Àngel Guirado. Mestre i Doctor en Psicologia. Especialista en Altes Capacitats, Sobredotació i Talents.

Equip de Redacció de PrisMa

Són moltes les diferents tasques que ha realitzat i realitza l’Àngel Guirado dins l’àmbit educatiu. Fer-ne un resum en quatre ratlles com és la finalitat d’aquest preàmbul és gairebé impossible. És per aquesta raó que deixem que sigui ell mateix qui es presenti.

Àngel: mestre o doctor en psicologia? Què et defineix?

Les dues coses. Jo sempre faig referència a una etapa professional que em va marcar molt, la de mestre en una escola que em va ajudar a veure l’educació des de la base. La psicologia va ser posterior i el grau de doctor no és més que haver accedit a un grau de coneixement i poder-lo fer assequible a altres. Em sento còmode amb les dues expressions, però també he de dir que en algunes ocasions el tracte de doctor el trobo excessiu. Però bé, també sóc doctor i em coneixen per mestre, per psicòleg i per inspector.

Ets autor de diverses publicacions, ens fas cinc cèntims del que tens entre mans actualment?

Actualment estem portant a terme amb altres companys un nou llibre sobre les altes capacitats, més extens i més rigorós o científic, com es vulgui dir, que l’anterior. També estem portant a terme una recerca sobre l’existència de la creativitat en les persones, de forma molt transversal: en nens, artistes, estudiants, persones amb discapacitat…, per tal que puguem tenir una idea més ajustada d’un fenomen cognitiu que està present en tantes persones, sigui quina sigui la seva edat i condició personal o evolutiva. Per la seva complexitat, el treball no podrà fer un abordatge a tots els tipus de persones, però farem una aproximació al fet creatiu des d’un ventall bastant representatiu. Esperem, també, fer públics aquests treballs en una publicació en format llibre.

Amb quina definició d’“intel·ligència” et quedes?

No en tinc cap de preferida, potser perquè no n’hi ha una de prou solvent que defineixi el sentit de l’expressió. Jo diria que quan volem definir el concepte “intel·ligència” hem de fer-ho des d’una visió multifactorial i multifuncional. Per mi, una forma de definir-la seria com el conjunt de coneixements i habilitats intel·lectuals i no intel·lectuals que, de forma articulada i combinada, permeten que la persona que els posseeix i que els utilitza pugui resoldre les situacions o problemes que se li plantegen a nivell personal, individual i social, de forma adaptada, eficaç i eficient segons els costums i normes de la societat en la que viu i segons el moment històric. És, en definitiva, la capacitat per sobreviure amb èxit en un context complex. És, alhora, una potencialitat (que no sempre “conducta” o “manifestació”) d’aquesta capacitat. No obstant això, si aquesta capacitat no emergeix i no es fa funcional o útil, no serveix de res posseir-la.

Les altes capacitats intel·lectuals, com es manifesten?

Es manifesten de moltes maneres, mai d’una única manera. Responen a un perfi l intel·lectual que està format per la combinació d’unes variables cognitives. Segons com sigui aquesta combinació en formes i graus, dóna un resultat únic, singular i irrepetible. Normalment es manifesten a través de les conductes; segons com siguin aquestes, podem induir l’existència d’unes capacitats excepcionals; no veure-les no implica la seva inexistència, perquè poden quedar amagades per altres conductes més sofisticades o més preocupants.

Quins mites i estereotips hi ha enfront de la sobredotació?

N’hi ha molts, i sempre estan reforçats pels mitjans de comunicació, que faciliten una interpretació injusta i impròpia de la conducta molt intel·ligent. Els trobem a nivell social, familiar i escolar. Això fa molt difícil desmuntarlos i reduir-los a la mínima expressió. La seva existència complica l’evolució lliure de la persona i la seva educació. Per posar un exemple, el sobredotat és aquella persona que està “fora de lloc”, és un savi despistat, porta ulleres, és dèbil físicament i s’aïlla dels altres. Un altre seria que el sobredotat és una persona amb sort pel fet de ser-ho, que no necessita ajuda i és un triomfador. Com podeu imaginar, cap dels dos exemples que poso és cert, són mites i estereotips.

De què ens serveix ser molt intel·ligents?

Ens serveix per sobreviure. La intel·ligència, en la seva evolució, ha servit per això, per evolucionar sobrevivint a les circumstàncies i adaptant-nos a les condicions del nostre entorn. Serveix per perpetuar-nos com a espècie. Serveix per crear eines mentals i instruments físics que es puguin utilitzar en benefici de la col·lectivitat. D’aquí ve la importància d’ajudar per tal que tothom pugui arribar a desenvolupar-se al màxim de les seves possibilitats.

Els casos de sobredotació passen desapercebuts?

Hem de pensar que la sobredotació és un perfil molt singular i general en les capacitats que posseeix l’individu, de manera que la intel·ligència que posseeix també li permet ajustar-se a les circumstàncies fins al punt de passar desapercebut. És la màxima condició d’adaptació a l’entorn. Però això no vol pas dir que tots els casos passin desapercebuts: el tipus de resposta que es dóna, la forma de resoldre les situacions amb creativitat, l’empatia personal i social, les habilitats àmplies per a qualsevol tipus de tasca, etc., evidencien una alta capacitat que pot ser sobredotació o no. A partir dels 14 anys, si es mantenen aquestes respostes excepcionals, podem pensar que hi ha una alta capacitat i, si aquesta és general i qualitativament molt bona, podem pensar en l’existència de sobredotació.

Com s’interpreta la part emocional en un infant o jove amb altes capacitats?

Les emocions són una part important de la persona sense la qual no podríem ni fer, ni estar, ni saber fer ni pensar de forma apropiada. Les emocions són com la gasolina que dóna energia mental al cervell. Gràcies a les emocions fem determinades coses i ens inclinem de forma discriminada cap a unes i no cap a unes altres. La part emocional evoluciona d’igual manera que ho fan les funcions intel·lectuals, ja que el suport que les fa possibles és el cervell. Pot ser que evolucionin de forma paralel·la o no. Si no és així, es dóna un fenomen anomenat disincronia, que s’ha de situar, entendre i valorar. Això pot succeir si existeix una alta capacitat de forma precoç. S’haurà de treballar perquè es pugui ajustar el procés de creixement de la persona.

En Roger té 9 anys i un 105 de QI (Quocient Intel·lectual). Quina informació ens dóna?

Cap, més enllà d’aquesta informació. Ens diu que en funció de l’edat i dels instruments utilitzats per arribar a aquest resultat és una persona normal i que se l’ha d’educar en els marges de normalitat que té tota resposta educativa.

Gardner (1995) descriu diverses intel·ligències: cinestesicocorporal, logicomatemàtica, interpersonal, intrapersonal, lingüística, espacial, musical i naturalista. A més, Goleman (1996) descriu la intel·ligència emocional. Se’n descobriran més?

Com bé dius, aquesta és una definició d’intel·ligència múltiple, no centrada en una única dimensió sinó en moltes. Potser no es tracta de descobrir-ne més, sinó d’entendre millor el funcionament del cervell. En el moment en què apareix una funció especialitzada que es diferencia d’altres per donar un comportament específi c, podem estar pensant en un tipus d’intel·ligència. Hem de pensar que el model ja està superat i és millor referir-nos a perfi ls intel·lectuals molt més variats que, lluny d’etiquetar la persona, la descriguin en termes de competències i en termes educatius. Què sabem, què no sabem, què podem saber amb ajut i què necessitem saber per accedir a nous coneixements necessaris. Aquesta és la qüestió. Altrament, Gardner no pensava que el pensament col·lectiu avancés tan ràpid i que calguessin noves competències. Les noves tecnologies, les noves eines de comunicació i de coneixement, comporten l’adquisició de perfils cognitius nous que poden ser l’origen d’una nova intel·ligència: la tecnològica, la virtual. Jo potser hi afegiria aquesta. La ubicaria en la categoria d’un talent complex.

La LEC (Llei d’Educació de Catalunya), per fi, contempla l’alumnat amb altes capacitats considerant que té necessitats específiques de suport educatiu. Pots concretar-ho una mica?

La LOE (Llei Orgànica d’Educació) primer, i la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) després, fan referència a un fet inqüestionable, que és la singularitat de la persona. Cada persona és un ésser únic que crea el seu propi aprenentatge. Cada aprenentatge genera coneixement i estructures que el fan possible. Això significa que l’educació ha de poder ajustar-se a la manera com la persona fa seu el coneixement, és a dir, a la manera que té d’aprendre. Això significa que tot alumne té dret a ser ajudat en l’adquisició de coneixement a partir de les seves pròpies estructures cognitives, de manera que pugui disposar dels recursos necessaris per arribar tan lluny, tan ràpid, de forma tan àmplia i tan profundament com li permetin la seva capacitat i les seves competències.

Com es pot ajudar un infant amb altes capacitats a l’escola?

No hi ha una fórmula ni una recepta per ajudar-lo. Valen les mateixes estratègies que coneixem per ajudar la resta dels alumnes. No calen experiències singulars, competències docents extraordinàries ni ser un docent amb altes capacitats. Si s’ho és, molt bé, però no és essencial. Cal capacitat d’observació, d’escolta, d’empatia, d’ajut i de cooperació amb els altres. Entendre l’alumne en la seva singularitat i no pensar que posa en dubte la capacitat ni l’autoritat a l’aula. Conèixer com són aquests alumnes ens pot ajudar a interpretar les seves respostes sense que afecti l’autoestima docent. Existeixen models d’intervenció per ajudar-los que van de més generals, per a tots, a més específics. L’enriquiment de continguts seria un exemple d’aquests darrers.

Coneixes molt bé el sistema educatiu. Què en rescates? Què necessita millorar?

Aquesta és una pregunta que toca la part filosòfica de l’educació. He viscut quatre sistemes educatius com a professional i un altre com a alumne. Tots ells han tingut virtuts i defectes. Cada època ha tingut també els seus condicionants. Rescato la intenció d’ajustar-se als canvis socials i del moment, tal com va fer la LOGSE, per exemple. Per mi va ser una llei molt vàlida però mancada de pressupost. El condicionant per a qualsevol llei educativa és la singularitat de la persona educable, que no s’ha vist reflectida de manera prou valenta en el sistema educatiu. Una creixent escolarització d’alumnat procedent d’altres cultures ha fet trontollar les bases de l’educació perquè ha tocat l’autoestima docent. Cal recuperar-la si volem que contribueixi de forma important a la millora dels resultats escolars.

Què et motiva de la teva tasca com a inspector d’educació?

Què em motiva? Penso que, com en altres professions, fer d’inspector respon a un perfil, una actitud davant de l’ensenyament i de l’aprenentatge. Em motiva estar a prop dels centres, dels mestres i professors, ajudar-los escoltant les seves preocupacions per fer millor la seva feina. Només així penso que també faig millor la meva. Em motiva orientar, assessorar, caminar al costat d’ells per seguir aprenent cada dia una mica més.

Has recorregut moltes escoles. Quines orientacions demanen els mestres respecte l’alumnat sobredotat?

Són certament moltes les escoles que he visitat, molts mestres els que he vist, amb qui he treballat o he conversat. M’és impossible recordar-los tots. Ara, quan es tracta de la diversitat, sempre es parla de recursos en forma de més nombre de docents, de més i millors condicions laborals, i d’un menor nombre d’alumnes a l’aula. Quan la referència és l’alumnat amb altes capacitats, el que es demana és formació, temps i materials adaptats per aplicar. Això és el que es demana, un ajut de l’administració educativa per poder atendre’ls millor. La formació telemàtica que actualment dirigeixo sobre les altes capacitats és un exemple de l’ajut i orientació, via formació, que s’ofereix als docents.

Quines creences tenen els professionals i docents respecte a les altes capacitats i la sobredotació? Pots fer algunes recomanacions als docents?

Les creences que es tenen estan basades en estereotips que no són exclusius de la pròpia escola, sinó també socials. N’hi ha moltes, contra les quals cal lluitar sense defalliment. En poso unes quantes d’exemple: es creu que la sobredotació és un do que es té i que no cal treballar-lo, i és fals, perquè si no es treballa pot no manifestar-se o convertir-se en problema; una altra és que són alumnes amb dificultats per relacionar-se, i també és fals, ja que n’hi ha que es relacionen bé i d’altres no tant, depèn de la personalitat i de les característiques de l’activitat i el context; una altra és que tenen problemes emocionals, i també és fals, perquè no està demostrat que puguin tenir més problemes emocionals que la resta de la població escolar. En fi, en podríem dir molts més i tindríem arguments per desmuntar-los.

– “… És que el meu nen (18 mesos) és tan intel·ligent…!” Aquesta expressió l’hem sentit en boca de mares, pares i sobretot avis… Precoç? Intel·ligent? Talentós? Sobredotat?

És amor de mare o pare. Amb 18 mesos és millor ajudar-lo a créixer sa i evitar aquestes referències. La precocitat pot ser una característica present quan el llenguatge es desenvolupa en ritme i coneixement superiors a la mitjana d’edat. Però aquesta producció que destaca ens pot fer pensar en l’existència d’unes altes capacitats excepcionals que no sempre es confirmen. En el procés evolutiu es donen aquestes respostes que ens criden l’atenció. Cal atendre-les, evidentment, però hem de generar expectatives sense que es confirmin més endavant. Si hem d’aplicar algun adjectiu, podem aplicar-li el de precoç.

Algunes famílies busquen el fill-geni sota pressió… És una intromissió?

Potser n’hi ha, de famílies que el busquen. Creuen veure satisfetes unes necessitats que ells no van tenir pensant que és una sort tenir un fill així i després s’adonen que això comporta també unes obligacions. És una situació ambivalent. En aquests casos cal ajudar la família a trobar la millor resposta educativa.

Tenir un fill amb altes capacitats preocupa, o és motiu d’orgull?

Les dues coses alhora. Pot generar orgull perquè això els diferencia positivament dels altres. És una assegurança i, alhora, una conseqüència del nivell de la família. Però també genera preocupació pel fet de no saber com educar-lo o com ajudar-lo. És bo que l’educació del fill es faci amb normalitat, ajudant-lo, facilitant-li oportunitats i no fixant expectatives que no s’acabin complint. És un exemple d’estereotip existent sobre aquesta qüestió.

Per acabar, ens expliques què és la sofrologia?

La sofrologia és una ciència que tracta de l’equilibri de la ment. Tracta del control mental, de com potenciar funcions intel·lectuals i no intel·lectuals eliminant les tensions i obrint més la consciència d’un mateix i de les coses. És una eina per al creixement personal. S’ajuda dels processos mentals i de les representacions. S’aplica en teràpies cognitives, cognitivoconductuals o d’antiestrès; en la planificació del futur; en la millora de les respostes motores en el cas de l’esport; en la millora de la concentració i de la memòria; en la recuperació postoperatòria; en la preparació per al part; en la reducció del dolor; etc. La meva formació i experiència està en l’autocontrol mental, en la planificació personal i en la programació de conductes desitjades. L’he aplicat a teràpies de reducció de l’estrès i a tècniques d’aproximació a situacions que generen fòbies i resistències. N’he fet una aplicació a la tasca docent que, com ja se sap, té molt d’estrès, i a molts cursos de formació i entrenament personal entre els mestres. Actualment se’m coneix poc per aquesta especialitat, per això m’ha sorprès la pregunta.

Gràcies.

Equip de Redacció de PrisMa
www.educat.cat
educat@prisma.cat

Publicat en la revista Educat núm. 7
Descarrega’t el PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada