L’entrevista amb les famílies des de l’enfocament de la pedagogia sistèmica

Mercè Traveset i Vilaginés

  • La pedagogia sistèmica és una perspectiva que mira l’educació com un ecosistema i permet veure la realitat educativa com un tot vinculat als contexts familiars, històrics i socials i com això afecta l’aprenentatge.
  • L’entrevista amb els pares ens serveix per trobar les vies de comunicació (verbal i no verbal) i les actituds necessàries per establir una aliança com més eficaç millor entre l’escola i les famílies.

Principis

1. Els objectius bàsics de tota entrevista són:

Establir un pont entre dos sistemes diferents, amb objectius comuns, des del respecte i la confiança mútua, assumint el lloc que ens toca, assumint les nostres funcions i límits. Llavors es pot establir una comunicació efectiva i la família i l’escola mirem cap al mateix lloc: l’alumne.

2. Tenir clara la meta o objectiu de l’entrevista particular: per a què ens reunim?

És important que ambdues parts explicitin aquest objectiu particular en cada moment.

3. És una entrevista inicial o és de seguiment?

Si és la primera vegada que els pares van a l’escola, seria aconsellable que els rebés algú de l’equip directiu, a més del tutor amb qui tindran una relació més continuada.

Si és una reunió d’inici de curs, és molt important que, en cas que el tutor hagi canviat, es traspassi la informació d’un tutor a un altre i que davant dels pares es faci referència a aquesta persona i a la informació que ens ha facilitat; d’aquesta manera els assegurem que no hi ha un tall, sinó una continuació, i això proporciona seguretat als pares: el seu fill ara també està en bones mans.

4. Ordres, jerarquies i actituds

Citació de Bert Hellinger en un dels seus tallers sobre la relació entre pares i mestres:

Volia dir alguna cosa sobre la relació de pares i mestres: el primer són els pares, després els infants i després els mestres, aquest és l’ordre. Els pares confien els infants als mestres i aquests representen els pares davant els infants. Només poden fer-ho si els pares tenen un lloc en els seus cors. Qualsevol mestre que es consideri millor que els pares ja ha perdut.

Un infant estima els seus pares siguin com siguin, però no actua igual amb el mestre; primer estima els seus pares, després el mestre, si aquest aprecia i respecta els seus pares. Moltes vegades tenim una idea estranya, com si la nostra família fos la correcta i com si allò que és vàlid en la nostra fos vàlid per tothom. En realitat la nostra família és una entre milions, i totes les famílies són bones i correctes i a la vegada són molt diferents. Aquest és el primer fet que s’ha de reconèixer: les diferents famílies són totes vàlides, i també totes les cultures, ja que totes són formes d’existència i de realitzacions humanes, i és molt important que el mestre respecti això en cada cas. Cal que el mestre s’oblidi en part dels seus valors i principis per poder reconèixer els valors dels pares. Aquesta actitud li permet aportar els seus coneixements i trobar la confiança dels infants estant al servei dels pares; així pot complementar i completar la feina dels pares.

La pedagogia sistèmica implica treballar les nostres actituds, valors, creences, i la nostra forma de comunicació lògica i analògica. Un tant per cent molt elevat de la comunicació humana la formen els components analògics, que és per on circula la informació inconscient (el que sentim, el que creiem, el que pensem); això pot donar lloc a missatges molt contradictoris, ja que les nostres paraules transmeten un missatge, però les nostres actituds, mirades o gestos en poden estar transmetent un altre. Aquestes paradoxes creen moltes discòrdies en la comunicació humana i, per tant, en la interacció entre les persones, arribant a bloquejar o frenar l’aprenentatge, en el cas d’una escola, o arribant a crear una mala dinàmica entre l’escola i la família. Per tant, la pedagogia sistèmica posarà la mirada en les pautes que connecten la comunicació lògica amb l’analògica i en quins són els patrons o regles que poden afavorir la nostra tasca educativa, així com en quins són els que l’obstaculitzen.

Actituds que poden afavorir una bona comunicació entre l’escola i la família.

  • Com a tutors i mestres, hem de tenir clar que un alumne sempre serà lleial a la seva família d’origen.
  • Això vol dir tenir una visió sistèmica: veure l’alumne com un element d’un sistema familiar que té els seus propis valors, regles i referents.
  • L’escola és un altre sistema que té els seus propis valors i regles, que no sempre coincideixen amb els de la família.
  • L’alumne pot sentir una gran confusió i inseguretat quan no hi ha un pont entre l’escola i la família; el fet que cada un li digui una cosa diferent té repercussions greus en l’aprenentatge de l’alumne.
  • Per tant, construir un pont basat en el respecte mutu i la confiança és el primer objectiu de tota entrevista o contacte amb pares.
  • El tutor ha de mirar la família de l’alumne respectant les seves característiques, siguin quines siguin.
  • Els pares, els avis o els que tinguin cura de l’alumne són els primers responsables de l’educació de l’infant.
  • L’escola està després dels pares: ells li donen confiança per educar el seu fill, i nosaltres hem de reclamar aquesta confiança; sense ella no podem fer la nostra feina, ja que no tenim cap autoritat davant l’alumne.
  • Els tutors mai s’han de posar en el lloc dels pares; el seu lloc és amb els pares, i en tot cas la nostra tasca és continuar l’educació dels seus fills.

5. Estratègies per millorar la comunicació amb les famílies

Sovint en les entrevistes amb les famílies trobem aquests indicadors:

  • Frustració.
  • Exigència.
  • Queixa.
  • Culpa.
  • Actituds hostils.
  • Actituds defensives i reactives.
  • Bloqueig de la comunicació.
  • Absència de compromís en l’educació del fill.
  • Cerca de solucions màgiques o de receptes.
  • Intercanvi de culpes.

Canvi d’enfocament: com sortir d’aquest cercle viciós? Objectiu: establir o restablir la comunicació, la cordialitat, l’empatia i, sobretot, l’ordre; els pares són els primers que han de tenir autoritat i responsabilitat sobre l’educació del seu fill.

Estratègies:

  1. Convocar ambdós pares i, encara que no puguin venir els dos, fer referència a l’absent: què diria ell o ella? Què opinaria si hi fos? Nosaltres els tenim en compte tots dos.
  2. Disposició espacial: asseure’ns a prop, en una taula rodona si és possible, no molt lluny o no amb moltes barreres al davant. Cuidar l’ambient on rebem els pares: llum, temperatura, soroll, espai, decoració, etc.
  3. Disponibilitat temporal: és important no tenir pressa; si volem que els pares es relaxin i el sistema es manifesti, hem de disposar d’un cert temps (com a mínim una hora).
  4. No començar mai amb una actitud de culpabilització o d’hostilitat.
  5. Escoltar què pensen ells del seu fill, no només com a alumne, sinó en general (ells coneixen uns aspectes que nosaltres ignorem).
  6. Permetre que drenin el seu malestar, sense emetre judicis.
  7. Identificar quines són les seves actituds i sentiments respecte a la situació del seu fill (impotència, culpar el centre, culpar-se entre ells, negar el problema, idealitzar el seu fill, etc.).
  8. Mirada sistèmica, empatia: “us respecto, amb tot el que porteu”.
  9. Expressar el que ens sembla haver entès de les seves paraules (repetir-ho amb altres paraules, com ara: “sembla que vostè no sap què fer, està molt preocupat/enfadat/etc. per…”).

Amb aquesta primera actuació volem aconseguir que la família se senti escoltada, acceptada, compresa; això disminueix les culpabilitzacions i obre canals de comunicació, atès que els pares no se senten jutjats. Però nosaltres no cal que estiguem d’acord amb els seus plantejaments. A partir d’ara comencem a expressar la nostra opinió sobre l’alumne, tenint en compte que hem de:

  1. Començar parlant dels aspectes en què estem d’acord.
  2. Expressar els aspectes en què tenim una altra opinió, justificar-ho.
  3. No enfocar només els aspectes acadèmics negatius.
  4. No perdre de vista la globalitat de la persona.
  5. No confondre la part amb el tot.
  6. Mirar de rescatar algun aspecte positiu de l’alumne.
  7. Parlar sempre tenint present que és un procés, i no una cosa tancada o intransformable. Sempre obrir vies a la confiança, a l’esperança.
  8. Manifestar la necessitat de treballar conjuntament, fer-los sentir útils. “Nosaltres us necessitem per educar el vostre fill.”
  9. Anar centrant quin és el problema, des de l’acceptació del problema per ambdues parts.
  10. Establir alguna pauta conjunta d’actuació, definint les funcions de cadascú.
  11. Una  vegada establert el pacte, avisar l’alumne i explicar-li el nostre acord, aclarir el que esperem d’ell i les conseqüències positives o negatives de la seva actuació.
  12. Establir un seguiment del contacte amb els pares, via agenda, telèfon i entrevistes posteriors.

6. Context familiar

El nostre objectiu és conèixer el sistema a què pertany el nostre alumne per tal de posar-nos en contacte amb les forces que puguin afavorir el procés d’aprenentatge, assentir i respectar les seves lleialtats i les realitats del seu context.

Fer un genograma ens permet situar l’alumne en el seu sistema; si és possible, s’haurien de cobrir tres generacions i situar tant els vius com els morts.

Algunes preguntes que es poden fer als pares són:

  • “Qui forma part de la família?” Pares, germans, germanastres, etc.
  • “Els pares han tingut altres parelles vinculants? Van tenir fills?”
  • “Qui forma part de la família actual?” Parella, fills, fills anteriors, avortaments.
  • “Hi ha hagut situacions traumàtiques en la família?” Morts, accidents, suïcidis, malalties greus, separacions, divorcis, fets de guerra.
  • “Hi ha temes tabú dels quals no es pugui parlar?”

Conclusions

  • Al final de l’entrevista i de la recollida de dades ens podem demanar si hem percebut algun desordre en aquest sistema familiar que pugui estar afectant el nostre alumne.
  • Provem de visualitzar la solució aplicant els ordres de l’amor (pertinença, jerarquies, equilibri, donar i rebre) i mirem aquesta família respectant el seu destí, sigui quin sigui.

Com portar a la pràctica la solució? Qui ha de fer què? Què dir als pares? Què fer amb l’alumne? Aquests aspectes són molt delicats i en cada cas veurem què ens està permès fer i què no, però el permís que sí que tenim és el de VEURE aquesta família des dels ordres de l’amor, i això mou una quantitat d’energia inconscient en la família, però sobretot en nosaltres (els docents), i aquest canvi d’actitud obra d’una forma molt poderosa i ens situa mirant la solució, i això enforteix el nostre alumne, enforteix els seus pares i ens enforteix a nosaltres com a docents.

Mercè Traveset i Vilaginés
Mestra, Psicòloga i Terapeuta
info@mercetraveset.com
www.mercetraveset.com

Publicat en la revista Educat núm. 11
Descarrega’t el PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada