ha d’oferir i proposar els elements més adients per tal que l’alumne, progressivament, sigui l’artífex de la seva pròpia formació. Així doncs, l’educador ha de ser:

  • El facilitador del coneixement, perquè hem de tenir en compte que no n’és un proveïdor. Queda ben clar que no té el monopoli del saber (ja que, a més a més, també hi ha la xarxa, i no hem d’oblidar que els alumnes són nadius del món digital).
  • L’assessor i guia per conduir el grup i orientar-lo en un món cada vegada més complex i canviant.
  • L’observador i el conseller que està sempre a disposició de l’alumne i del grup.
  • L’estimulador dels interessos subjectius del nen que l’ajudi a canalitzar la curiositat i la motivació.
  • El catalitzador del procés d’aprenentatge que fa el nen per a la vida.

L’aprenent, eix i centre del procés educatiu, ha de ser un subjecte actiu, no pas un element passiu. Hem de promoure que sigui part activa, autònoma i, en definitiva, el veritable protagonista del seu procés educatiu.

Queda palès que la motivació s’ha de buscar a través de l’emoció i que és l’emoció la que precisament predisposa a l’acció, ja que és la força poderosa que implica activament els aprenents i els condueix a aprenentatges rellevants, perdurables i valuosos, és a dir, significatius per a ells [2].

Com podem aconseguir encoratjar els nostres alumnes per activar la seva motivació?

  • Hem de procurar el tàndem de les dues màximes clàssiques horacianes «prodesse et delectare» i «dulce et utile». Cal instruir delectant, és a dir, hem de fomentar que els nens aprenguin divertint-se, ja que l’aprenentatge no ha de ser un procés monòton i avorrit que ofegui la creativitat.
    De fet, el joc és una eina educativa, lúdica i artística. És sinònim de diversió, motivació, estímul, reflexió, fantasia, comunicació, relació i col·laboració. Ens empeny a observar, descobrir, fer, manipular, experimentar, investigar, imaginar, crear, exercitar les habilitats i capacitats…; és a dir, ens impulsa a créixer i evolucionar [3].
  • Hem de procurar experiències educatives fonamentades en aprendre fent coses (learning by doing). L’ensenyament ha d’anar orientat a l’acció dins d’un enfocament didàctic integral en què l’infant aprengui a ser per mitjà de l’activitat i l’experiència.
  • Hem de potenciar l’experimentació i la descoberta. La nostra tasca és estimular els nens perquè explorin els seus propis talents i puguin experimentar, plantegin i formulin preguntes, s’interroguin i indaguin sobre el món en què es mouen, descobreixin fets, busquin el perquè de les coses. Només així, esdevenint agents d’interrogació i investigació, comprendran els fenòmens sobre els quals s’interroguen i, de retruc, dotaran de significat la realitat ambiental i humana en què viuen.
  • Hem de propiciar que els alumnes relacionin el nou contingut amb les experiències d’allò que els és conegut i familiar per tal que puguin atribuir sentit i significat a les activitats i als continguts [4]. Així, aniran construint les bases d’un coneixement sòlid i ferm que ampliaran de mica en mica. Els podem guiar, per una banda, generant-los interrogants per tal que trobin estratègies per resoldre problemes, i, per una altra, fomentant un aprenentatge cooperatiu i no pas competitiu que els ajudarà a trobar solucions a les qüestions pendents que requereix la nostra societat.
  • Hem d’oferir espais de seguretat i un ambient acollidor on la canalla pugui atrevir-se a fer coses que no sap fer i aprendre-ho sense por d’equivocar-se. Així doncs, l’error no ha de ser sinònim de fracàs, sinó que hem de ser conscients que forma part del nostre viatge en el procés d’ensenyament-aprenentatge. És lícit permetre’s el “risc” d’equivocar-se, ja que precisament el progrés sovint es dóna amb l’experimentació, amb l’assaig-error, quan anem provant les diferents possibilitats i les anem descartant i buscant-ne de noves fins a trobar l’opció més correcta.
  • Hem de centrar-nos en el progrés dels nostres alumnes i reconèixer i valorar els seus esforços mitjançant el reforçament positiu, que no només els estimularà el desig continu de millorar i aprendre, sinó que també contribuirà a la retroalimentació de l’esforç, de la feina ben feta, de la superació i, en definitiva, del creixement integral.
  • Hem de respectar la seva individualitat i singularitat dels nostres alumnes, perquè cada un d’ells és una persona única. Cada individu té el seu ritme d’aprenentatge.
  • Hem d’esbrinar quines necessitats educatives té cadascun dels nens que tenim a l’aula i tenir ben present que no tots tenen els mateixos potencials. Per tant, l’ensenyament i la metodologia han d’adaptar-se a la idiosincràsia, al tarannà i a les possibilitats de cada alumne.
  • Hem de projectar activitats i agrupaments que siguin coherents amb els modes de conèixer i aprendre dels infants, ja que no tots aprenen de la mateixa manera ni posseeixen les mateixes habilitats i talents. Per descomptat, hem de saber observar les intel·ligències múltiples [5]. Per això, hem de proposar als alumnes diferents dinàmiques i parar atenció als seus estils d’aprenentatge, junt amb altres valors afectius (interessos, expectatives i motivació). Hem de tenir sempre en compte les seves possibilitats i limitacions, conèixer el punt on es troben, i ajudar-los per tal que puguin desenvolupar al màxim els seus talents, potencialitats i aptituds. De cap manera hem de limitar-los ni coartar la seva creativitat. Hem de copsar i posar en marxa les seves competències i procurar que en treguin el màxim rendiment.
  • Hem de facilitar que els nostres alumnes connectin el nou coneixement amb els aprenentatges previs amb un suport o bastida [6] adient i els hem de presentar reptes que puguin abordar; d’aquesta manera enfortirem la seva autoestima i el seu autoconcepte. Els nens aprenen millor quan es troben en un context que els ofereix un desafiament moderat; quan la tasca és massa difícil, poden sentir-se amenaçats, retirar-se i replegar-se en un estat d’autoprotecció; en canvi, quan la tasca és massa senzilla, poden caure en el desinterès i l’avorriment. Per tant, hem de proporcionar un nivell de desafiament adequat per tal que els alumnes s’endinsin cap a allò desconegut, però sabent com començar i, amb el recolzament necessari (pautes, rúbriques…) i un esforç raonable, avançar. Necessiten confiar en la seva capacitat per manegar les situacions que es trobin i els hem de reforçar la confiança (autoconfiança), ja que l’èxit alimenta la motivació i, al seu torn, la motivació facilita l’obtenció de l’èxit [7].

La creativitat és l’eina renovadora del present i del futur

Els nens són una font immensa de creativitat i d’il·lusió. Cada personeta és un projecte i cada criatura és una manera de renovar el món.

Educar és una taca complexa que no només rau en el coneixement, sino també en l’actitud. A més a més, va més enllà dels límits de les parets de l’escola, ja que es projecta a la societat. Per tant, resulta essencial potenciar en els alumnes l’empatia, la visió crítica, l’argumentació de les opinions i l’expressió d’allò que senten, perquè el grup-classe i l’escola no són una illa, sinó que formen part de la societat.

creativitatHem de guiar i educar els alumnes com si cadascun d’ells fos especial i únic perquè puguin aportar el seu granet de sorra per millorar el nostre món i, a la vegada, perquè es formin en aquest camí personal d’incidir en l’entorn.

La creativitat i l’enginy són fonamentals, perquè ens trobem en un món que canvia a un ritme trepidant i frenètic. La novetat és un valor en alça en el mercat contemporani, on es parla molt sovint de la innovació i l’emprenedoria.

Hem de fomentar la competència global [8] necessària per al present i futur per tal que els nens s’adaptin ràpidament als canvis que sorgeixen, associïn idees de manera creativa, inventin objectes i artefactes útils i funcionals per a la societat, creïn mecanismes per abordar i resoldre les qüestions pendents que ens preocupen, innovin i treballin al servei del benestar comú, i millorin la societat en què viuen.

És ben cert que no sabem com serà la societat ni el món del futur, però el que és segur és que hem de procurar que l’individu arribi a un equilibri intel·lectual, emocional i ètic perquè tingui més recursos per enfrontar-se als reptes i dificultats que es trobarà al llarg de la vida.

Hem d’assegurar-nos que cada criatura i ésser humà vagi construint el seu “edifici personal” de mica en mica amb bons fonaments de coneixements i d’emocions perquè sàpiga desenvolupar-se de forma flexible i fluida en els diferents contextos, fer front als problemes i créixer amb coratge, assumir riscos i prendre decisions, superar els revessos de la vida per no ensorrar-s’hi, i destriar els valors socials més útils que li permetin viure i conviure millor per crear una societat més justa, equitativa, solidària, responsable, cordial i humana.

En resum

Aprendre a aprendre mai no ha estat tan important com ara perquè els escenaris en què ens movem canvien a un ritme vertiginós. Per tant, aprendre contínuament durant tota la vida és una necessitat imperiosa [9].

L’infant aprèn des del moment en què entra en contacte amb el món. Es meravella per la sorpresa d’allò que l’envolta, i la nostra acció educativa ha d’orientar-se a suscitar no només la necessitat de saber innata que té l’infant, sinó també la motivació, que és la palanca que mou tota acció. Per fomentar-la, l’escola ha de ser un ecosistema viu, un lloc de descoberta, de pensament, d’argumentació, de formulació d’hipòtesis, de constatació o refutació de fets, de discussió, de diàleg, i de convivència.

L’educació intel·lectual i l’educació emocional són dues cares de la mateixa moneda, són inseparables. L’aprenentatge és un procés cognitiu i emocional, ja que els aspectes cognitius i afectivoemocionals estan interrelacionats i integrats. Per tant, hem de ser capaços de connectar empàticament amb els alumnes, desvetllar-los l’hàbit de preguntar-se per què les coses són com són, infondre’ls la passió pel fet d’aprendre perquè el plaer d’aprendre és un tresor i una recompensa per se.

Hem de crear un clima afectiu, estimulant i de respecte on els nens puguin guanyar seguretat, confiar en ells mateixos i tenir bona autoestima. Hem d’emprar metodologies adaptades als diferents estils d’aprenentatge que presenten els nostres alumnes i procurar modelatges per tal de conformar aules actives i participatives. Només quan es respecta l’originalitat total, els infants despleguen completament la seva individualitat.

Cal potenciar la imaginació, la creativitat i l’esperit crític de cada nen, com a membre constructiu amb obligació ètica, per tal que emprenguin alternatives innovadores i participin en les transformacions que necessita la societat en què viuen i conviuen amb els altres.

Hem d’enfortir tant les seves competències intel·lectuals com les emocionals perquè esdevinguin persones curioses, motivades, engrescades, cooperatives, respectuoses i implicades i així aprenguin creant i aconsegueixin el benestar personal i social. I els hem d’encoratjar i acompanyar amb paraules d’ànim i d’afecte per tal que encarin el futur amb imaginació, intuïció i coneixement i tinguin èxit en els seus reptes.

Bibliografia

ÁLVAREZ, M.; BISQUERRA, R. La educación emocional en la práctica. Barcelona: Wolters Kluwer (2000).
BISQUERRA, R. Psicopedagogía de las emociones. Madrid: Síntesis (2009).
DELORS, J. La educación encierra un tesoro. París: Santillana; Unesco (1977). Disponible a www.unesco.org/education/pdf/DELORS_S.PDF (consulta: 10/11/2016).
GARDNER, H. Inteligencias múltiples. La teoría en la práctica. Barcelona: Paidós (1998).

ZABALA, A.; ARNAU, L. Métodos para la enseñanza de las competencias. Barcelona: Graó (2014).

Bibliografia web

ensenyament.gencat.cat/ca/departament/publicacions/colleccions/competencies-basiques/

Maria Josep Martínez Garrote
Mestra de Primària
mmart167@xtec.cat

Article inèdit

[1] Daniel Goleman empra «intel·ligència emocional» com el terme que implica conèixer les pròpies emocions i regular-les tant personalment com socialment (autorregulació emocional).
[2] Segons el procés de construcció de significats, per tal que l’alumne se senti motivat per aprendre uns continguts de forma significativa és necessari que pugui atribuir sentit a allò que se li proposa aprendre.
[3] Francesco Tonucci parla del dret a jugar dels nens i de la importància del joc durant la infantesa com a element fonamental per un desenvolupament saludable durant aquesta etapa d’exploració i experimentació variada i rica. Tonucci fa èmfasi en com el joc els permet viure experiències per ells mateixos, els concedeix llibertat i els dóna autonomia.
[4] David Ausubel definia l’aprenentatge significatiu com el tipus d’aprenentatge en què el nen relaciona la informació nova amb la que ja posseeix i, a partir d’aquestes dues, reajusta i reconstrueix el seu coneixement.
[5] Howard Gardner defineix la intel·ligència com una capacitat que es pot treballar, adquirir, desenvolupar i millorar. En va identificar vuit tipus: la lingüística, la logicomatemàtica, l’espacial, la naturalista, la musical, cinestesicocorporal, la intrapersonal i la interpersonal.
[6] Amb el concepte «bastida», Jerome Brunner feia referència a l’ajut per part de l’adult que rep el nen per tal de construir coneixements a partir de l’acompanyament.
[7] Lev Vigotsky parlava de la «Zona de Desenvolupament Proper (ZDP)» com l’ajut proporcionat per l’adult al nen per tal de facilitar-li l’adquisició de coneixements nous i la integració d’aquests amb els previs.
[8] S’entén com a «competència» la capacitat d’utilitzar els coneixements i habilitats de manera transversal i interactiva en contextos i situacions que requereixen la intervenció de coneixements vinculats a diferents sabers, cosa que implica la comprensió, la reflexió i el discerniment. El currículum d’educació primària i secundària obligatòria inclouen vuit competències bàsiques que ha d’assolir l’alumnat en finalitzar l’educació bàsica: comunicativa lingüística i audiovisual, artística i cultural, digital i de tractament de la informació, matemàtica, aprendre a aprendre, autonomia i iniciativa personal, coneixement i interacció amb el món físic, i social i ciutadana.
[9] Jacques Delors remarcava els quatre pilars de l’educació del segle XXI: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure i aprendre a ser.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *