Respectar processos al Submarí Lila

Guillem Massot Magarolas

Són les 9:00 del matí i el sol, encara mig adormit, comença a escalfar la plaça que, a poc a poc, s’anirà omplint d’infants d’entre 2 i 5 anys. Mentre espero que vagin arribant, recordo aquell estiu de l’any 2008 en què un grup de famílies i educadors ens vam reunir moguts per una mateixa intenció: reflexionar sobre la relació que manteníem amb els nostres infants i provar de fonamentar-la en la confiança, la col·laboració i el respecte. L’associació de famílies i educadors, que es va crear durant el curs 2008-2009, es va constituir amb un nom ben llarg, “Associació Submarí Lila per a l’Atenció i el Respecte als Processos de Vida”, i, mentre acabo d’ordenar-ne el material, penso que si fes un article sobre el projecte que en va emergir, sens dubte faria referència al nom de l’associació.

Ara, per mi, com a educador, respectar els processos que viuen infants i adults és semblant a acceptar sense cap reserva el funcionament d’un tren: el tren avança, pot parar a les estacions i, depenent d’una gran varietat de factors, pot reprendre –o no– la seva marxa i després, potser, tornar a aturar-se, i així successivament. El procés és el tren a la via que, en el cas dels éssers vius, a priori no sabem on ens durà. No serà fins que hàgim caminat una estona i ens girem enrere (com si haguéssim anat a la deriva) que ens podrem adonar de la línia que hem traçat, abans difusa o clara però inexistent, ara nítida o borrosa però viscuda.

Fa anys, quan vaig començar a treballar, en lloc de pensar/sentir/fer guiat per la metàfora del viatge, ho feia en termes d’estacions o estats. Quan comentava el que observava, en el millor dels casos descrivia estats, i la majoria de vegades en donava la meva opinió, el meu significat particular. Per exemple, deia: “Aquest infant està desadaptat”, o “està agressiu”, o “està vergonyós”. Però, amb el temps, em vaig anar adonant que aquestes etiquetes que sovint orientaven el meu quefer no eren res més que noms d’estacions.

Estic capficat en aquestes cabòries quan m’adono que la Berta, de 2 anys i mig, ha caigut i comença a plorar. La Marga, una de les educadores, s’hi apropa, l’abraça i li diu: “Això fa mal, Berta; pots plorar tot el que et faci falta”. A mi, les estacions m’agraden, però, realment, allò que m’interessa és el flux de la via. És a dir, no el nom de l’estat, sinó la forma en què es desenvolupa, allò que diu a l’infant, el missatge que li porta, com afecta la seva família… El moviment del tren és el procés. Veig que ara la Berta està engrescada al sorral. Després d’uns moments en braços de la Marga, la Berta ha deixat de plorar, i ara està concentrada fent un forat i omplint-lo d’aigua. M’hi apropo i, després d’observar-la respectuosament una estona, ella em mira i, amb un somriure als llavis, em diu: “Guillem, estic fent un forat i l’omplo d’aigua”. Jo li contesto: “Berta, estàs fent un forat i l’omples d’aigua. Et veig contenta”. Si acompanyo processos no puc pensar, de cap manera, en termes de bo/dolent, adequat/inadequat, correcte/incorrecte. Des del marc dels processos, les conductes dels éssers humans no són ni bones ni dolentes en si mateixes, sinó oportunes o inoportunes a les circumstàncies que es viuen; adequades o inadequades respecte als processos en què s’està immers. Si treballo des dels processos, no em quedo travat en mots o etiquetes, i això em permet observar les situacions amb una visió de conjunt, més sistèmica, amb algunes de les seves possibles relacions i implicacions.

Toquen les 10:00 i, mentre hi ha uns infants que esmorzen sota el cirerer, el Jan, de 5 anys, i l’Òscar, de 5 anys i 5 mesos, estan cridant. Afino l’oïda i sento el Jan que diu: “Això no m’ha agradat, m’he enfadat molt amb tu, ‘tonto’”. L’Òscar li contesta: “No voldré jugar més amb tu, Jan, no m’agrada gens això que m’has dit”. A la vora, el David observa la situació amb tranquil·litat i molta atenció i està preparat per si ha d’intervenir. La discussió continua i, de sobte, el David diu: “El Jan està ben enfadat i l’Òscar també està ben enfadat”. Respectar els processos no significa evitar el dolor o la tristesa o la ira i perseguir l’alegria. El fet que uns infants, per exemple, estiguin concentrats fent una feina o estiguin embarcats en una discussió només ens indica el nom dels cartells de les estacions en la seva línia de tren particular. Com a educador, sovint he intentat que certs infants baixin en aquelles estacions que jo creia més convenients i/o profitoses, però amb el temps he anat descobrint que el dolor, la tristesa, la concentració, l’alegria, l’agressivitat…, només són estats. El Jan i l’Òscar ja tornen a jugar junts. El David s’ha allunyat una mica de la situació i continua ben atent, com si s’amagués alguna cosa sagrada en el fet d’observar amb atenció plena. Si acceptem i respectem els processos és, crec, perquè estem interessats en el sender vital, i això, per mi, significa que no tributem admiració a una única estació.

El Liam i la Mar, que ronden els 3 anys, estan provant de pujar al nesprer que dóna ombra al sorral. La Mar demana ajuda a la Cristina, que avui s’encarrega d’acompanyar els més petits. La Cristina, en aquest cas, i mirant el procés, li diu: “Jo m’estimo més que ho continuïs provant tu sola; si vols, jo estaré aquí al teu costat”.

De sobte, la Itziar i l’Aitana, que voregen els 4 anys, s’hi apropen i intervenen: “Mar, vols que t’ajudem?”. Els processos es donen de manera orgànica, afecten tota la persona i, si es respecten i s’harmonitzen, ajuden a construir tot el Ser en el pla físic, emocional i cognitiu. A vegades els processos només impliquen la teva via de tren, i a vegades sorgeix una cruïlla i hi participen diverses vies (un conjunt, un grup).

Són quasi les 11:00 i l’Oriol, de 5 anys llargs, està treballant amb un material de matemàtiques. Sembla que està fent unes sumes. El David hi està a la vora. L’Oriol pensa que la suma no li acaba de quadrar i diu: “David, no em surt”. El David li contesta: “Vols que ho fem junts i veiem què passa?” Llavors, el David i l’Oriol, en paral·lel, comencen a treballar amb el mateix material. “Ara poso aquesta bola en aquest forat”, i, com si amb les paraules anés ballant al mateix so que va portant amb les seves mans, el David descriu en veu alta tot el procés de l’operació. El producte és important, però el procés és essencial. El procés ens parla de nosaltres i de la nostra manera de relacionar-nos amb el món.

Pràcticament són les 12:00 i l’Erik, de 4 anys i 2 mesos, de sobte crida l’Elena. De lluny em fa l’efecte que té por. Llavors, l’Erik li diu: “Tinc por”. L’Elena li contesta: “On sents aquesta por, Erik?” L’Erik es posa la mà a la panxa i l’Elena l’acompanya amb la seva. “Com és aquesta cosa que tens a la panxa, Erik?”, li pregunta l’Elena. L’Erik torna a dir que té por, que pel camí ha vist un gos i que té por que s’acosti on està ell. L’Elena li pregunta: “Què et diu aquesta por?”, i l’Erik contesta: “Que me’n vagi d’aquí”. L’Elena li respon: “Vols marxar d’aquí. Vols que us acompanyi a tu i a la teva por a algun altre lloc?”. Quan deixes que el procés segueixi el seu curs, com un riu que segueix el seu llit, sovint allò que inicialment havies qualificat de símptoma pot convertir-se en la solució o en part de la solució.

Com a educador, la Vida, el teu propi procés vital, et pot portar tot allò que necessites en cada moment, i sovint pot ser que ho rebis de la mà dels infants. Aprendre a acceptar el teu procés sense perseguir una determinada estació o un objectiu precís et pot permetre arribar a ser tu mateix. La Vida (i la feina com a part d’ella), llavors, es converteix en una font de riquesa plena d’oportunitats. Sovint la Vida t’envia el dolor perquè et despertis i perquè et reconnectis altre cop amb tu mateix (sens dubte, crec que el dolor és un crit de la Vida per tal que et tornis a connectar amb tu mateix). El treball amb processos perfora el símptoma; entra en el seu interior. Quan s’excava en l’indici, es pot arribar a comprendre que la crisi és un camí cap al desenvolupament. D’aquesta manera, allò que suposadament era malaltís es torna positiu i es percep la part sanadora que s’amaga rere qualsevol entrebanc; escoltar una crisi ens aporta noves maneres d’expandir el nostre Ser.

Amb el temps he descobert que la impaciència, la necessitat d’avançar-nos, s’emmarca en un enfocament orientat als objectius. És a dir: quan friso per arribar a algun lloc, no m’allero de transitar pel camí (a voltes ple de corbes) dels processos de vida, sinó que em centro en la finalitat, busco dreceres, em perdo el procés, i curiosament això també pot provocar que no assoleixi l’objectiu. Quan emergeix un imprevist incòmode, sovint associat al patiment, a voltes estic temptat de deixar de confiar en la Vida i simplement etiquetar-lo, fer-ne un diagnòstic i buscar-hi una solució ràpidament. La temptació d’alleugerir el símptoma fent ús de tècniques se m’apareix un cop i un altre. Ara bé, l’experiència m’ha ensenyat que donar una metzina per tractar el símptoma pot bloquejar el procés que la Vida ha engegat. En el cas de les emocions dites desagradables, per exemple, estar atent al procés seria deixar que les emocions s’obrin i es despleguin. Fa uns anys hi havia certes emocions que, personalment, em semblaven ben desagradables, i intentava que els infants no s’hi aturessin fos com fos. Llavors, davant la tristesa, per exemple, provava de distreure’ls (“Mira que bé que s’ho passen aquells”); davant el dolor, fins i tot em refugiava en la cognició i buscava raons i culpes (“Ja t’ho havia dit jo que anessis amb més compte. Veus què t’ha passat per no fer-me cas?”); i sovint menyspreava la ira (“No cal que t’enfadis per això, no és tan important”). Amb el temps m’he adonat que respectar els processos també vol dir acompanyar cada persona, en cada estació, el temps que necessiti. Sense presses, sense voler marxar-ne massa de pressa, sense expectatives.

Ja són les 13:00. Els pares van arribant i els infants, entre riures i plors, juguen a allargar la seva jornada. Els processos dels progenitors, com un far intermitent, il·luminen i enfosqueixen els processos dels seus descendents. La Vida és una gran barreja, i passat i futur, allò antic i allò nou, es donen la mà en un present que, fugisser i esmunyedís, ens presenta constantment oportunitats per seguir creixent. Les vies s’encreuen multitud de cops i, una vegada i una altra, la Vida ens serveix en safata de plata els nostres propis bloquejos i temes pendents per tal que puguem integrar-los i transcendir-los. Amb el temps, els suposats sots resulten beneïdes remogudes. Les col·lisions, doloroses quan es produeixen, amb assossec es transformen en friccions necessàries que, com les carícies, funcionen d’imprescindible combustible per tal de seguir la travessia.

Respectar els processos, en definitiva, ens situa al costat de la Vida. I la Vida sempre acaba guanyant la Final; però, en aquesta Lliga, malgrat que sabem que hem de rendir comptes a la Trajectòria, la majoria de vegades no acceptem tenir la sensació de perdre algun Partit. Gràcies a la Vida per despertar-nos i gràcies a la Vida per insistir. Potser en Educació encara serà possible fer un nou gir que ens meni i ens obri a l’interior dels infants per, des d’allí, poder dirigir-nos cap a la globalitat. De dins cap enfora. Llavors, els mots del filòsof s’ompliran d’un nou sentit: “Coneix-te a tu mateix i coneixeràs el món”.

Guillem Massot Magarolas
Somiatruites, esplai itinerant de funcionament diari
de l’Associació Submarí Lila per a l’Atenció i el Respecte
als Processos de Vida amb infants de 2 a 5 anys
guillemassot@gmail.com

Publicat en la revista Educat núm. 11

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.