Marta Rabasseda Sànchez
En la primera classe de cada any sempre dic als alumnes que el meu desig és que l’assignatura els ajudi a comprendre i (sobretot) valorar les persones amb discapacitat i les seves famílies en les seves diferències; només així podran –i podrem– contribuir a una vida de qualitat. I aquest és el meu repte.
Climent Giné i Giné
Podem presentar-te com una de les persones responsables de promoure la inclusió i atenció a la diversitat en el nostre país?
En principi, la resposta hauria de ser afirmativa, al costat de moltes altres persones. La vida m’ha portat oportunitats de formació i també la possibilitat d’exercir responsabilitats en l’àmbit de les polítiques educatives en el marc de les quals he pogut participar a donar a conèixer i promoure, primer, la integració escolar i, posteriorment, la inclusió educativa. Si hagués d’esmentar un moment clau del meu itinerari personal, m’hauria de referir a l’oportunitat que em va facilitar el Departament d’Ensenyament quan l’any 1982 em va enviar a un seminari intensiu anomenat “Meeting Special Educational Needs in the Eighties”, celebrat al London Institue of Education de la Universitat de Londres i dirigit per col·laboradors de l’Informe Warnock.
Com podem dibuixar un perfil d’en Climent Giné? Què més ens pots explicar de tu mateix?
Costa molt parlar d’un mateix. Quan algú em demana informació per presentar-me, sempre dic que he tingut la sort de treballar a l’escola, a l’administració educativa i a la universitat dedicant-me fonamentalment al mateix: l’educació de les persones amb discapacitat intel·lectual i l’atenció a les famílies. Els tres contextos m’han aportat experiències diferents i totes elles complementàries: viure els problemes de l’educació i els dubtes professionals que aquests generen, conèixer les possibilitats i també les dificultats del treball a l’administració, i conèixer les aportacions de la recerca davant la responsabilitat de formar els futurs mestres.
Quin record tens dels anys de mestre al Centre d’Educació Especial Sants Innocents?
Certament, són anys llunyans en el temps (1973-1981), però els tinc molt presents; són tants els records! Em quedaré, però, amb un parell o tres d’aspectes. En primer lloc, les ganes d’aprendre: tots volíem ajudar a “normalitzar” la vida dels nostres alumnes, ajudar-los a créixer, i no sabíem gaire com respondre a les seves necessitats, però estàvem segurs –potser érem una mica ingenus– que treballant (estudiant, preguntant, provant…) ens en sortiríem. En segon lloc, les ganes i també les dificultats de formar un autèntic equip amb tot el professorat i els professionals del centre; al començament érem pocs, però al final, a mesura que els serveis creixien, vam arribar a ser més de 70. En tercer lloc, la diversitat i riquesa de les famílies, que sovint et sorprenien: entre la gent senzilla trobaves enormes lliçons de com s’acceptava i educava el fill amb discapacitat.
“Què té” l’educació especial, que enganxa a qui ha seduït?
Sincerament, penso que tota professió que t’apropa a les persones, tant al seu patiment com a les seves alegries i il·lusions, enganxa, perquè et fa sentir útil i dóna sentit a la teva vida. Però crec també que sovint no es tracta tant del “què” com del “com”, és a dir, la teva actitud i passió per la feina que fas. Evidentment, els dos aspectes que he esmentat estan interrelacionats, però també és cert que et trobes gent enamorada de la seva feina en altres àmbits ben diferents.
De mestre a professor d’universitat, d’un centre d’educació especial al Ministeri d’Educació, a més de ser Director i Degà… Quin recorregut professional tan interessant per generar canvis a l’escola i, en definitiva, canvis socials.
Cert; he pogut treballar en els entorns que esmentes. Vist en perspectiva, hom s’adona que el que fa possible algunes realitats no està en un mateix; a vegades en podríem dir sort, atzar, providència… O una mica de tot? No puc sinó pensar en la pel·lícula Match Point de Woody Allen: sovint la vida depèn del fet que la pilota caigui cap a aquest costat de la xarxa o cap a l’altre. Mirant de prop la pregunta i sent fidel a una visió ecològica del desenvolupament, he tingut l’oportunitat de col·laborar en el micro, meso i macrosistema, cosa que et permet contribuir a promoure alguns canvis en els diferents agents i contextos: infants, pares, professionals, família, escola i societat. I això sempre ho he viscut amb molt de respecte i un enorme sentit de la responsabilitat, més enllà dels encerts i també dels possibles errors.
Quines qualitats són comunes en els diferents càrrecs que has desenvolupat?
Penso que en l’exercici de totes aquestes responsabilitats hi ha aspectes comuns, encara que això no vol dir que jo els hagi assolit enterament: la preocupació per la millora del servei a les persones que atens, sigui a l’escola, a l’administració o a la universitat; la preocupació perquè la gent que col·labora amb tu estigui bé i creixi en la feina que fa; la necessitat de tenir uns objectius clars i de planificar-ne la consecució; tenir molt presents les conseqüències de les decisions que prens; la consciència de les limitacions pròpies i, per tant, l’exigència a formar-te més per reduir el marge d’error; la necessària avaluació dels resultats aconseguits i dels processos seguits…
Com creus que es poden generar més canvis?, com a mestre o com a professor d’universitat?
Estic convençut que es poden generar canvis en les dues funcions, mestre i professor universitari, i que la comparació no és possible ni aconsellable. També depèn de la naturalesa dels canvis a què us referiu, és clar. Si, com suposo, pregunteu per la influència en el progrés dels alumnes amb necessitats educatives especials, si ets mestre en bona part els possibles canvis depenen del que tu fas, són més pròxims i sovint (encara que no sempre) són constatables en el progrés dels alumnes i de les organitzacions. Els canvis que pots promoure com a professor universitari són més llunyans en el temps i estan més mediatitzats per tota una colla de factors que escapen del teu àmbit d’influència. Només pots aspirar que els teus alumnes desenvolupin les competències necessàries per estimar i fer bé la seva feina i, sobretot, que valorin els seus futurs alumnes i les famílies d’aquests.
Sentim parlar de la inclusió, del pas de la integració a la inclusió. Ens podries fer cinc cèntims sobre què és realment la inclusió? Quin és el sentit i la finalitat de l’escola inclusiva?
En la inclusió educativa hi concorren diversos discursos; resumint molt, ens quedaríem amb dos: el que neix de la conferència de Jomtien (1990) School for all i el que sorgeix en l’àmbit de la discapacitat i que troba la seva millor expressió en la Declaració de Salamanca (Unesco, 1994). Existeix la voluntat que tots els infants (amb independència de les seves capacitats, origen, sexe, llengua, condició social, etc.) puguin accedir a una educació de qualitat que promogui el seu progrés en totes les àrees. Parlar d’inclusió implica un canvi de mirada del “subjecte” al “context”; construir una escola inclusiva té més a veure amb el desenvolupament i la capacitació de les escoles que no pas amb la voluntat d’escolaritzar grups vulnerables. La inclusió, en definitiva, comporta un treball col·lectiu per identificar les barreres referents a l’aprenentatge i participació que els alumnes (en particular aquells en risc d’exclusió) experimenten a l’escola.
La inclusió, al cap i a la fi, és un modus vivendi, una forma d’entendre la vida, una filosofia.
Sí. El discurs sobre la inclusió s’ubica més en l’esfera dels valors que no pas en les metodologies o estratègies organitzatives. Allò que esdevé crític no és tant el domini d’unes determinades tècniques, sinó el “pensament”, la mirada del professor. És una manera de pensar i entendre l’educació. En aquest sentit, com dius, és una filosofia, una manera de viure i de relacionar-se amb els iguals. És també un compromís ètic, una actitud davant la diversitat de necessitats dels alumnes, que es materialitza en el fet de facilitar a tots els alumnes l’accés al centre escolar, l’agrupament, les oportunitats de participar i tenir èxit a l’escola, la valoració de cada alumne amb les seves diferències, etc.
La inclusió i l’atenció a la diversitat són discursos polítics?
Són també discursos polítics, però no només. Si acabem de dir que la inclusió (i també l’atenció a la diversitat) té a veure amb els valors, és evident que els discursos polítics l’han d’incorporar. El que no seria admissible és que es proclamés el principi de la inclusió educativa, com fan la Ley de Educación (2006) i la Llei d’Educació de Catalunya (2009), i que després no es prenguin les mesures necessàries. El pitjor mal que se li pot fer a la inclusió és convertir-la en un discurs buit, allunyat de la realitat, i que a poc a poc es percebi com a impossible. Tampoc ajuda el fet de fer dependre la inclusió només dels recursos; és evident que calen recursos, però el més important som nosaltres mateixos; tenir més o menys recursos no pot ser la coartada per no progressar.
A finals del trimestre passat vaig escoltar aquestes paraules: “en Jan no pot aprendre”, o “la Mireia el problema que té és que no s’esforça prou, per no dir gens”. Què et provoquen?
Aquestes afirmacions se senten massa sovint. Si us hi fixeu, traslladar la mirada del “subjecte” al “context” significa no pensar tant en les dificultats dels alumnes, sinó en les oportunitats i condicions de l’entorn; fixar-nos en les “barreres” que els alumnes troben en la seva experiència escolar i no tant en els seus dèficits és una mostra clara del model social de comprensió de les dificultats. I tots ens hi hem d’esforçar. Sovint la causa que un alumne no aprengui o no s’esforci no depèn tant d’ell com de nosaltres, per com conceptualitzem les dificultats, per les activitats que li proposem, pels ajuts que li prestem, etc. El discurs de “l’esforç”, tan reiterat en els darrers temps, té les seves trampes; és evident que sense participació activa no hi ha aprenentatge, i la participació demana esforç (estar atent, estudiar, dedicar hores, etc.), però sovint es deixa entreveure com si l’esforç que ha d’aplicar l’alumne als continguts d’aprenentatge només depengués d’ell i fos independent del que fa el professor.
Per què és tan difícil superar barreres? Quina és la raó de fons?
No és una pregunta fàcil de respondre. Segur que no hi ha una única raó. Estem en una societat competitiva en la que es valoren els més forts, els més capaços, els més guapos, i en la que els col·lectius més vulnerables tendeixen a ser ignorats i exclosos. I l’escola –com a institució– tendeix a reproduir la societat que l’envolta, no es pot sostreure a la cultura dominant. La realitat és que a l’escola els alumnes troben serioses barreres per a la participació i l’èxit, i la formació que hem rebut els professors no ajuda gaire i constitueix també una bona raó. Una altra raó té a veure amb el que pensa el professorat sobre les causes dels problemes; majoritàriament sobreentenem que les causes estan “dins” dels alumnes i les seves famílies, en comptes de qüestionar-nos com ensenyem, com disposem i planifiquem les activitats a l’aula i a l’escola. Tot plegat és complex, però és cert que es comencen a tenir prou evidències que ens indiquen que és possible avançar en aquesta direcció.
Quins són els processos de canvi necessaris per a la inclusió? Com descriuries les condicions per tal que es doni l’escola inclusiva? I després de l’escola, què? Alguna proposta concreta?
La realitat és que en els darrers anys, a Catalunya, així com també en altres països, s’han dut a terme iniciatives valuoses de canvi i transformació de les escoles en entorns educatius on els alumnes amb dificultats aprenen i progressen gràcies a la voluntat i compromís dels mestres; probablement una bona iniciativa hauria de ser recollir i donar a conèixer aquestes evidències, que alhora podrien ser motiu i oportunitat de formació. Per respondre concretament al que em demaneu sobre les condicions per a una escola inclusiva, és bo fer referència al que ens aporta la recerca; trobem que les escoles solen avançar en la direcció correcta quan es donen aquestes condicions:
- trobar espais perquè els professors trobin moments per reflexionar sobre què fan i què els agradaria fer per respondre a les necessitats dels seus alumnes;
- analitzar les pràctiques a partir de l’observació i el diàleg;
- el treball cooperatiu entre el professorat;
- la tutoria entre iguals;
- revisar el rol dels especialistes del centre pertal de fer-lo funcional als objectius globals delcentre i de l’aula d’acord amb el currículum;
- promoure la complicitat de la comunitat educativa (pares, alumnes, professorat) i també de la societat;
- disposar d’un lideratge clar i compartit que impulsi el canvi.
Segur que no és fàcil, però hi ha evidències que demostren que incorporar aquestes iniciatives ajuda a promoure els canvis necessaris per tal de donar el suport que necessiten tots els alumnes.
Inclusió: utopia o realitat?
Ambdues coses, sens dubte. Sense utopies, sense somnis, les institucions, el món, no avancen; com hem dit, la inclusió s’ubica en l’esfera dels valors i, per tant, sempre serà un objectiu a aconseguir. Desconfia de qui et digui “nosaltres som una escola inclusiva”; com afirma Ainscow, la inclusió és un procés que mai acaba. D’altra banda, és també una valuosa realitat en molts centres; són moltes i valuoses les iniciatives (a casa nostra i fora) tendents a millorar la presència, participació i èxit de tots els alumnes, i en particular d’aquells que tenen més dificultats.
Has col·laborat amb diferents països assessorant, fent ponències, fent cursos, fent xerrades, i acompanyant processos d’inclusió. Ens pots explicar alguna experiència que t’hagi colpit?
Em vénen al cap un parell d’experiències. Sens dubte, com sol passar, la primera vegada que vaig participar en un procés de canvi cap a la inclusió em va impressionar. Em refereixo a les experiències que va promoure el Departament d’Ensenyament al final dels anys 90 a unes escoles ordinàries públiques i concertades amb l’assessorament directe del professor Mel Ainscow. Promoure el treball per parelles entre els mestres del mateix cicle i la creació d’un grup coordinador (lideratge) dins l’escola es revelaren com a estratègies clau per avançar cap a la inclusió. L’entusiasme del claustre i de les directores m’impressionà i fou garantia d’èxit. Per altra banda, he pogut veure en alguns països, en situacions que res tenen a veure amb les nostres, com la voluntat, el compromís i les idees clares resulten decisives.
I des del món universitari, quines són les demandes dels futurs mestres, psicòlegs, psicopedagogs? Es pot ensenyar als professionals a atendre la diversitat?
El problema que veig entre els alumnes universitaris és un cert cansament; alguna cosa no estem fent bé. Senten a parlar molt de la inclusió, però els queda llunyana, sembla un discurs buit i poc present en els centres on fan les pràctiques, i tot plegat els porta a desconfiar. D’altra banda, el model clínic (centrar-nos en el dèficit i en l’especialització) té un gran predicament a la universitat. Per fer front a aquests riscs, hem d’assegurar dues condicions: per un costat, que l’atenció a la diversitat –tant des d’un punt de vista conceptual com didàctic– sigui rigorosa i estigui amanerada de la recerca disponible; i per l’altre, que les pràctiques a les escoles siguin guiades (reflexionades, debatudes) de debò, no per adoctrinar els alumnes, sinó per ajudar-los a ser sensibles als valors que representa avançar cap a una escola inclusiva, a “llegir” les dificultats, a conviure amb les contradiccions, i a veure que segons quines decisions es prenguin es pot avançar.
L’educació virtual és un avantatge o un inconvenient per al currículum ocult? L’alumne virtual és més lliure?
Suposo que et refereixes a la formació dels mestres en un context virtual, oi? Personalment, crec que si bé una part de les competències poden adquirir-se en un context virtual, altres decididament no. La formació del mestre demana el diàleg constant amb els formadors, i no només em refereixo a les pràctiques, que evidentment haurien de ser una part central del currículum més enllà dels crèdits que el pla d’estudis els hagi assignat. La contextualització de bona part dels aprenentatges aconsella l’acompanyament a través de diversos escenaris docents que veig poc compatibles amb una formació únicament virtual.
I per anar acabant:
Un savi profund:
Són molts els que han contribuït al canvi a les escoles; si n’he de citar un, em referiré a Mel Ainscow, per les seves aportacions i contribució a la formació de molts mestres arreu del món.
Una frase de Mestre de mestres:
Fa molts anys vaig llegir una afirmació d’una mare i psicòloga que es preguntava per què en uns instituts de secundària la inclusió funcionava i en uns altres no; deia que “la raó està en el cap i en el cor de les persones”, és a dir, en el pensament i en l’actitud.
Un moment professional de la teva vida:
No sé gaire què dir-te, però et puc assegurar que quan em trobo alumnes que he tingut, quan comprovo com els va la vida, quan veig que em recorden…, em sento molt feliç. I em refereixo tant a alumnes del Centre d’Educació Especial Sants Innocents com als que he tingut a Blanquerna.
“Un dia un alumne…”
Un dia vaig trobar, després de més de 25 anys, un alumne de Sants Innocents al pis d’AURA on convivia amb altres companys i alumnes meves de Blanquerna. Em va abraçar content, em va preguntar què feia i com estava l’Enriqueta (la meva dona, i a qui ell també havia tingut de mestra a l’escola). Em va emocionar. Segurament el més important és justament això, l’estima que generem entre les persones.
Moltes Gràcies, Climent!
Marta Rabasseda Sánchez
Logopeda
Coordinadora i Tutora de Formació PrisMa
marta.rabasseda@prisma.cat
Publicat en la revista Educat núm. 10