Experiències amb una educació no directiva

En aquest article intentaré fer un petit resum de les vivències i reflexions que en Mauricio i jo hem relatat en el llibre Etapas del desarrollo. En Mauricio, el meu marit, va néixer a l’Ecuador l’any 1939; els seus pares eren suïssos que havien emigrat a Amèrica del Sud per fugir del col·lapse econòmic d’Europa. La Segona Guerra Mundial va començar pocs mesos després del meu naixement a Berlín, de manera que les meves experiències infantils van ser molt dures. Ens vam conèixer a Alemanya l’any 1959, i ja en la nostra primera conversa estàvem d’acord que les nostres vivències anteriors no havien de determinar el nostre futur i que depenia de nosaltres mateixos explorar les possibilitats de trobar camins nous en la nostra vida. En Mauricio va sentir que això seria més factible a l’Ecuador. Vam decidir casar-nos a Quevedo, i jo vaig deixar enrere tot el que per mi era encara normal en la meva pròpia cultura. Vaig abandonar els meus estudis a la Universitat de Munich i a l’Ecuador vaig començar a revisar moltes coses que abans havia après virtualment.

En Mauricio i jo vam seguir la nostra cerca d’una vida satisfactòria provant diferents àmbits (l’agricultura orgànica, algunes empreses, etc.) i vam mantenir relacions respectuoses amb diverses comunitats indígenes que tenien un desenvolupament espiritual no dirigit per estructures autoritàries. Després de cinc anys de matrimoni, va néixer el nostre primer fill, en Leonardo, i aquell esdeveniment ens va convidar a fer-nos moltes preguntes: quina serà la diferència entre educar un nen perquè s’adapti a les expectatives d’una cultura i descobrir les pautes principals dels processos de la vida humana?, com sentim el que vivim en algunes comunitats indígenes on els nens petits ja estan obligats a ajudar els adults a treballar però on molts nens preferirien sotmetre’s als programes escolars fundats en una educació més aviat virtual?, què implica el descobriment de la doctora Maria Montessori de com són de beneficioses les activitats espontànies dels infants en ambients preparats que satisfan les seves necessitats autèntiques d’acord amb les seves èpoques sensibles?

Aquestes preguntes ens van portar paulatinament a guanyar noves experiències en tractar de preparar ambients per al nostre fill petit, d’equilibrar les seves necessitats personals amb les nostres, i de relacionar-nos amb ell amb amor i respecte. Quan va néixer el nostre segon fill, en Rafael, ens vam aventurar a crear també ambients adequats per a infants i joves. I així va ser com va sorgir el Centro Educativo Pestalozzi.

Però aquests ambients no van servir per “ensenyar” als infants el que s’ha d’aprendre segons els programes determinats per les autoritats educatives, sinó que van servir per satisfer les necessitats autèntiques de desenvolupament d’acord amb cada individu i amb la seva etapa de desenvolupament.

Allí hi van participar famílies de diferents races i rerefons culturals, la qual cosa ens va ajudar a descobrir quines són les necessitats autèntiques que tenim en comú tots els humans. Ens interessàvem molt en les investigacions neurològiques que ens mostren quins processos biològics necessitem per activar el nostre potencial humà. Gràcies a aquestes investigacions, el “Pesta” va ser reconegut oficialment, malgrat que no ensenyàvem res, que no seguíem programes escolars, que no fèiem exàmens ni donàvem notes, i que no aplicàvem mètodes per dirigir els infants. Es tractava de deixar que cada persona es desenvolupés a través de les seves interaccions voluntàries amb el món extern des de dins cap a fora, i això només és possible si cada individu té un suport d’amor i respecte per part d’adults en ambients adequats.

Gràcies a aquestes experiències ens vam adonar que els adults, no per mitjà d’un “mètode millor”, sinó per mitjà d’experiències personals, podem créixer junts amb els infants i seguir activant el nostre potencial humà de creativitat, de pensament interconnectat, d’autoreflexió i d’empatia. En el llibre Etapas del desarrollo esmento que després de 27 anys d’esforçar-nos al Pesta per crear ambients adequats, per acompanyar els infants i joves amb amor i respecte, i per recolzar els pares perquè puguin viure més bé amb els seus fills a casa, ara ens estem dedicant a crear un entorn social més adequat, no només per als infants, sinó també per als adults. El nostre projecte busca la creació d’estructures no autoritàries de convivència i proposa estratègies per tal que els pares puguin viure de forma més relaxada, col·laborin entre ells i estiguin constantment en “captació” per tal d’acompanyar els seus fills també en els ambients preparats per a cada etapa. El Proyecto Integral León Dormido es basa en la nostra comprensió del fet que el creixement humà, per mitjà de les nostres experiències personals que creen cada vegada noves connexions neurològiques, pot seguir durant tota la vida. D’aquesta manera ens adonem de què és el que hem après per ensenyaments aliens, i així podem reconstruir el que “ja sabem” i convertir-ho en comprensió a un altre nivell. Per parlar dels processos de desenvolupament biològic, voldria esmentar alguns punts clau que vaig descriure més àmpliament en Etapas del desarrollo:

1. Etapa prenatal

L’etapa prenatal comença amb la fecundació produïda per relacions molt complexes entre els espermatozoides masculins i l’òvul femení, que ja impliquen una presa de decisió d’éssers vius. El cos de la mare, que ara rep un ésser nou, ja és un ambient preparat a través de l’evolució dels éssers vius al planeta. Tots hem començat la nostra vida a la terra com una sola cèl·lula que, seguint el seu pla intern, a poc a poc ha anat creant les seves pròpies estructures. A partir del segon mes, l’embrió es converteix en un fetus: en créixer físicament, crea cada vegada noves estructures corporals interaccionant amb el seu entorn aquàtic i preparant-se per canviar les seves experiències d’allò conegut a allò desconegut. Les relacions de la mare amb aquest nou ésser són encara instintives, però poden seguir madurant si ella s’obre a la comprensió dels processos de vida. El pare també es pot obrir a aquest nou paradigma i crear relacions triangulars de qualitat (entre pare, mare i fill).

2. Primera infància (0 a 3 anys)

La primera infància comença amb el part, que per als pares implica també assumir moltes responsabilitats personals (que no poden delegar als especialistes). El primer que necessita el nounat és aterrar sobre el cos de la mare: ja la coneix des de dintre (potser millor que ella mateixa), i ara necessita reconèixer-la des de fora, estant en contacte amb els batecs del seu cor, amb el sabor de la seva llet, etc. També para molta atenció al to de la seva veu i a les expressions de la seva cara, que li confirmen que ha arribat a un entorn humà. Aquest contacte corporal, després del naixement, activa en la mare el potencial d’intuir quines són les necessitats reals del seu fill. Per al pare, aquesta etapa ja és una oportunitat nova per diferenciar entre les necessitats de supervivència (contacte corporal, alimentar, vestir, banyar, etc., amb amor i respecte) i les necessitats de desenvolupament personal a través d’interaccions autònomes (que desperten tan bon punt el bebè té la seguretat que sobreviurà).

En sortir de l’entorn aquàtic de la seva mare, l’infant comença a buscar “equilibris” nous en el món exterior i s’enfronta amb molts límits en les seves interaccions. Aquests límits són una oportunitat nova perquè els pares l’acompanyin sense dirigir-lo, però amb claredat i tranquil·litat. Quan un nadó és tractat així, té lloc el primer creixement d’una estructura cerebral anomenada “lòbul prefrontal”. En l’evolució de l’espècie humana, el lòbul prefrontal és una estructura relativament novella que es va connectant a poc a poc amb tots els altres enllaços cerebrals que creixen a causa de les interaccions del nen amb el món exterior i que li donen una qualitat humana. Gràcies a aquestes relacions adequades, també va creixent la vinculació entre pares i fills, que ja s’havia iniciat en l’etapa prenatal i que ara es pot ampliar cap a un contacte humà cada vegada més obert, encara que el seus cossos no estiguin tan a prop.

3. Etapa preoperativa (3 a 7/8 anys)

El més important de l’etapa preoperativa és el desenvolupament de les estructures límbiques del nen (l’afinament dels seus sentits i els seus moviments cada vegada més refinats), perquè la meta principal d’aquesta etapa és percebre les qualitats del que hi ha al món exterior i tranquil·litzar les reaccions impulsives del nen. Els materials sensorials inventats per Maria Montessori responen a les necessitats autèntiques d’adonar-se de quin sentit es pot fer servir per percebre cada qualitat i donen les bases per crear les primeres categories en l’àmbit sensoriomotriu, que més endavant seran útils per desenvolupar una lògica personal. Però en les nostres experiènci-es al Pesta els infants tot just es comencen a interessar per aquests materials quan ja han tingut prou oportunitats d’interaccionar amb la naturalesa i amb molts objectes no estructurats. Quan un infant toca algun objecte de manera primorosa i diu el que sent ell i el que fa l’objecte, el cerebel envia els primers missatges a l’escorça cerebral, que més endavant serviran per crear connexions noves. En aquesta etapa l’infant activa també el seu “potencial de cotorra” (és a dir, que li encanta parlar), però el desenvolupament del llenguatge serà encara un procés llarg i dependrà de les seves interaccions espontànies amb realitats concretes i de les seves relacions d’amor i respecte amb els adults. En aquesta etapa creixen les connexions amb l’hemisferi dret de l’escorça cerebral, que activen el potencial d’imaginar-se moltes coses que no estan presents, de gaudir d’imatges i dibuixos, i de dedicar-se a altres jocs representatius. Avui encara és responsabilitat dels adults posar límits (si cal) i posar-se d’acord respecte a quines regles serveixen per tal que els ambients segueixin relaxats. Un infant que espontànies amb límits posats amb amor i respecte ja veurà que no es tracta de normes fixes, sinó d’oportunitats per prendre decisions: si no em deixen fer això, quina altra cosa puc fer?

Entre els 5 i els 8 anys l’infant passa per una etapa de transició que pot ser tan delicada com la seva sortida del ventre de la mare al món exterior, perquè és el moment en què necessita reconstruir aquelles experiències anteriors menys adequades, i això requereix una atenció d’amor i respecte molt especial per tal que l’infant s’atreveixi a passar a l’etapa següent. La cosa tràgica en les cultures modernes és que a partir dels 6 anys ja comença l’obligatorietat d’una educació planificada per les autoritats que no té en compte els estats interns de cada individu. Al Pesta organitzàvem cada mes una reunió de pares segons les etapes de desenvolupament dels seus fills, i sempre hem fet una reunió especial amb els pares amb fills d’entre 6 i 8 anys per tal que entenguin millor les necessitats reals dels infants en aquesta etapa tan delicada de transició.

4. Etapa operativa (7/8 a 13/14 anys)

En l’etapa operativa els infants ja tenen moltes experiències d’interaccions espontànies amb el món exterior, perquè el seu entorn ha estat adequat i l’atenció d’almenys un adult s’ha portat a terme amb amor i respecte; ara tenen la força per “llançar-se” a una etapa nova. Ja tenen nombroses vivències amb jocs lliures, amb molts objectes i amb coses pràctiques; han afinat els seus sentits per descobrir les qualitats del que han tocat, sentit, ensumat, mirat, etc.; es comporten de manera menys brusca; i l’ús del seu llenguatge ja s’assembla a l’idioma del seu entorn. Quan ara decideixen fer servir els materials “didàctics”, ho fan amb les mateixes actituds que quan experimentaven amb els materials sensoriomotrius, perquè ara corresponen a les seves necessitats autèntiques de desenvolupament i no signifiquen una adaptació a un programa educatiu extern. El que necessita activar-se en aquesta etapa és l’hemisferi esquerre, que es distancia de les realitats externes per crear una lògica i una reflexió personal a un nivell nou.

Per tal que això no es converteixi en un “camí curt” (és a dir, que simplement s’aprengui el que altres ensenyen), sinó que mantingui el contacte amb totes les altres estructures cerebrals ja activades, es requereixen moviments concrets, sentiments relaxats i preses de decisions personals. Les interaccions més “simples” que poden crear aquestes interaccions neurològiques (fins i tot donar un pas nou al desenvolupament d’un idioma après per imitació), es donen amb molts materials de matemàtica diferents. També abunden els materials de llengua i d’altres “matèries” relacionades amb la cultura. Les interaccions simples corresponen a les necessitats sensoriomotrius i afectives, i tots els materials de les altres matèries corresponen a diferents àmbits que hem inventat al Pesta tenint en compte els vertaders interessos dels infants, de manera que també serveixen per practicar la presa de decisions personals. Just al final de l’etapa operativa, quan els infants han creat una lògica personal a través de les seves interaccions voluntàries i concretes, comencen a interessar-se també en materials de gramàtica i d’ortografia.

En el procés inherent a l’etapa operativa cadascú es pot dedicar individualment a allò que li interessi i totes les activitats en grup es fan per acord mutu, de manera que cadascú pot equilibrar el seu crei-xement individual i social. L’important és que les portes estiguin obertes i que els ambients preparats no siguin només rics en materials didàctics, sinó també en moltes altres ofertes: accés a la naturalesa; molts jocs lliures, de moviment, de taula i de construcció; oferiments per fer manualitats i altres coses pràctiques; etc. Els infants de l’etapa operativa inventen moltes regles per als seus jocs, i per ells és “natural” reunir-se una vegada a la setmana com els adults per decidir conjuntament quines són les regles necessàries perquè els ambients es mantinguin relaxats, la qual cosa és essencial per tal que cada individu pugui satisfer les seves pròpies necessitats sense molestar ningú.

5. Etapa de desenvolupament

Les noves investigacions neurològiques demostren que els processos de desenvolupament biològic duren tant fins que s’arriba a la maduresa humana d’un pensament interconnectat, d’autoreflexió i d’empatia, com fins que un adult pot projectar la seva qualitat humana al seu entorn social i al planeta terra on ha aterrat en néixer. En les cultures actuals és bastant normal que els joves segueixin programes definits per l’expectativa d’emmotllar-se als sistemes existents, de treure diplomes per tenir “èxits” professionals, i de guanyar prou diners per sobreviure. Ara hi ha molts joves que se sotmeten a aquestes exigències però que en el seu temps lliure busquen substitutius de les seves necessitats autònomes, potser amb moltes diversions, alcohol, drogues o sexualitat prematura. També n’hi ha altres que es defensen contra els adults exigents, rebutgen els seus pares, s’uneixen a bandes i lluiten contra la seva cultura.

Pel que hem vist al Pesta, el que més necessiten els joves és poder descobrir: “amb tantes experiències interessants que he tingut fins ara, qui sóc jo en aquest món?” Això requereix moltes oportunitats de tenir vivències noves no solament en ambients preparats, sinó també en entorns diferents: prendre contacte amb persones desconegudes i amb diferents cultures, descobrir com es viu en el “món normal”, provar tasques diferents (no feines), viatjar bastant (per exemple fent excursions de milers de quilòmetres en bicicleta), aprendre altres idiomes, llegir llibres de diferents temes, i conversar tant amb els amics com amb persones que viuen de manera diferent (per tal de descobrir quin ha estat el seu procés de vida i què és el més important per elles). Tots els joves que han tingut aquestes oportunitats han tornat als ambients preparats del Pesta per reconnectar les seves experiències noves amb les anteriors, per treballar amb materials més avançats i per compartir les seves experiències amb nosaltres. També agraeixen als seus pares que els hagin donat suport en tot aquest procés. Segons les darreres investigacions, al voltant dels 15/16 anys el lòbul prefrontal creix físicament per poder donar una qualitat humana a totes aquestes experiències noves.

6. Etapa dels adults

En Mauricio i jo ja estem en la tercera edat, i la nostra necessitat autèntica és la de reconsiderar les nostres accions amb el món durant els últims 50 anys. Els infants, joves i adults que participen en el nostre projecte integral s’adonen que per nosaltres cada situació també és una oportunitat de plantejar-nos preguntes noves i de trobar solucions noves per a qualsevol problema, la qual cosa es manifesta en un estat d’humilitat que afavoreix relacions humanes no autoritàries i noves connexions neurològiques de comprensió. Jo, quan percebo de manera més òbvia i simple aquestes connexions és quan acompanyo infants, joves o adults en la tasca amb els materials concrets de càlcul. Aquesta activitat m’ajuda a descobrir la diferència entre el que se sap de memòria o s’ha fet automàticament i el que es comprèn a un altre nivell. Cada situació és una oportunitat nova per acompanyar les persones sense “ensenyar” (sinó compartint experiències pròpies) i per empatitzar amb el seu estat. Potser l’exemple més gràfic per explicar això és quan un se sent segur amb totes les operacions matemàtiques que tenen per base el nombre 10 i ara les fa utilitzant el sistema binari o qualsevol altra base.

Ja que estic en l’etapa de transició per tornar a l’origen de la vida, em demano: quins coneixements i direccions moralistes he acceptat d’experts que m’han adoctrinat i guiat des de fora? Quina guia espiritual he rebut des de dintre? M’he esforçat realment per posar-la en pràctica amb amor i respecte en els ambients preparats per a cada etapa? Ara entenc millor que tots tenim dins nostre “el mestre i l’alumne”, i que així s’evita bloquejar el contacte dels infants amb la seva guia interna i es compleix amb la responsabilitat humana de servir d’instrument de la Vida per millorar les qualitats en el nostre món, que ja està en perill.

Rebeca Wild
Fundadora del col·legi experimental
Pestalozzi de l’Ecuador
Presidenta de la Fundación
Educativa Pestalozzi

Publicat en la revista Educat núm. 14
Descarrega’t el PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada