Cobardes. José Corbacho i Juan Cruz

Una persecució d’un grup de nens cap a un altre, mostrant només els peus que corren i el so d’una respiració accelerada, és el punt de partida d’aquesta pel·lícula, i una manera molt encertada de descriure una situació de bullying (sempre s’ha dit que una imatge val més que mil paraules, oi?).

D’aquesta manera arrenca Cobardes, pel·lícula guanyadora del Premi de la Crítica al Festival de Màlaga i aproximació del cinema català al tema de l’assetjament escolar. Riure’s de l’aspecte físic d’un company, assetjar-lo amb l’ajuda d’un grup de nois (els assetjadors mai s’enfronten sols), jugar-li males passades… Totes aquestes constants, comunes en una situació de bullying, es poden veure al film.

Es mostra l’institut com una petita representació de la societat. Una societat on la por presideix els actes quotidians. En Gaby, un noi de 14 anys, té por d’anar a l’institut. La causa és que un company de classe, en Guille, l’assetja amb constants burles i agressions físiques, fent-se valdre d’un grup de companys que el segueixen en l’assetjament. Però en Guille també té por, en aquest cas de defraudar el seu pare. El pare d’en Gaby té por de perdre la feina, i la mare té por que la seva família s’ensorri. El pare d’en Guille té por del poder que l’envolta, i la seva mare té por de no conèixer el seu propi fill.

Una altra constant de Cobardes és la incomunicació. En Gaby es reclou en ell mateix, incapaç de dir als seus pares què li passa, i quan intenta fer-ho són ells qui no tenen temps per escoltar-lo. Aquesta situació d’incomunicació es dóna també en la família d’en Guille, on la mare calla més que no parla, amb un pare que no escolta ningú.

En la fase d’elaboració del guió de la pel·lícula, es va parlar amb professors, psicòlegs i alumnes, i també amb experts en el tema. A partir del supòsit que és possible que algú que ha patit bullying reprodueixi aquest model, Cobardes incideix en la fina línia que separa les víctimes dels botxins al final del seu metratge.

Tot i no ser, ni molt menys, una pel·lícula definitiva sobre el tema, té el valor d’acostar-nos a l’assetjament escolar sense caure en pretensions alliçonadores i amb una intenció de donar valor artístic a la pel·lícula, independentment del tema que tracta.

Xavier Horta López
Coordinador de PrisMa Edicions
gestio@prisma.cat

Publicat en la revista Educat núm. 7