El joc com a eina psicopedagògica

Moisès Esteban Guitart

Des d’un punt de vista psicopedagògic, a través del joc els infants (i els que no ho són tant) aprenen coses i, per tant, es desenvolupen. Probablement el seu èxit es fonamenta en el fet que pot convertir-se amb facilitat en una activitat satisfactòria, cosa que fa que el grau de motivació i d’interès es doni per descomptat. A més, durant el joc les criatures es comuniquen mitjançant el llenguatge que utilitzen per simular, fantasiejar, planificar i seguir regles o solucionar problemes.

Diversos psicòlegs evolutius i educatius (entre ells Bruner, 1984; Linaza, 1992; Vigotski, 1979) han argumentat que el joc és un factor bàsic en el desenvolupament humà, ja que promou aprenentatges i permet adquirir destreses, coneixements i habilitats. Els infants mostren habilitats intel·lectuals en el joc més avançades que en les activitats corrents, per exemple, simulant sentiments, emocions i conductes propis de les persones adultes (jugar a mares i pares, a mestres o a bombers). A través d’aquestes activitats, que els adults vesteixen de significat psicològic i social, els infants aprenen com funciona el món i, d’aquesta manera, s’hi introdueixen.

En un primer moment, els nadons “juguen” amb el seu propi cos (per exemple, mamant-se els dits), amb els cuidadors (somrient a partir dels dos mesos d’edat) i amb els objectes (sonalls, peces, etc.). A través d’aquestes relacions lúdiques amb el cos, amb els adults i amb la manipulació d’objectes, els bebès aprenen diferents coses. Bàsicament coneixen les propietats i les característiques del món i del que s’hi troba.

Al voltant de l’any de vida apareix el joc funcional, és a dir, els infants utilitzen els objectes segons la seva funció (en lloc de posar-se a la boca un cotxe, el nen fa veure que aquest es mou).

Entorn d’aquesta edat també va apareixent el joc simbòlic. En un primer moment, les criatures simulen activitats familiars, com menjar o dormir, i posteriorment (amb 18-24 mesos) agafen un objecte per realitzar una determinada acció (simulen, per exemple, que un plàtan és un avió).

A mesura que els nens adquireixen habilitats lingüístiques més complexes i esdevenen més autònoms, gràcies als progressos locomotors, apareixen els jocs de rols de l’edat preescolar, en què imiten o simulen activitats pròpies dels adults (lladres i policies, mestres, pares i mares, metges, etc.). Aquests jocs, posteriorment, a primària i secundària, s’aniran substituint per les activitats compartides i sota regles, com ara jugar a futbol o saltar a la corda. Cadascuna d’aquestes activitats permet assolir aprenentatges i desenvolupar diferents habilitats com la creativitat, la imaginació, la comprensió social (o teoria de la ment), la intel·ligència, o la interiorització dels patrons i normes socials (Bruner, 1984; Lillard, 2001). Això fa que el joc pugui considerar-se com una eina psicopedagògica (Linaza, 1996). En aquest sentit, penso que hem de tenir en compte tres aspectes o consideracions que justifiquen la importància psicopedagògica de les activitats lúdiques:

  • S’ha de donar valor educatiu al joc, ja que és sinònim d’aprenentatge i de desenvolupament. Per tant, ha de ser un aspecte cabdal en el currículum infantil. I de fet ja ho és. És el cas, per exemple, dels “racons” (el racó de la cuina, el racó del supermercat, etc.) o d’aquells espais que permeten organitzar l’aula en petits grups cadascun dels quals realitza una tasca determinada i diferent. Aquests poden ser de treball o de joc. No obstant això, no té la mateixa presència en el currículum en les activitats realitzades a primària i secundària.
  • Mitjançant el joc podem conèixer la personalitat de les criatures, ja que és el seu principal instrument de comunicació, el llenguatge a través del qual miren i es comuniquen amb el món. En el joc s’expressen els desitjos, les fantasies, els coneixements, l’autoestima, les pors i els conflictes. Per tant, observant jugar un nen podem descobrir les seves habilitats, preferències i temors. En aquest sentit poden resultar útils les preguntes següents:
    • Realitza els jocs prototípics de la seva edat?
    • Repeteix sempre el mateix tipus de joc al llarg dels anys?
    • Hi ha una regressió en el joc?
    • És capaç de mantenir l’atenció i enfocar la concentració?
    • Com expressa emocions, desitjos i pors? Quins expressa?
    • Com es comporta amb els altres?
  • Els infants que juguen amb altres persones (adults, companys més grans, etc.) aprenen més coses i es desenvolupen millor (augmenten la creativitat, el vocabulari, el rendiment en tasques que avaluen la comprensió social, etc.). Per tant, el joc no ha de ser una activitat només individual, sinó bàsicament compartida i assistida. El joc no és un mitjà en si mateix, sinó un instrument per aprendre coses, de manera que cal que les instruccions, guies, ajudes i missatges dels adults vesteixin de missatges educatius les activitats espontànies dels nens.

Moisès Esteban Guitart
Professor associat del Departament de
Psicologia de la Universitat de Girona
moises.esteban@udg.edu

Bibliografia

  • Bruner, J. S. Acción, pensamiento y lenguaje. Madrid: Alianza (1984).
  • Lillard, A. Pretend play as twin earth: A social-cognitive analysis, dins de Developmental Review núm. 21, pàg. 495-531 (2001).
  • Linaza, J. L. Jugar y aprender. Madrid: Alhambra Longman (1992).
  • Linaza, J. L. El juego y los deportes como instrumentos pedagógicos en la Enseñanza Secundaria Obligatoria, dins Aula de Innovación Educativa núm. 52-53, pàg. 31-35 (1996).
  • Vygotski, L. El papel del juego en el desarrollo del niño, dins de L. Vygotski, El desarrollo de los procesos psicológicos superiores, pàg. 141-158. Barcelona: Crítica (1979).

Publicat en la revista Educat núm. 1

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.