Joaquim Bohigas Mollera
La incorporació, significativa en nombre i implicació social, d’alumnes immigrants als centres educatius ha estat, segurament, el fenomen més transcendent als centres educatius catalans en els darrers anys. L’educació intercultural és un dels eixos de recerca de Xavier Besalú i Costa (Sant Julià de Ramis, 1953), professor del Departament de Pedagogia de la Universitat de Girona (UdG). És mestre (ha treballat com a tal durant 12 anys), llicenciat en filosofia i lletres, i doctor en pedagogia.
D’aquí a 50 anys, què haurem après de la immigració que hem acollit a les aules?
Els 50 anys permeten fer una analogia amb la immigració espanyola arribada a Catalunya ara fa prop de mig segle. Els processos migratoris presenten itineraris molt semblants. Si ens preguntem què hem après de la immigració espanyola, diria que tot ha canviat per a tothom. Des de llavors hem pogut millorar el sistema educatiu i, probablement, la societat. En el primer cas, hi ha aspectes que no ens havíem plantejat. Per exemple, allò que aprenen els nois és una petita part, i esbiaixada, del que és possible aprendre. En un context de globalització, el que s’ensenya no serveix per entendre el món. Xina, Àfrica, Llatinoamèrica… L’art, la ciència, la història és occidental, i el que sabem de la cultura no occidental ho hem après només amb les petites “excursions” que hi hem fet. El fet que la resta del món vingui a Catalunya ens permet obrir els ulls; la seva presència ha provocat la relativització i, alhora, ha subratllat certs elements a l’aula.
Està d’acord que la immigració ha millorat l’educació i empitjorat l’ensenyament?
No es pot dir que l’hagi millorat, sinó que li ha donat una oportunitat. No estic d’acord (amb matisos) que l’ensenyament sigui pitjor. És cert que, estadísticament i en una valoració numèrica, en conjunt, els estrangers (i també matisant) obtenen pitjors resultats. Un percentatge tan gran d’estrangers comporta que el nivell mitjà hagi baixat. Això ha empitjorat l’ensenyament? No. Els que no tenien dificultats, segueixen igual. I a l’inrevés. Hi ha docents que ja defensen que hi ha alumnes estrangers que valoren més l’ensenyament que els catalans d’origen. L’educació, com la família, la democràcia, l’Església…, passa per moments crítics.
La millora pot venir a partir d’explicitar problemes ocults i d’afrontar-ne altres de mal resolts. L’educació i l’ensenyament, crec, porten direcció de millora.
I sobre la manera d’abordar la millora, hi ha un plantejament massa teòric?
La distància entre universitat i pràctica educativa és anterior a l’arribada dels estrangers. No hi ha un contínuum entre allò que passa a les aules i la recerca. En referència a la immigració, hi ha un discurs pedagògic i psicològic poc “real”. Però, alhora, per a la recerca també cal un cert distanciament per poder veure certs fenòmens.
A Catalunya, en grups que treballen en el camp de la immigració i la interculturalitat, hi ha un consens molt ampli sobre el que s’ha de fer i el que no i sobre quins són els veritables problemes i els falsos. Mestres i professors estan a primera línia. Per tant, mereixen respecte. Convé remarcar que formació inicial i formació permanent sobre immigració, antropologia, interculturalitat…, són deficients. La cultura occidental, molt etnocèntrica, et prepara poc per a aportacions foranes. Mai no hi havia hagut tants recursos humans i materials als centres. Alguns es fan servir malament. Potser cal reorganitzar-los a fi que els resultats siguin millors.
La llengua és el principal problema per als nouvinguts?
No; és el primer i el més urgent, però no el principal. Bàsicament, arriben nens que saben llengua, però no català. Són persones, i el principal problema és el desencaixament “existencial”, que inclou la llengua.
L’escola funciona sobre el llenguatge. Aprendre una llengua per comunicar-se es pot resoldre en un any (tenim les aules d’acollida…). És diferent la llengua per aprendre, en què també hi ha alumnes catalans amb problemes. I, en aquest cas, als immigrants no els donem l’atenció necessària.
Algunes recerques defensen que és difícil que un noi estranger pugui dominar en menys de 5/6 anys una llengua tal com ho faria un altre que la tingués com a materna. I també hi ha altres variables, com ara el gènere o la socioeconomia familiar, que condicionen aquesta problemàtica.
Pots dir-nos quina és la teva opinió sobre el model de les aules d’acollida?
Correcte, tal com estava plantejat en origen (2004). I l’he predicat arreu d’Espanya. A Catalunya, tot i que som crítics amb el sistema educatiu (i ho hem de ser), en molts llocs d’Espanya ens veuen capdavanters. Però intueixo que, des de fa un parell d’anys, hi ha un viratge en negatiu quant a les aules d’acollida. Les aules d’acollida no anaven adreçades només als alumnes estrangers i incloïen un pla d’incorporació i millora del sistema (amb declaració d’intencions i projecte científicament sòlid) acompanyat d’una quantitat de recursos molt rellevant (i, si hi afegim els plans educatius d’entorn, encara més recursos). El projecte, que permet concrecions diferents, porta un nom potser erroni: “aula” vol dir “espai”, quan el seu propòsit era ser un recurs, no sempre en una zona física, per intensificar la llengua, el català, com a eina de comunicació. Amb això ha estat eficaç. Però l’aula d’acollida no ha de servir per, simplement, aplegar els alumnes estrangers que arriben.
La LEC dóna autonomia als centres, implica els ajuntaments… Però si no hi ha diners…
Respecte als ajuntaments, la gestió pròxima té avantatges, però també inconvenients.
S’ha de tenir en compte que no tot és una qüestió econòmica. L’autonomia de centres ja s’aplica. Excepte en dos aspectes, discutibles.
En primer lloc, el fet que una part del professorat fos contractat segons el projecte educatiu del centre. Això té problemes (per exemple, el padrinatge o la recomanació), però també avantatges, perquè una escola o institut no funcionarà si el professorat no és còmplice del projecte.
En segon lloc, la recerca de finançament privat pot incrementar les diferències entre centres, però no és un fenomen nou: ara ho fan, per exemple, les associacions de pares i mares.
Els drets dels professionals de l’educació i els dels usuaris no sempre van en la mateixa direcció; cal trobar-hi un equilibri. No pot ser que nens de 5/6 anys treballin amb tants mestres diferents a la setmana. És dolent, des del punt de vista de l’usuari. Això és fruit de la gestió dels drets dels professionals? Segurament: entre la mitja jornada, permisos…
Una família sempre ha de poder decidir el centre que vol per al seu fill?
Els pares prenem moltes decisions. Si considerem que l’educació és important, alguna cosa hi hem de dir. Els fills no són propietat dels pares, sinó que cerquem que siguin persones autònomes i lliures.
Hem d’obrir portes. Per tant, és nefast el cas extrem del pare que decideix educar el seu fill a casa al marge del sistema. A fi que siguin lliures, han de conèixer el món. La funció de l’educació, segons la llei, és contribuir en el desenvolupament de les persones. Així, la millor educació és aquella que ens posa en contacte amb el món real, ja que això ens dóna criteri per prendre decisions.
Hi ha dos factors que poden topar: l’interès perquè el fill comparteixi, com més millor, els valors que els pares consideren importants, i l’educació com a element de cohesió social, que implica ser permeable a allò diferent. Pel bé del nen es demana que l’escola sigui plural. Hi ha aprenentatges per contacte, no per explicacions. Els infants tenen dret a no ser esclavitzats pels pares.
Joaquim Bohigas Mollera
Periodista i Professor
jbohigas@uoc.edu
Publicat en la revista Educat núm. 2
Descarrega’t el PDF