La formació en línia. Nous entorns, noves possibilitats

Cristina Peinado Riquel

Davant les sobtades necessitats que ha experimentat la comunitat educativa a partir de la pandèmia de la covid-19, els docents tenim l’oportunitat de conèixer i aplicar noves estratègies, metodologies i recursos per tal de poder plantejar-nos planificar i implantar una nova manera d’ensenyar i aprendre des de la distància social.

És evident la presència de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) en tots els àmbits de la nostra societat, i per descomptat en la realitat educativa. La seva influència i incorporació ens obre un ampli ventall de possibilitats d’innovació i millora que ens conviden a reflexionar sobre la nostra pràctica pedagògica, sobre nous entorns i espais que afavoreixin un procés d’ensenyament-aprenentatge de qualitat. Quan tenim l’oportunitat de modificar les coordenades espai/temps, veiem un canvi significatiu en la vivència que tenim dels processos educatius, i també de les diferents maneres en què podem desenvolupar-los.

Però, tal com diu Michael Simonson, la introducció d’eines tecnològiques en l’educació no ajuda per se a millorar la qualitat de la formació. [1] Cal anar amb cautela, perquè el fet d’aplicar les TIC en els processos formatius no ens assegura ni molt menys que els resultats siguin òptims. No n’hi haurà prou amb interposar un ordinador entre els alumnes i els docents; no n’hi haurà prou amb oferir com a recurs educatiu eines interactives motivadores i divertides… La xarxa ens proporciona molts recursos que ens poden donar un cop de mà per preparar les nostres activitats a l’aula (presencialment o no), però serà el nostre criteri pedagògic (reflexiu i planificat) el fonament d’aquesta programació. Tal com diu Marc Romero, «cal plantejar-se primer quina activitat volem realitzar per després escollir la solució tecnològica apropiada». [2]

En els darrers anys s’han anat aplicant les TIC al món educatiu en graus molt diferents, i és important reflexionar sobre el valor que els donem i la necessitat de concebre-les com a molt més que els mitjans que ens faciliten la comunicació i que ens ajuden a representar la informació. Des d’aquesta perspectiva, cal entendre la seva complexitat i tenir en compte tota una sèrie d’elements clau que marcaran l’ús pedagògic que en fem:

  • La necessitat de posar l’alumne al centre de tot el procés formatiu, on sigui el protagonista del seu procés d’aprenentatge.
  • La planificació de tot el procés d’ensenyament-aprenentatge que permeti preveure al màxim les possibles incidències. Tal com diuen Adriana Ornellas i Margarida Romero, «Si la planificació té un paper significatiu en el desenvolupament de qualsevol acció formativa de qualitat, en la formació en línia (e-learning) aquesta cobra una importància especialment rellevant». [3]
  • El desenvolupament de competències digitals que contribueixin a fomentar, per part dels docents i els alumnes, la comunicació i l’aprenentatge actiu en un entorn en línia (e-learning) o semipresencial (b-learning).
  • El valor que té l’acompanyament i guiatge per part dels docents, que transmeti als alumnes seguretat, recolzament, tranquil·litat i assessorament i els allunyi de la soledat.
  • La importància del feedback en els entorns en línia; tal com diu Antoni Badia, no només es tracta de proporcionar feedback sobre el contingut, sinó també sobre les evidències del grau d’èxit de les habilitats, de les possibilitats de millora i de la seva competència. [4]
  • La necessitat d’organitzar la interacció alumnes-docents-contingut per tal de promoure la construcció significativa de coneixement i d’evitar la transmissió de continguts de manera magistral i tradicional.
  • La creació d’un disseny formatiu que posi en valor l’ús coherent d’eines tecnològiques que fomentin la flexibilitat i la cobertura de necessitats dels protagonistes de la formació, els alumnes, tant individualment com en grup.
  • L’elecció d’eines i recursos tecnològics (tant síncrons com asíncrons) que siguin rellevants i necessaris i que promoguin el paper actiu dels alumnes, la col·laboració i la creativitat.
  • L’avaluació contínua de tot el procés d’ensenyament-aprenentatge que promogui constantment la reflexió i la millora.

Aquests aspectes dibuixen unes noves coordenades que poden tenir un gran impacte en les institucions educatives en general i ens els seus membres en particular. Faciliten la seva inserció en un món tecnològicament complex que no veu fre davant els canvis, en el qual és necessari tenir competència en els nous llenguatges i discursos, codis i eines. Tal com diu la Unesco, «La relació entre l’educació de qualitat i la incorporació de les TIC parteix del principi de realitat que aquestes van arribar per quedar-se. I per aquesta raó és necessari que desaparegui l’interrogant sobre quin és el seu impacte, per establir un nou interrogant, que romangui i prevalgui en les institucions educatives, entorn de com les utilitzem per incrementar la qualitat educativa». [5]

Com veiem, som testimonis d’un nou concepte de pedagogia que emergeix a mode d’iceberg i ens deixa entreveure una petita part de la seva essència. Sens dubte ens convida a anar més enllà i cercar la seva potencialitat. Som-hi?

Cristina Peinado Riquel
Pedagoga i coordinadora de formació de l’Associació PrisMa
Professora/col·laboradora de la UOC

La Cristina Peinado és autora de d’un curs de PrisMa (www.prisma.cat) reconegut pel Departament d’Educació:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.