L’escola i el nou repte educatiu, l’èxit de ser competents

Miquel Àngel Comas

Ens trobem immersos en un moment de gran rellevància, transcendència i interès en què són molts els agents i institucions que treballen a contrarellotge per formar-se en l’educació competencial i cercar-ne una aplicació al màxim de coherent amb l’entorn més proper i comunitari. El present article vol ser una eina més que pugui aportar i sumar l’esperit obert i integrador envers el sistema educatiu competencial i alhora faciliti una major comprensió del procés, l’escola intel·ligent i l’escola excel·lent.

La creació de sistemes educatius competencials respon a polítiques estratègiques i a la necessitat de crear un segell propi i comú amb una clara visió de futur de compromís i de qualitat, fent que sigui un gran repte i una gran oportunitat pedagògica. La seva posada en marxa afavoreix la construcció i consolidació de centres educatius excel·lents i intel·ligents, on els conceptes de millora contínua, qualitat i eficiència estan institucionalitzats i afavoreixen un més alt grau de satisfacció a tota la comunitat educativa.

Imatge

La nova fita educativa consolida la idea que el capital humà i la societat del coneixement esdevinguin un dels principals motors d’Europa. La Unió Europea vol esdevenir l’economia més competitiva i dinàmica del món, basant-se en el capital humà (Comissió de les Comunitats Europees, 2001). Aquest pensament d’aprofundir, consolidar i promocionar una societat del coneixement fa que ens trobem davant d’una revalorització del fet educatiu com a font de progrés social i econòmic. A més a més, el nou hàbit d’ensenyament-aprenentatge competencial també va ser ratificat per l’OCDE, amb el seu Informe PISA (2006): “El concepte innovador de ‘competència’ es preocupa per la capacitat dels estudiants d’analitzar, raonar i comunicar-se eficientment a mesura que es presenten, resolen i interpreten problemes en una varietat d’àrees”.

Com en tot canvi, sempre hi ha elements a favor i d’altres en contra i/o resistents, i l’educació no n’és una excepció. No obstant això, no hem d’oblidar que les societats i les cultures evolucionen, progressen i s’expansionen dia rere dia, i, potser fruit també de l’acceleració pròpia dels nostres temps, tal com diu Michèa (2002), la noció de ‘societats immòbils’ és, doncs, un mite o una fantasia”. Així, coincidint també amb Santamaría i González (2003), “una cultura no és una gàbia, és un conjunt de codis a partir dels quals donem sentit a les nostres experiències: és per naturalesa mutable, no només en els seus continguts, sinó també en les seves regles de funcionament”; l’ésser humà per pròpia naturalesa és actiu i interacciona amb el seu entorn, tot definint els seus teixits socials i comunitaris.

Es proposa centrar l’adquisició de coneixement i competències en una metodologia multidisciplinària, flexible, adaptativa i en què el centre de l’acció i la responsabilitat de l’aprenentatge recaigui en l’alumne. Com indica Luri (2009), “ens trobem en una era en què fugim de la ‘pedagogia farmacèutica’, és a dir, de la píndola per aprovar els exàmens”. Vegem per exemple els European Credit Transfer System (ECTS), sistema de referència acadèmica europea de l’ensenyament superior, en què l’aprenentatge està centrat en l’estudiant. Ens cal fomentar l’assimilació de l’autonomia, la capacitat crítica i d’adaptació com a fites de desenvolupament personal. Coincidint amb Arbós (2007), “ens trobem davant d’una esperança, passem d’un model bancari (paraules de Freire) en què els professors dipositen les respostes correctes als caps dels estudiants, a un model en què els estudiants esdevenen pensadors independents, crítics i creatius de debò, esdevenen conscients del seu pensament i aprenen a corregir-lo sobre la marxa. És una gran esperança que els estudiants passin de ser ‘consumidors de sabers’ a ‘productors de sabers’”.

Com a docents i professionals de l’educació, som un eix clau del canvi, i, per tant, hem de reflexionar sobre el nostre perfil docent i saber si disposem del coneixement i capacitats suficients per desenvolupar-nos en la metodologia competencial i alhora poder exigir competències als alumnes. Com indica Tintoré (2009), “El professorat és bàsic en qualsevol procés d’innovació educativa. Tanmateix s’ha d’adonar que l’ensenyament no produeix aprenentatge per si mateix. L’aprenentatge el fa l’alumnat en submergir-se en el procés i incorporar-lo a la seva vida, si li resulta rellevant”. Es donen per fets i adquirits les competències professionals i el compromís dels mestres, però, tal com indica Perrenoud (2008), “es confon ‘mestre incompetent’ amb ‘mestre ignorant’; per exigir una competència, aquesta ha de basar-se en un coneixement adquirit prèviament, no es pot exigir una cosa que es desconeix”. Per tant, cal recordar, com afirma el mateix Perrenoud (2008), que Si els recursos cognitius requerits estan en la seva majoria absents, no pot haver-hi competències, atès que no hi ha res a mobilitzar”. Això duu a considerar que el perfil docent necessita una formació eficient i pràctica al respecte i que la direcció dels centres ha de possibilitar programes de formació i oferir espais de reflexió, treball, disseny i aplicació de l’aprenentatge adquirit per tal d’assolir el coneixement satisfactori per ser competents i poder demanar la competència als alumnes. Sense coneixement no hi ha competències.

Imatge

El concepte de competència, entès com el defineix el Departament d’Educació (2007), “és la capacitat d’utilitzar coneixements i habilitats, de manera transversal i interactiva, en contextos i situacions que requereixen la intervenció de coneixements vinculats a diferents sabers, cosa que implica comprensió, la reflexió i el discerniment tenint en compte la dimensió social de cada situació”. S’ha d’entendre, doncs, com una gran oportunitat de bona pràctica formativa que adquirirà un valor d’eficiència en contextos reals, facilitant així l’anticipació dels fenòmens, l’adquisició d’instruccions, i la resolució de problemes de manera àgil i variable envers l’èxit i la pròpia satisfacció. La nova metodologia d’aula ofereix un coneixement més competencial, realista i adaptatiu i facilita la creació d’un espai d’atenció a la diversitat molt més ampli i amb moltes possibilitats de superació i satisfacció.

Cal incidir en el fet que el grau d’èxit recau en la capacitat de poder dissenyar formacions adaptades, coherents, i sobretot assolibles. S’han de graduar de manera eficient les competències en tots els àmbits, nivells, complexitats i exigències. No tota competència ha de ser adquirida en el mateix grau i en el mateix període de formació. A més a més, la flexibilitat curricular del treball de competències facilita el treball conjunt de l’equip docent, produint així un alt grau de satisfacció ser-ne part activa i decisòria.

Certament, hi ha un gran esforç per aproximar els vincles entre ensenyament i aprenentatge, que és una de les claus per evitar el fracàs i alhora garantir l’èxit. El currículum competencial facilita la introducció a l’aula de moltes metodologies actives (aprenentatge basat en problemes, aprenentatge orientat a projectes, aprenentatge cooperatiu, contracte d’aprenentatge, comparar-contrastar, etc.); la inclusió i la diversitat; activitats de reforç, adaptació, consolidació i ampliació; la potenciació d’interfícies de treball en entorns amb TIC (pissarres digitals, tauletes tàctils, intranet, blogs, etc.); i una gran diversitat de models d’avaluació (rúbriques, portafolis, mapes mentals, text interpretatiu, la V de Gowin, diari reflexiu, formulari KPSI, etc.).

Un altre element distintiu de qualitat recau en la figura de la direcció, imatge visible de la proposta educativa del centre que esdevé un dels elements clau dins del canvi. Ha de saber acompanyar, gestionar i liderar el seu equip humà; saber marcar línies estratègiques assolibles i reals concordes a la institució; saber ubicar i aprofitar les capacitats dels docents; i també possibilitar la satisfacció envers la vàlua i promoció del talent dels mestres. Sempre hi ha d’haver un sentit de pertinença i alhora d’identitat envers els canvis, la millora i l’èxit. Aquest sentiment de satisfacció s’assoleix amb unes línies de treball transparents, de confiança i amb bones vies de comunicació.

Tal com es presenta la societat avui dia, els centres escolars també són diversos, i per tant han de poder definir-se i encaixar en l’entorn al qual donen resposta. Les escoles han de plantejar-se quin model i perfil educatiu, de docència i d’alumnes promocionen i/o volen atendre. Les escoles que ofereixen i possibiliten aquest alt grau de responsabilitat i cohesió són considerades íntegres. Segons Tintoré (2010), “una organització es pot qualificar d’íntegra si els valors que reflecteix en la seva missió coincideixen amb els valors dels individus que componen la institució. La integritat és un ingredient important per suscitar la confiança en les organitzacions, i aquesta és bàsica per a l’aprenentatge”.

El nou marc d’actuació ofereix grans oportunitats en el context del segell distintiu de les escoles, però el seu èxit dependrà de la capacitat de graduar i adaptar a les competències als seus contextos. L’excel·lència no és un acte espontani, sinó un hàbit, i l’escola excel·lent és aquella que aprèn de si mateixa, rendibilitza el capital humà i visualitza les seves potencialitats. Per aquest motiu, cada dia destaquen per la seva consistència i vàlua les escoles intel·ligents, és a dir, les escoles que aprenen. Com diu Tintoré (2010), “el seu lideratge transformador, transcendent, afavoreix el compromís col·lectiu respecte a l’aprenentatge i millora la innovació a més a més de produir millors resultats en els col·laboradors”.

Així, l’actual situació de canvi en l’àmbit educatiu està afavorint la redefinició de l’escola, amb les seves virtuts i potencialitats, i sobretot envers els seus agents principals, per un costat la direcció, molt més formada, eficient i professional, per un altre els docents i la seva pràctica pedagògica, i finalment els alumnes i la seva responsabilitat en el seu aprenentatge i adquisició de competències.

Per tant, la garantia d’èxit de les escoles competents es fonamenta en la seva capacitat d’adaptabilitat, d’optimització i d’eficiència de recursos, permetent així assolir un major grau d’identitat, productivitat i superació.

Miquel Àngel Comas
Professor de la Facultat d’Educació de la Universitat Internacional de Catalunya
Strategic Project Manager Educational
macomas@cir.uic.es

Bibliografia

  • Arbós, A. Davant la reforma de l’ensenyament superior. Temors i esperances, dins Revista News UIC, número especial 10è aniversari (2007).
  • Comissió de les Comunitats Europees.  Hacer realidad un espacio europeo del aprendizaje permanente (2001). Disponible a eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2001:0678:FIN:ES:PDF (darrera consulta: 27/01/2022).
  • Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Decret 142/2007, de 26 de juny, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments de l’educació primària (2007).
  • Luri, G. L’escola contra el món. Barcelona: La Campana (2009).
  • Michéa, J. C. La escuela de la ignorancia. Madrid: Acuarela Libros (2002).
  • OCDE. Informe PISA 2006: Competencias científicas para el mundo de mañana. Madrid (2006). Disponible a www.oecd-ilibrary.org/education/informe-pisa-2006_9789264066205-es (darrera consulta: 27/01/2022).
  • Perrenoud, P. Formación para maestros: algunas orientaciones. Facultad de Psicología y Ciencias de la Educación. Universidad de Ginebra (2008). Disponible a adrianvillar.files.wordpress.com/2008/05/diapositivas_vc_perrenoud.ppt. (darrera consulta: 27/01/2022).
  • Santamaría, E.; González Placer, F. Contra el fundamentalismo escolar. Barcelona: Virus (2003).
  • Tintoré, M. Factors que afavoreixen l’aprenentatge organitzatiu de les universitats, dins Butlletí de la Facultat d’Educació. Espai AO. Universitat Internacional de Catalunya (2010).

Publicat en la revista Educat núm. 5

Un comentari a “L’escola i el nou repte educatiu, l’èxit de ser competents

  1. L’excel·lència és possible quan hi ha voluntat de grup, quan hi ha un bon lideratge. Ara bé, farina d’un altre paner competencial, hauríem de fer canvis en els plans d’estudi de Magisteri per a què el futur de l’escola no només recaigui sobre bons líders sinó una borsa de bon@s professionals. Cal augmentar la presència dels alumnes de Magisteri a les escoles. Sovint ens arriben que no saben com han d’ensenyara llegir i escriure o com plantejar-se l’inici de la suma i la resta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.