Quins són els factors de risc de la conducta suïcida en adolescents?

Sira Díaz Morán

La probabilitat d’existència de suïcidi en menors d’edat augmenta a mesura que tenen més edat, de forma que aquest fet comença a ser més freqüent a partir de la pubertat. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, el nombre de suïcidis en menors de 20 anys es va triplicar en els últims anys, passant de 48 casos recollits al 1976 a 124 casos al 1991. En total, entre l’1% i el 10% dels adolescents admeten haver realitzat una temptativa de suïcidi, que augmenta fins al 50% entre els que ja presentaven ideació suïcida. Segons un estudi epidemiològic, entre 1969 i 1996 se’n va observar un increment, coincident amb els períodes d’increment de la simptomatologia psiquiàtrica i de situacions psicosocials estressants (Tejedor, Díaz, Álvarez, Castillón Pericay, 1999).

A partir de l’adolescència i l’inici de l’edat adulta jove, les taxes comencen a divergir en els diferents països, inclús en el mateix país segons el gènere. Actualment n’hi ha hagut un augment alarmant, de manera que ha passat a convertir-se en la segona o tercera causa de mort entre els adolescents de les societats occidentals.

Dades procedents del WHO/EURO Multicentre Study on Parasuicide van exposar que les taxes de temptatives de suïcidi més elevades són les que pertanyen al grup d’edat d’entre els 15 i els 24 anys (sobretot en dones).

Al llarg de la història de la recerca sobre les conductes suïcides i parasuïcides, hi ha hagut molts autors que han investigat sobre els factors que poden potenciar o influir de manera negativa en la ideació suïcida, decantant-lo cap a l’acte, a causa de l’augment del número de casos dels últims anys en comparació amb dècades anteriors.

Blumenthal i Kupfer assenyalen, al 1990, alguns factors determinants d’aquest augment en joves:

1. Augment de la incidència i prevalença dels factors psiquiàtrics associats, com la depressió, els trastorns de conducta i l’abús de substàncies addictives.
2. Augment del nombre de joves amb major competitivitat i increment de les dificultats per trobar feina, amb la conseqüent desesperança.
3. Augment de l’estrès.
4. Augment del comportament violent, amb fàcil accés a armes de foc. Aquests mateixos autors van desenvolupar el «model de sobreprotecció», a partir del qual proposaven cinc àrees de factors de risc:
   • Trastorns psiquiàtrics.
   • Trets i trastorns de la personalitat.
   • Factors psicosocials i ambientals.
   • Variables genètiques, familiars.
   • Factors biològics.

L’associació de diferents elements incrementa el risc de suïcidi, de forma que interaccionen els factors predisposants amb altres factors de risc que es desenvolupen al llarg de la vida. Aquests representen no només factors de risc, sinó de vulnerabilitat. Blumenthal i Kupfer també introdueixen una sèrie de factors de protecció que poden reduir la probabilitat de realitzar l’acte suïcida, com poden ser:

• Flexibilitat cognitiva.
• Esperança d’aconseguir les seves expectatives de futur (autoeficàcia).
• Suport social.
• Tractament psiquiàtric/psicològic adequat.

El desig de mort, la desesperança, les vivències d’inutilitat, la preocupació per la mort i la concepció temporal i agradable de la mort es correlacionen amb el risc de suïcidi en joves (Pfeffer, 1991). Els trets de personalitat més freqüents en adolescents suïcides són: hostilitat, ràbia, baixa tolerància a la frustració i impulsivitat. Els suïcidis impulsius són més freqüents en l’adolescència que en altres períodes de la vida, aspecte constatat pels estudis de Hogerman i Garfinkel (1988), citats per Bobes, González-Seijo i Sáiz al 1998. És important també ressaltar que factors ambientals o socials poden ser de risc en nens i adolescents que pateixen assetjament escolar, com també en els casos dels agressors (Kim, Leventhal, Koh Boyce, 2009).

En uns estudis epidemiològics (Gili-Planas, Roca-Bennasar, Ferre-Pérez Bernardo-Arroyo, 2001; Rodríguez-Cano, Beato-Fernández, Belmonte Llario, 2006) es va concloure que la presència de trastorns mentals és el factor més important associat al suïcidi. En segon lloc, el suïcidi es va associar amb la presència de malalties orgàniques. En aquest sentit, Brausch i Gutiérrez (2009) i Portzy, Audenaert i Van Heeringen (2008) consideren que els diagnòstics que amb més freqüència estan relacionats amb el suïcidi són: trastorns de la conducta alimentària, consum de drogues, alteracions en l’aprenentatge i trastorns de la conducta. I altres característiques rellevants serien, per exemple: la presència de disregulació afectiva, intensa ràbia i manca de control dels impulsos. Les síndromes depressives serien les més freqüents, seguides de la dependència de l’alcohol, el consum de drogues com cànnabis i cocaïna, i el trastorn dissocial (Omigbodun, Adejumo Babalola, 2008). Si s’arriben a controlar aquests factors es podrà afavorir el decrement dels casos de suïcidi en adolescents.

Altres factors de risc importants són el grau d’estrès elevat i experimentar moltes pèrdues parentals primerenques per mort, separació o divorci, així com canvis en el nucli familiar i la combinació de trastorn mental amb alteracions en la família com el divorci dels pares (Afifi, Boman, Fleisher i Sareen, 2009). Per la seva part, Motto (1991) assenyala tres característiques amb valor predictiu de posterior suïcidi consumat en joves amb temptatives prèvies:

1. Comunicació de la seva intenció, abans de fer el primer intent.
2. Presència de simptomatologia depressiva i por de patir malaltia mental.
3. Manteniment d’una actitud ambivalent o negativa cap als professionals.

Berman i Jones (1991, citats per Bobes i altres, 1998) consideren que els adolescents suïcides tenen relacions familiars més pobres, notables carències afectives i una visió més negativa dels seus pares. També s’han trobat actituds parentals de ressentiment, hostilitat i rebuig cap a altres nens i adolescents.

Un element important en les conductes suïcides en adolescents és la imitació; les epidèmies de suïcidis estan influïdes per la taxa de notícies reals que han esdevingut prèviament. En qualsevol cas, la imitació és un mecanisme multideterminant en el qual interaccionen característiques de l’individu, l’estímul i l’ambient.

En últim lloc, cal destacar que la rellevància de les temptatives de suïcidi en l’adolescència no és només quantitativa, sinó que en estudis longitudinals es demostra que aquests joves pateixen una elevada morbiditat i mortalitat a mitjà i llarg termini.

Murphy (1986) considera que en la majoria dels casos hi havia presència prèvia de trastorns mentals, i, en aquest sentit, l’estratègia més eficient consistiria en la identificació i tractament de la malaltia psiquiàtrica subjacent.

Del total de factors predisposants que s’han trobat més importants i en els quals coincideixen la majoria dels estudis, destaquen la presència de trastorn mental, especialment els trastorns per consum de substàncies i malalties físiques. Amb relació als factors precipitants concrets que hi poden influir hi ha menys convergència en els estudis degut a les limitacions metodològiques relacionades amb la mida de la mostra i amb el mètode de l’obtenció de dades (la majoria retrospectiu, històric). Encara així, en la majoria dels estudis se subratlla la presència de vulnerabilitat prèvia, normalment en forma de trastorn mental previ, i un estrès vital agut com a factor precipitant relacionat amb l’entorn social i/o familiar més proper al nen/adolescent. Per aquests motius, és essencial continuar en aquesta línia de recerca per poder conèixer les característiques predictives generals, i també específiques en cada persona, que ens permetin detectar a temps el risc de suïcidi per tal d’iniciar un tractament immediat i aconseguir un decrement en la prevalença actual.

Sira Díaz Morán
Psicòloga – Doctoranda en Psiquiatria i Psicologia clínica
Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la Universitat Autònoma de Barcelona
sira.diaz@uab.cat

Publicat en la revista Educat núm. 3